La decisió més difícil de Colau: governar o no governar

Contra tot pronòstic, sembla que Ada Colau tornarà a ser alcaldessa de Barcelona, de la mà dels vots de Valls. Un regal enverinat que passa per una decisió que desgasta i que ha hagut de passar per contestar una sèrie de preguntes. Les analitzem

Guillem Pujol
 
 
 
Ada Colau, durant la nit electoral del 26M | Sònia Calvó

Ada Colau, durant la nit electoral del 26M | Sònia Calvó

Pocs dies després de la intensa nit electoral del 26M en la que Ernest Maragall va guanyar les eleccions a l’alcaldia per poc menys de 4600 vots de diferència respecte d’Ada Colau, els republicans es temen el pitjor: passar quatre anys més sense poder obtenir l’alcaldia de la capital del país. Contra tot pronòstic, tot apunta a que Ada Colau tornarà ser l’Alcaldessa de Barcelona. No era l’escenari esperat ni per Maragall ni per Colau, que a la mateixa nit electoral feia una discurs amb sabor a comiat. Però va ser Manuel Valls, aquell amb qui ningú hi comptava, qui, amb una sola frase – “faré tot el possible perquè no hi hagi un alcalde independentista”-, ha posat en greu perill el somni dels republicans i forçat els comuns a assumir una decisió que no havien arribat a considerar.

Manuel Valls oferia els seus vots, sense contrapartides, per a fer alcaldessa a Colau. O millor dit, per impedir que ho sigui Maragall. És possible que molta gent es pregunti: què en treu Valls de tot això? Doncs, primer, poder vendre’s davant del seu electoral com a polític d’alçada que els ha salvat de tenir un alcalde independentista. Segon, mostrar la seva autonomia de Ciutadans, tot prenent una entitat diferenciada en el marc de la política catalana, potser fins i tot pensant en un posterior assalt a la Generalitat de Catalunya. Per últim, és evident que també aconsegueix desgastar Colau i Maragall, ja que empeny a tancar-se en la política de blocs, trencant els dos únics candidats que havien aconseguit teixir un discurs que traspassés el debat d’independència/no independència.

Així, el proper dia 15 de Juny sembla que Ada Colau es presentarà al Ple de l’Ajuntament i sotmetrà la seva candidatura al Consistori. Al no ser la llista més votada, necessita, com a mínim 21 dels 41 vots necessaris. Colau ja té assegurats els 8 del PSC, per tant, 18 en total. Els 6 vots enverinats de Valls li donaran l’Alcaldia. Diem enverinats perquè el que sembla un regal per a Colau és, en el fons, una decisió que desgasta i que ha hagut de passar per a contestar una sèrie de preguntes. Analitzem-les:

Què en pensaran les bases?

BeC és una força municipal que, a diferència d’altres forces polítiques que disposen de mitjans de comunicació i poders econòmics afins, basa gran part de la seva força en la capacitat militant i deliberativa de les bases. Les bases importen, i en els comuns encara més. Aquí, però, el més probable és que aquestes estiguin dividides. Aquella part més propera al PSC (en gran part ex-votants) i a ICV veurien amb bons uns un pacte amb Collboni, ja que no se’n refien d’un partit que governa amb coalició amb els post-convergents. Però l’altra part, vinculada als moviments socials per un costat i al sector sobiranista per l’altra, preferirien no tenir-hi res a veure, amb Collboni. En aquest sentit, qualsevol decisió implica una pèrdua.

Com deixarà al partit de cara unes hipotètiques eleccions autonòmiques després del judici?

És una pregunta que està sobre la taula. És un rumor generalitzat que una sentència desfavorable del judici (és a dir, qualsevol que no passi per a l’absolució de tots els presos polítics) portarà a un avançament d’eleccions per part del President del Govern, que esperarà treure’n rèdit polític en un moment on el partit – sigui quina sigui la sopa de lletres postconvergent – està en hores baixes. En aquest sentit, el “món comú”, encara poc definit a nivell nacional, patiria força de la decisió d’acceptar l’oferta de Valls, que hauria de justificar com una força d’esquerres accepta un pacte amb un dels tres partits del bloc 155. Tot i així, Barcelona en Comú és un partit d’abast municipalista, pel que si bé aquesta preguntarà estarà fotant permanentment, la seva resposta no serà del tot determinant.

Com deixarà aquesta decisió al partit d’aquí quatre anys?

De manera similar a l’anterior, però, aquesta sí que és una pregunta rellevant. La primera de les respostes és que quatre anys en política són un món, i que per tant qualsevol decisió que es prengui en respecte al pacte es veurà afectada per una multiplicitat de factors que no es poden ni concebre avui en dia. En tot cas, en l’anàlisi futurible que es pugui fer, s’assumeix que un pacte amb el PSC pot portar als comuns a veure’s engollits per la família socialista, i alhora veure’s enmarcats en l’eix indepepència/ no independència, un debat que els comuns sempre han volgut defugir.

Per l’altra banda, però, pactar amb ERC també portaria a una pèrdua de votants, aquells que veien en els comuns la única opció real per a posar un fre a l’independentisme. En aquest punt, l’opció d’abstenir-se i anar a l’oposició sembla seductora per a mantenir la coherència interna. Però hi ha un darrer argument, que beu dels principis fundacionals dels comuns, aquell que pregona que l’existència mateixa del partit no és el partit, sinó canviar la realitat de la ciutat. En aquest sentit, és evident que quatre anys de govern donen per fer moltes coses i que, també, una bona gestió de govern pot esborrar el malestar entre els votants per haver pres una o altra decisió. És molt probable que aquest argument hagi sigut determinant en una decisió que, a hores d’ara, sembla final. En tot cas, aviat sortirem de dubtes.

Amb tot, i han factors que superen les decisions “tàctiques” o “racionals”. Per exemple, l’animadversió que suposa en el cor de BeC al pensar que la seva trànsfuga Elisenda Alamany es podria convertir en alcaldessa, degut a ser la número dos de la llista d’ERC i considerant l’avançada edat de Maragall. O la pressió d’alguns càrrecs dels comuns a acceptar l’oferta per a mantenir, entre d’altres coses, el seu lloc de treball. Però aquestes són altres qüestions.

1 Comentari en La decisió més difícil de Colau: governar o no governar

  1. madrileny // 16/06/2019 en 13:00 // Respon

    Escriu per error “hauria de justificar com una força d’esquerres accepta un pacte amb un dels tres partits del bloc 155” quan en realitat és amb DOS dels tres partits del 155: tant Cs com PSC-PSOE són part del bloc 155 !

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*