El misteri de la doble numeració

El turisme d'Airbnb ha arribat a l'antic penya-segat de la fam, anomenat així per la pobresa posterior a la Guerra Civil, quan el Franquisme va destruir l'aspiració de la igualtat per a marcar a foc tots i cadascun dels districtes de la ciutat fins a acceptar la seva divisió entre vencedors i derrotats

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Els barcelonins són víctimes de fronteres invisibles. Crec haver mencionat més d’una vegada com a la meva infantesa els límits del meu carrer Rimbaud, terme ideat per l’Enrique Vila-Matas, s’establien entre passeig Maragall i l’avinguda Mare de Déu de Montserrat. Avall o amunt el món deixava d’existir mentre irrompien els monstres.
Quan creixem remodelem els confins, però seguim obcecats a no creuar certes zones. Com la ciutat és enorme molts decideixen ignorar certs barris a partir de maledicències, i com la mandra és proverbial entre els habitants de la capital pocs s’atreveixen a rompre amb els tòpics i endinsar-se a les terres plenes de mala fama, en part per absurdes qüestions classistes.

Una de les més grans damnificades per aquest conformisme mental és la Meridiana. Com és una avinguda de trànsit rodat ha patit, i pateix, durant decennis un desprestigi brutal, com si no meresqués cap mena de consideració. Jo mateix m’adscric en aquest grup de passejants, però un bon dia la vaig visitar i d’aquesta manera vaig abandonar la mediocritat d’acceptar discursos buits.

Aquella sortida vaig sortir de casa, vaig arribar a Congrés, vaig travessar les casetes de Concepció Arenal, una altra bellesa menystinguda, i a la Meridiana vaig topar amb el rusc d’en Bohigas, bloc horitzontal més aviat lletjot amb ínfules de grandesa i certa aura de superioritat envers els treballadors establert als seus pisos, gairebé com si l’arquitecte interestelar donés el seu talent als desfavorits com una caritat.

El més curiós de l’edifici és la seva similitud amb un altre de Francesc Mitjans, concretament a la travessera de les Corts, i aquest raonable semblança apunta a còpies entre creadors i aquell caprici barceloní d’agermanar els invisibles entre rics i pobres, com també succeeix amb les patates braves entre el Tomàs de Sarrià i el Delicias del Carmel.

Un cop deixem enrere la Meridiana pel carrer de Garcilaso descobrim la Sagrera; el seu nom remet a la necessitat de protegir els camperols d’agressions, establint-se trenta passos inviolables al voltant de les esglésies.

A l’actualitat, on romanen congelades les obres d’una futura estació ferroviària, pertany a Sant Andreu, si bé el seu recorregut històric ha d’associar-se a Sant Martí de Provençals, poble escampat per la proximitat de Barcelona fins a la seva agregació el 20 d’abril de 1897. Per fer-nos una idea de la magnitud de la seva extensió en tindrem prou amb trobar la seva frontera amb Gràcia, al torrent del Mariner, un carreró a escassos metres de plaça Joanic.

Aquesta immensitat no es corresponia amb densitat poblacional, doncs els camps prevalien sobre els edificis. Això pot apreciar-se a Garcilaso i proximitats per la data de construcció de les seves perles més preuades, com el Sagrat Cor d’Enric Sagnier, consagrat l’any 1932 i siamès del seu homònim de Pere IV, quelcom degut sens dubte a la hiperactivitat i eficàcia de l’artista, únic al seu gènere per adaptar-se sempre, sens excepció, a les exigències del client.

Un xic més enllà, a les immediacions de la plaça Masadas, trobem vivendes modernistes, clar indici de com en algun instant ningú contemplava l’urbs estratificada en funció de condicions econòmiques i es desitjava una sort d’harmonia entre tots els nouvinguts a la mateixa. D’aquí unes setmanes parlarem d’aquests llocs, però avui girem a l’esquerra i ingressem al passatge de Coello, causa del nostre descens a partir d’unes fotos on vaig veure una estranya doble numeració.

El carrer de Sant Antoni Maria Claret traça una línia recta entre Gràcia i la Meridiana. Neix a Tordera i mor a Costa Rica. Als anys vint s’anomenava Coello i es generà una via paral·lela a la mateixa, significativa per a tenir les seves casetes dos números a les façanes, i l’explicació és ben senzilla, responent, tot és dual en aquest text, a la duplicitat del nom, desapareguda quan el llarg carrer Coello abandonà el cognom del pintor deixant-lo al passatge, un anònim imprescindible, entre altres coses per la senzillesa mostrada en aquestes residències tant pròpies d’allò distant a l’Eixample.

Malgrat referències a pàgines i fonts recomana penetrar el seu interior per a definir millor el relat. Al número 27 un 1923 ajuda a comprendre la gènesis d’aquest racó oblidat. La decoració respon al moment Noucentista, sense estridències ni excessos, corresponent-se d’aquesta manera a la modèstia de la distància amb el centre, i a partir de flors i filigranes assumim la condició austera de tot allò aliè a la quadrícula de Cerdà. El mateix passa a la Sagrada Família, amb el tram del carrer València solcat d’immobles baixets combinats a les seves cantonades amb l’eclosió de passatges per a aprofitar al màxim els aspectes habitacionals i permetre més entrades als pisos, com a Coello, on de cop i volta arribem a un cul-de-sac, homenatge al Doctor Torres.

Al veure’l penso a la seva mala conservació i em costa avançar enmig de tanta tristesa. Trec una foto i, pocs segons després, surten d’una porta dos estrangers amb pesadíssimes maletes. El turisme d’Airbnb ha arribat a l’antic barranc de la gana, dit així per la pobresa posterior a la Guerra Civil, quan el Franquisme desestimà l’aspiració d’igualtat per a marcar amb foc tots i cada uns dels districtes de la ciutat fins acceptar la seva divisió entre vencedors i vençuts.

Als anys setanta, i no hem de cavil·lar cap reparació d’errors, només un cert progrés d’agonia, el passatge de Coello rebé la seva numeració idònia. Aleshores l’havien envoltat de monstres verticals, amagant-lo més encara. És un secret ben guardat, i si el mostro és per amor a minúcies significants. Tampoc espero cap mena de fervor surrealista envers la Sagrera, només dictar certa justícia davant tanta tonteria amb indrets dignes i calumniats sense obrir el seu llibre, gloriós, com tota olor a barri i veïnat.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*