El parc estrany

El Turó Park fa de barrera definitiva, una espècie de glacis entre rics i la resta. Els terrenys pertanyien a la família Bertrand Girona. El 1912, molt en consonància amb els gustos de l'època, van decidir muntar un parc d'atraccions com el Saturn de la Ciutadella, inaugurat just un any abans

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
Foto: Jordi Corominas

Foto: Jordi Corominas

La meva relació amb el Turó Park sempre ha sigut més aviat absurda, entre d’altres coses per considerar-lo una mena de frontera definitiva entre dues zones massa allunyades dels meus territoris.

En realitat el limes es troba a Diagonal amb Francesc Macià, i la seva reminiscència a l’imaginari col·lectiu separa els ets i uts amb diàfana facilitat, i si continuéssim amb les barreres mentals dels ciutadans podríem anar un xic més enllà i ubicar la veritable divisòria al Cinc d’Oros, doncs més amunt es troben els antics pobles i a sota l’Eixample i la ciutat antiga.

En aquest sentit el Turó Park faria de barrera definitiva, un glacis entre els rics i la resta. Els terrenys pertanyien a la família Bertrand Girona. El 1912, molt en consonància amb els gusts de l’època, decidiren endegar un parc d’atraccions com el Saturno de la Ciutadella, inaugurat just un any abans.

La diferència, no cal dir-ho, radicava a la geografia. El de la vella fortalesa, derruïda durant el Sexenni Democràtic, era interclassista, mentre el nostre protagonista captà una clientela adinerada amb certa mandra de moure’s molt, més encara a l’hora de mesclar-se amb el proletariat durant aquelles dècades calentes, no obstant la Setmana Tràgica encara cuejava en forma de tremenda ressaca i l’existència de dues urbs a nivell sociològic no només es feia sentir a l’ambient.

Foto: Jordi Corominas

L’idea fou brillant, si bé depenia molt de la moda just quan tot allò volàtil començava a imposar-se i les tendències eren cada cop més breus sens arribar al nivell dels nostres dies. D’altra banda, això és una suposició, el Tibidabo degué guanyar puixança, però també es pot considerar l’avorriment a la gestió del projecte i la ferma possibilitat de guanyar més calés amb un pacte beneficiós amb l’Ajuntament, qui acceptà encantat transformar el recinte en un gran jardí a canvi de concedir als Bertrand Girona l’urbanització de les seves possessions.

Fou així com el 1934, en plena Segona República, les màquines cediren per complert el lloc a una variada vegetació, un estany, un quiosc i altres elements concebuts per Nicolau Rubió i Tudurí, qui gaudi d’un extraordinari bagatge per haver treballat amb Jean Forestier a l’ajardinament de Montjuïc, experiència fundacional envers la seva creació personal als voltants de la Sagrada Família, plaça Letamendi o els del Palau Reial de Pedralbes.

Les meves vivències a l’indret, a més de surrealistes, sempre s’han tenyit de cert desencant. La primera vegada em xocà la desolació del paratge, mig abandonat i amb necessitat d’una reforma urgent. Al record d’aquella visita queda l’acumulació de fems canins i una sorra patètica en la seva deixadesa, quelcom remeiat durant el darrer lustre amb una nova posada a punt per a dignificar-lo.

Ignoro si transcorregué cap història apassionant al seu interior. Llegeixo a una biografía de Carmen Laforet, escrita per Anna Caballé i Israel Rolón-Barada, de les tristes cites entre l’escriptora i Ricardo Lezcano durant l’immediata postguerra, quan el lloc esdevingué integrant del nou reducte privilegiat barceloní, doncs els vencedors de la República mogueren l’epicentre a l’avinguda del Generalísimo.

Foto: Jordi Corominas

Els joves s’asseien a un banc amb el consentiment d’una tieta de l’autora de Nada. Poc després es situà al tram superior la Font de l’Aurora, que entre 1929 i 1933 fou porta d’accés a Gràcia al trobar-se ubicada als Jardinets, on les estàtues solen durar poc. Ara podem apreciar-la envoltada de flors i no encaixa amb l’entorn, com si els cavalls i la divinitat de l’alba, de dits de rosa segons els clàssics, haguessin patit un mal viatge fins anar a parar en aquesta estranya marginació, però al menys des dels anys seixanta reberen companyia d’altres personatges, com la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, sempre la veig d’esquenes i sembla una intrusa perduda al marasme, el bust del tenor Francesc Viñas de Josep Clara i l’ocell de Jean Michel-Folon, de 1994 i emmarcat a l’esforç del consistori de Maragall per a omplir l’espai públic amb peces repletes d’una pàtina moderna.

Diuen que es recuperarà, no ho havia mencionat fins ara per la seva gran màgia, el teatre de titelles, clausurat a finals del segle passat. Així retornarem a la fascinació per aquests trastos de drap encisadors de nens i adults fins i tot als Quatre Gats, quan només el dimoni i els guàrdies civils parlaven castellà perquè encarnaven el mal.

Quan abandono el Turó Park arribo a l’avinguda Pau Casals, potser l’única del Planeta amb dues escultures dedicades al músic. La de l’entrada del Turó és més complexa i du la firma d’Apel·les Fenosa, al·legoria de la música estrenada amb esclat el 1982 amb la presència de Jordi Pujol i Narcís Serra, quan era alcalde. Un xic més avall donem amb el violoncel·lista segons Josep Viladomat, qui l’esculpí el 1940 durant l’exili de Prada de Conflent.

Viladomat tancà així una polèmica típica del país, doncs seva és la figura eqüestre del dictador instal·lada al castell de Montjuic fins fa ben poc i amb el seu cap perdut pels magatzems municipals. L’omnipresència d’aquest català universal sanejà el que fou conquerit el gener de 1939 amb l’ingrés de les tropes franquistes, i de mentres el Turó Park espera reviure les seves alçades.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*