El músic traslladat

Les de Passeig de Sant Joan tracen una espècie d'skyline que comença amb Clavé, segueix amb Hércules i Verdaguer, continua amb el Doctor Robert i mor a l'Aarc de Triomf. L'interessant és que aquesta continuïtat celestial s'ha configurat amb el temps i no va ser pensada d'inici

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Si féssim una enquesta entre els barcelonins és probable que la rambla Catalunya guanyés l’apartat d’avinguda més bonica per a passejar. La seva victòria dependria de molts factors, on figuraria la inevitable comparació amb el passeig de Gràcia, ara mateix renegat malgrat la seva amplada per culpa de la seva simbologia relacionada amb el parc temàtic.

El meu vot, no obstant, aniria envers el primer tram de passeig de Sant Joan. Situat entre travessera de Gràcia i la Diagonal configura la forma d’una avinguda marcada, amb ben pocs adonant-se’n, per les seves estàtues, gairebé confirmant la frase d’André Pyere de Mandiargues, qui a la seva meravellosa novel·la La marge parla de la peculiar característica de les escultures de la nostra ciutat, altíssimes, com si els seus creadors tinguessin por de veure-les patint danys, quelcom confirmat per l’anecdotari històric.

Les de passeig de Sant Joan tracen una espècie d’skyline que comença amb Clavé, continua amb Hèrcules i Verdaguer, segueix amb el Doctor Robert i mor a l’arc de triomf. El més interessant és que aquesta línia celestial s’ha configurat amb el temps i no fou pensada d’inici.

Avui ens centrarem al monument a Anselm Clavé, personatge ben oblidat malgrat la seva transcendència pel Catalanisme pel fet d’impulsar els seus homònims cors, fonamentals pel procés de recuperar la cultura catalana mitjançant la música amb diversos ingredients ben propis de la nostra terra, com la idea associacionista i el romanticisme de la paraula cantada per a plantar les bases d’un sentiment col·lectiu a partir de la Nació.

Quan morí l’any 1874 foren moltes les veus aixecades per a retre-li un homenatge en pedra, ritual ben típic d’una època on els grans homes havien de ser immortalitzats a la via pública. En aquest cas es llençà una subscripció popular, encarregant-se el podi a l’arquitecte Josep Vilaseca i l’estàtua a Manuel Fuxà. Ambdós havien col·laborat al conjunt dedicat a Bonaventura Carles Aribau, encara admirable al Parc de la Ciutadella.

La ubicació decidida fou excepcional. La primera rambla de Catalunya tenia una successió de peces que la feien encara més noble. La primera, avui arraconada a la cruïlla amb Gran Via, era en honor a Joan Güell i Ferrer. A la seva versió original, mutilada durant la Guerra Civil, era impressionant, i sorprèn que l’actual consistori no l’hagi eliminat com ja feu parcialment amb la del Marqués de Comillas, però ja diguérem quan tocà que els actes efectistes van molt bé per a tenir vint-i-quatre hores d’impacte mediàtic, doncs si fossin coherents haurien de carregar-se mig Eixample, nascut i construït amb el diner tacat de sang indiana.

El del nostre protagonista, inaugurat el novembre de 1888 per l’alcalde Rius i Taulet, s’emplaçà enmig del carrer València al seu pas per rambla de Catalunya, i la seva voluntat era la de condicionar l’espai, des d’aleshores anomenat Saló Clavé. A algunes imatges de finals de segle s’aprecia el seu clar regant, orfe la zona de les futures cases modernistes.

L’artífex del moviment coral romangué, amb la batuta a la mà, ben tranquil al seu podi. Durant la segona República Pich i Pon, un personatge que donaria per a escriure una enciclopèdia, contemplà traslladar-lo, impedint-ho el seu breu període com a màxim responsable municipal. En aquell mateix instant s’inaugurà al passeig de Sant Joan amb travessera de Gràcia el monument a Ponce de León, religiós inventor de l’ensenyament oral pels sordmuts; això explica que se’l representi dirigint-se a un nen, quelcom a recalcar perquè de nit, quan tenim la llengua bastant més solta, són molts els que imaginen un altre tipus de comportament del benedictí amb l’infant.

Just al costat s’havia instal·lat, poc abans, el pavelló de lectura, complement dels bancs de lectura pública situats a la vora del Palau Macaya que permetien llegir a la ciutadania si així ho desitjava.

El pavelló desaparegué el 1950 i enlloc seu s’apostà per posar, sempre m’ha agradat aquest verb per parlar d’aquesta acció, el conjunt de Clavé. La Vanguardia de gener de 1956 comenta el trasllat. Qui escriu dedueix que es produí a causa de l’obsessió de l’administració franquista per a accentuar el tràfec rodat pel centre, com demostraria l’adéu del tren que passava pel carrer Aragó des del famós apeadero de passeig de Gràcia. Porcioles i els seus antecessors volgueren transformar Barcelona en un gran circuit automobilístic que encara no hem aconseguit eliminar del tot.

El monument al músic tornà a inaugurar-se amb un gran festa el maig d’aquell mateix any, amb l’afegit d’un altre podi de quatre metres per a propulsar-lo envers l’estrellat. Des d’aleshores reposa sense gaire nosa. Avui en dia, tota una constant històrica, ha perdut la companyia del bust de l’economista Graell, el gran marginat del passeig, ara mateix desaparegut per l’emplaçament temporal del Mercat de l’Abaceria de Gràcia.

A poques passes de l’estàtua es troba el mític bar Alaska, amb la seva estructura arquitectònica antediluviana i una terrassa a la que m’agradaria entrevistar per a saber més de l’entrellat del barri. Si creuem el carrer, sense tacar-nos a la peculiar font que exerceix de terme mig, divisarem una casa de 1943. És el número 16 de Sant Antoni Maria Claret, on visqué Carmen Broto, víctima d’un dels crims més famosos de la història local. L’11 de gener de 1949 visqué la seva darrera nit abans de ser assassinada pels seus suposats amics. Era l’amant de Juan Martínez Penas, propietari del teatre Tívoli.

Quan esdevingueren els fets Clavé encara residia al centre. No va veure res de res, però el veïnatge amb el domicili de la il·lustre aragonesa sempre activa al meu cap la seva peripècia, Potser l’hauré d’explicar dintre de poc.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*