El periodisme en temps de Franco o l’odissea de mantenir la dignitat

Jaume Fabre reconstrueix en el llibre ‘Periodistes, malgrat tot’ una història de "resistents, possibilistes i col·laboracionistes"

J.J. Caballero
 
 
 

L’historiador i periodista Jaume Fabre (Barcelona, 1948) ha radiografiat l’etapa més fosca del periodisme a Catalunya, la que va del triomf del franquisme a la supressió de la censura prèvia, el 1966. “Periodistes Malgrat tot” és una història de represaliats, però també de delators. Una història de defensors del cop d’Estat que molt aviat es van desenganyar. De monàrquics i lerrouxistes detinguts per capritx del governador civil. És la història de desenes d’exiliats, empresonats i de periodistes que mai més van poder exercir el seu ofici. Una història, en fi, plena de venjances i arbitrarietats.

L’obra de Jaume Fabre, que porta per subtítol “La dificultat d’informar sota el franquisme a Barcelona. Resistents, possibilistes i col·laboracionistes” (editada per l’Ajuntament de Barcelona) és també la història d’aquells periodistes que van saber aprofitar les fissures del règim per conservar una certa ètica i mantenir la dignitat. Els periodistes que, diu Fabre parafrasejant Espriu, “van viure per salvar-nos els mots”, que van exercir el catalanisme des de la premsa en castellà, van rescatar periodistes exiliats o represaliats i van fitxar a joves periodistes sense preguntar-los la seva filiació.

Delators i represaliats

“Darrere de cada periodista represaliat acostuma a haver un altre periodista que l’ha delatat”, sosté Fabre. La més dramàtica de les històries que recull el llibre és la de Francisco Carrasco de la Rubia, un jove sevillà que va arribar a Barcelona i va escriure crítiques de cinema a La Vanguardia i al principi de la guerra va realitzar un reportatge sobre la columna Durruti. Carrasco de la Rubia, com tants altres, es va creure aquella frase tan repetida de que “qui no tingui les mans tacades de sang no té res a témer”. No només no les tenia sinó que no s’havia significat per res en especial. Però va ser portat davant un consell de guerra. El crític de cinema de La Vanguardia, Antonio Martínez Tomás, va ser testimoni de càrrec. “És demolidor -apunta Jaume Fabre-. Martínez Tomás havia de ser conscient que amb aquell testimoni que recullo al llibre, trufat de falsedats i tergiversacions, l’anaven a afusellar. Altres redactors del diari cridats a declarar no el van acusar, van sortint-se’n com van poder de la situació, pretextant que amb prou feines el coneixien, que anava poc per la redacció. Però Martínez Tomás, no”.

No era la primera vegada que el seu testimoni contribuïa a condemnar algú, perquè ja havia estat testimoni de càrrec en el procés contra el democristià Carrasco i Formiguera, afusellat a Burgos el 1938. Tampoc seria l’última, ja que també va testificar contra l’ex director de La Vanguardia, Agustí Calvet, ‘Gaziel’. “Doncs aquest personatge sinistre va ser president de l’Associació de la Premsa durant una dècada”, conclou Fabre.

Possibilisme no és covardia

A l’altre extrem hi havia els periodistes que van tenir l’habilitat, com li agrada explicar a en Jaume Fabre, de navegar amb el vent en contra perquè van saber posar les veles en posició adequada. “El que és segur és que mai s’arriba al punt de destí posant les veles com si el vent vingués de popa quan en realitat bufa amb força de proa. Possibilisme no és covardia, sinó astúcia: saber esperar el moment propici per obtenir els resultats que es busquen “.

Fabre cita especialment a Andreu Roselló i Manuel Ibáñez Escofet com a figures destaca des d’aquest “possibilisme” que ell considera de summa importància. I ho fa posant com a exemple el que va fer el PSUC al final del franquisme. “Després de tenir un munt de gent empresonada durant anys van decidir que podien ser més útils si s’implicaven en els moviments socials, en les associacions de veïns, en els sindicats, i treballaven contra el franquisme aprofitant aquestes fissures que oferia el règim”. I es pregunta, respecte als periodistes: què va ser més útil per al periodisme i el país, el que van fer ells o la gent que, lamentablement, va acabar a la presó?

Després de la guerra les redaccions les van integrar carlins, lerrouxistes, uns pocs cristians “fejocistes”, simpatitzants de la Lliga Regionalista i d’Acció Catalana. La majoria de periodistes que havien treballat en mitjans de la Lliga (que tenia una vintena de capçaleres) van passar a formar part de la premsa del moviment o convertir-se en censors. Però els més importants pel règim, destaca Fabre, van ser els lerrouxistes: havien donat suport al franquisme, eren anticatalanistes i a més, bons periodistes.

El retorn dels represaliats

En l’època més propera a la guerra era gairebé impossible que periodistes antifranquistes arribessin a les redaccions, però a partir dels cinquanta, El Correo Catalán i el Diario de Barcelona van començar a incorporar col·laboradors que havien estat represaliats, que s’havien exiliat i a molts dels que fins llavors se’ls havia negat el carnet de periodista, imprescindible després de la guerra civil per exercir la professió. I a poc a poc, també es van incorporar a les redaccions gent jove, procedent de les escoles de periodisme, gent sense por, als que la guerra començava a semblar una cosa llunyana. Aquesta nova situació va ser evident en diaris com Tele/eXpres, sota la direcció de Manuel Ibáñez Escofet. Les seccions de Local es van convertir en la punta de llança del periodisme més reivindicatiu a la fi de l’època estudiada, mitjans dels seixanta, i a aquesta postura es va sumar també El Noticiero Universal, amb una secció molt activa, dirigida per Antonio Figueruelo.

