L’any en que Junqueras ha liderat des de la presó el viratge d’ERC cap el realisme

Oriol Junqueras complex avui un any a la presó. Ha estat clau perquè el seu partit, ERC, admeti ara que no hi ha una correlació de forces suficient per a implementar la independència de forma unilateral. Aquestes són les claus d’un canvi d’estratègia avalat per les enquestes electorals

Guillem Pujol
 
 
 
El 2 de Novembre fa un any que Oriol Junqueras i altres vuit consellers van entrar a presó preventiva | Marc Puig i Pérez

El 2 de Novembre fa un any que Oriol Junqueras i altres vuit consellers van entrar a presó preventiva | Marc Puig i Pérez

Avui fa un any que Oriol Junqueras (així com vuit consellers més) va entrar en presó preventiva a l’espera d’un judici que no arriba. El líder d’Esquerra Republicana de Catalunya va escollir quedar-se a Catalunya i afrontar l’alta possibilitat d’anar a la presó en lloc de marxar a l’exili. Avui, des de Lledoners lidera un partit polític que segons les recents enquestes es postula com a guanyador d’unes hipotètiques eleccions autonòmiques. A nivell municipal, Ernest Maragall, també d’ERC, és també un clar candidat a guanyar l’alcaldia de Barcelona.

A ERC els il·lusiona i temen les enquestes a parts iguals després del que va passar en les últimes eleccions: totes les enquestes els donaven per davant del seu rival directe, Junts per Catalunya. Però al final va ser Puigdemont qui li va donar la volta al partit. Si en futbol, durant els Mundials, hi ha la sensació que el futbol es un esport on juguen onze contra onze i sempre guanya alemanya, en política catalana passa una mica el mateix: al final sempre guanya Convergència. Independentment o no que es compleixi aquesta simple profecia, hi han elements que ens permeten comprendre que aquesta possibilitat sigui real, i és que l’evolució positiva en les enquestes van de la mà del canvi estratègic i discursiu d’ERC dels darrers mesos.

Durant els quatre anys de procés, les forces polítiques independentistes ERC, CUP, i el PDeCAT en les seves diferents mutacions, van competir en l’etapa del processisme amb la intenció de captar el desig d’independència. La premissa era senzilla: si hi havia una bossa important de vots a favor de la independència aquella formació política que prometés la realització del desig amb més intensitat s’enduria el gat a l’aigua. La política catalana havia quedat completament presa per la clivella independència/no independència. Abans del trontoll que vindria, càrrecs públics de la Generalitat celebraven conferències arreu del país explicant què passarà quan siguem independents, tot ometent les dificultats que s’haurien de superar pel camí. Durant uns anys es va mentir, bé de forma deliberada o bé per ignorància sobre l’imminent adveniment de la República.

ERC competia en aquest taulell de joc de forma desacomplexada, fent d’Ítaca gairebé el punt únic del seu programa electoral. En el principi del procés, possiblement tan sols la CUP aportava una dosis de realisme al polític en el debat polític. Però fa un any va canviar tot. El PP va punxar de la pitjors formes possibles que tenia a la seva disposició la bombolla màgica de la independència, que no de l’independentisme, que es nega a renunciar als seus postulats. Mantenir el discurs que la independència sorgirà amb l’alba avui en dia és acudit de mal gust. Davant d’aquesta perspectiva, els partits independentistes han hagut de readreçar el seu discurs. Pel que sembla, (i sempre segons les enquestes) a ERC li està funcionant. L’estratègia passa per dos costats.

Concepció maniquea de la realitat

El maniqueisme va ser una religió universalista fundada per l’aristòcrata persa Mani al segle III, que, resumidament, advocava per una concepció dualista del món i el seu funcionament. Avui en dia es manté l’herència del terme per definir aquells arguments que es constitueixen obviant el que queda entre mig de dos espectres. Esquerra Republicana de Catalunya en general, però sobretot Oriol Junqueras en particular, recorren constantment a anàlisis maniqueus sobre la realitat. Així, la lluita dels presos polítics encarnen el Bé, mentre que qualsevol altra cosa que s’hi oposi representi el Mal.

L’ús de comparacions amb personatges històrics com Gandhi o Martin Luther King serveix per a reforçar aquesta idea. De la demonització de l’enemic es construeix una certa romantització de la causa; la causa, llavors, ja no és una opció política concreta sinó un deure ètic. Val a dir que aquest posicionament no serveix per a engrossir el nombre de votants republicans. Però cava trinxeres i reafirma posicions. Junqueras no és Ghandi; és un polític astut que mira pels seus interessos i els del seu partit. Darrerament l’ús d’aquesta retòrica maniquea està servint per a justificar una posició controvertida: ERC demana com a condició de l’aprovació dels pressupostos de l’Estat la llibertat dels presos polítics. Saben que no és una condició possible, però en això consisteix la negocació política: treure el màxim rèdit possible.

Els hi serà molt complicat a una formació política que es diu d’esquerres mantenir la negativa a uns pressupostos que, entre d’altres coses, conté un augment del 22% del salari mínim interprofessional. Però tenint el Bé del seu costat els serveix per oblidar-se de tota aquella gent que, avui en dia, viu amb salari de 751 euros al mes.

Eixamplar la base

La segona característica del discurs d’ERC és el viratge que ha realitzat respecte al seu posicionament de cara la independència. Si abans del l’aplicació de l’article 155 i la judicialització de la política eren els portaestandards d’aquest desig d’independència, l’encarcelament de Junqueras els ha portat a un gir radical envers el seu discurs. ERC ja no promet la independència, i admeten que no hi ha una correlació de forces suficient per a implementar-la de forma unilateral. Mentre a Brussel·les es constitueixen estructures republicanes simbòliques (benvinguts a la Casa per la República), el discurs d’ERC vira 180 graus cap al realisme polític en un viratge que, tot sigui dit, requereix de certa valentia.

Tants anys de promeses han generat que una part de la població independentista (que ha fet tot el que els polítics els hi ha demanat, i encara més) no acceptin que ara, de sobte, se’ls digui que tot era mentida. Que la Republica haurà d’esperar, potser de manera indeterminada. Però eixamplar la base és precisament això: intentar convéncer possibles votants sense que siguin necessàriament independentistes. Això passa per recuperar un discurs social (gairebé inexistent en els últims anys) alhora que vincular la llibertat dels presos no tan sols amb la lluita independentista, sinó amb la lluita amb els drets i llibertats en general. En aquest sentit, l’evolució del discurs d’ERC sembla anar de la mà del d’Òmnium Cultural.

En aquest canvi de discurs es miren de reüll amb els comuns i amb els seus companys del PDeCAT. El que hi ha en joc ara mateix és una lluita sobre que significa el republicanisme.

Si els comuns reivindiquen el republicanisme de tota la vida, aquell que beu de la tricolor i l’herència democràtica anterior al cop d’Estat, l’equip de Puigdemont ho associa gairebé exclusivament amb l’hipotètic Estat català. ERC, en canvi, ho articulen per les dues bandes. Herència històrica i desig de futur. I aquí, en l’equidistància, és on guanyen.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*