Redacció d’El Correo Catalán dels anys cinquanta. Hi surten, entre d’altres, Manuel Ibáñez Escofet, Claudi Colomer Marquès, Andreu Rosselló, Josep Tarín Iglesias, Àngel Marsà i Esteve Busquets

El possibilisme no era ben vist pels que defensaven posicions maximalistes. D’aquí algunes crítiques cap a Ibáñez Escofet des del propi catalanisme, perquè Ibáñez defensava, per exemple, que calia fer “diaris catalans en llengua castellana”.Per alguns era poc menys que una traïció fer qualsevol cosa que semblés que s’acceptava l’’status quo’. Fins i tot una publicació enterament en català com Tele Estel va ser criticada pels que creien que significava fer-li el joc al règim.

Franquistes desencantats… i empresonats

Al costat dels possibilistes van aparèixer aviat els desencantats. Lerrouxistes com Luis Marsillach, que va ser detingut, rapat al zero i enviat a presó per un article sobre la mala qualitat de les cases barates del Verdum. Marsillach va asseure’s al banc dels acusats el mateix dia que a Madri es casava el seu fill, Adolfo, amb l’actriu Amparo Soler Leal,

També el monàrquic Santiago Nadal, defensor del cop d’Estat però ràpidament distanciat del franquisme quan va veure com anaven les coses, va haver de patir la fura de Governador Civil. Nadal va ser el primer periodista empresonat en la postguerra per un article publicat a la secció d’Internacional de La Vanguardia titulat “Verona i Alger” que, sense tenir res a veure amb Espanya, deia en un dels seus paràgrafs: “Prou de depuracions, d’expedients, de ‘justícia estricta’, de ‘neteja’, de tribunals polítics, d’afusellaments i de ‘passejades legalitzades’”. El Governador Civil de Barcelona, Correa Veglison, deuria entendre que es tractava d’un missatge subliminal, tot i que es parlava estrictament d’uns processos judicials iniciats a Itàlia i Algèria, perquè va ordenar la seva detenció. Nadal va ser rapat al zero i conduït a la presó Model. Va sortir al cap de tres setmanes gràcies a les gestions realitzades per l’alcalde de Barcelona, Miquel Mateu, després que Josep Pla li demanés. El seu director, Luis de Galinsoga, no va fer cap gestió en favor del seu redactor. No obstant això, el Comte de Godó el va mantenir el sou de les setmanes que va estar a la presó i va disposar protecció per a Nadal perquè eren temps en què actuaven els anomenats “chicos de la porra”, que es dedicaven a donar pallisses als que consideraven que havien ofès al règim. Unes bandes tolerades pel governador civil.

El periodista que va ocupar pistola a la cintura la redacció d’un diari el 26 de gener del 39 va ser el carlista Ricard Suñé i el diari va ser La Vanguardia. Fabre descriu Suñé com “un dels millors periodistes de la postguerra”. Fa uns anys, Fabre va trobar, per casualitat, en una llibreria de vell un llibre totalment manuscrit, que havia publicat el mateix Suñé només sis anys després d’aquella irrupció. Es tractava d’un estudi sobre el diari vuitcentista ’Un tros de paper”, i ho va escriure completament en català, tot i ser conscient que difícilment veuria la llum, com deia Suñé en el pròleg. I així va ser.

Una premsa servil i ineficaç

Borja de Riquer, prologuista del llibre de Fabre, va dir en la presentació que la premsa de postguerra va ser dòcil i uniforme, intel·lectualment castrada, d’ínfima categoria, socialment feble, ideològicament reaccionària. I a més, políticament ineficaç, perquè no va servir per adoctrinar, només va servir per convèncer als ja convençuts.

Riquer va explicar una anècdota protagonitzada pels militants del PSUC Miguel Núñez o Gregorio López Raimundo, no recordava quin dels dos, quan vivien en la clandestinitat. Un d’ells era al saló de l’hotel en el qual s’allotjava llegint el diari quan un empleat li va deixar anar: vostè deu ser comunista. L’al·ludit es va quedar de pedra, i només va encertar a preguntar: per què diu això? Perquè ningú -va respondre l’empleat- és capaç de llegir un discurs de Franco amb tanta atenció si no és comunista. Des d’aquell dia, va llegir el diari a la seva habitació.

Aquella premsa servil és ara de molt poca utilitat per saber què va passar en aquests anys. “Per saber què passava en els anys previs a la guerra civil, els historiadors necessiten veure la premsa de l’època. Però per saber què va passar en els anys quaranta no serveix de res mirar la premsa”, conclou Riquer.

Jaume Fabre confia que el llibre tingui una lectura actual, perquè considera que ara també hi ha periodistes que tenen dificultats per a desenvolupar un treball digne i hi ha periodistes que delaten companys o que es mostren servils amb el poder.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*