“El futbol no té gènere: parlar de futbol femení o masculí és un error”

El futbol es un fenomen polític que s'erigeix com a metàfora de la societat. D'aquí, l'auge del futbol femení i una consicència respecte conductes homòfobes o masclistes als estadis. Aquest canvi al comportament de les grades respon a una politització o només és una etapa més del futbol-negoci? Ho discutim amb la futbolista Andrea Porta, els periodistes Mickaël Correia i Toni Padilla i l'historiador Carles Viñas

Sandra Vicente
 
 
 
Tertúlia a la Literal sobre futbol | M.C.

Tertúlia a la Literal sobre futbol | M.C.

Quan pensem en futbol se’ns vénen al cap grans estadis plens de gent. Seguidors japonesos que es passegen per les ciutats lluint la samarreta del club corresponent. També pensem en les grades, les seves bengales i els seus tiffo -i algun incident de tant en tant. Futbol també són les patxangues dels diumenges i les graderies dels barris. És els partits en els patis d’escola. Són uns “zapatistes passant-se una pilota a la selva Lacandona”. I, recentment, el futbol no són només 11 homes corrent en pantalons curts, sinó que ara també poden ser 11 dones.

Tot l’anomenat abans és futbol i, com qualsevol fenomen social i polític, al futbol se li poden posar milers d’adjectius. Podem parlar del futbol modern, associat a la rima típica dels camps de categories inferiors: ‘odi etern al futbol modern’; pot ser negoci … però també pot ser reivindicació i lluita obrera. Pot ser empoderament feminista. O pot ser, com molts diuen, l’opi del poble. El futbol pot ser tot el que la societat sigui.

I d’aquestes categoritzacions del futbol parlem amb Andrea Porta, jugadora de l’Europa, els periodistes Toni Padilla i Mickaël Correia i l’historiador Carles Viñas, en un debat celebrat durant la Fira Literal, a Barcelona, ​​de la mà de Ràdio Terra, just abans que els entrevistats celebressin una conferència sota el títol ‘el futbol, ​​l’opi del poble?’

Quan parlem de futbol com l’opi del poble, no li estem traient la seva qualitat d’agent social, polític i transformador?

Carles Viñas (CV): El futbol com a fenomen social és política. Però també és un agent dual explotat per règims per desmobilitzar social i políticament la població, o ser usat com un marc d’expressió per a la dissidència. El futbol és cohesió, i pot ser-ho tant al voltant de la protesta com al voltant de l’alineament a un règim.

Toni Padilla (TP): Sempre hem de donar importància a les paraules i englobar tot el futbol, un fenomen tan gran, sota la mateixa etiqueta d”opi del poble’ em sembla injust. Què és el futbol? El Barça – Liverpool de Champions és futbol? Sí. Però, un grup de zapatistes passant-se una pilota a la selva Lacandona és futbol? També. Com també ho és el que es fa en un pati d’escola o un Sant Andreu – Europa.

El futbol ha crescut tant que, si algú fa servir l’expressió ‘opi del poble’, puc entendre el racionament, perquè en determinat moment, un determinat torneig, ha estat usat d’aquesta forma. Però el futbol també ha estat usat per anar en contra d’aquest mateix sistema. La crítica simplista al futbol em molesta, perquè per parlar d”opi’ hauríem de posar molts adjectius després ‘futbol’. Perquè el futbol en si és innocent; la culpa és del sistema i si no hi hagués futbol, ​​hauria estat el bàsquet o qualsevol altra cosa.

Mickael Correia (MC): La teoria crítica dels anys 70 diu que el futbol és alienació, que el poble als estadis està alienat, com animals. Però penso que, s’usi com s’usi, el futbol és una eina de les passions. Tots els grups socials que han estat reprimits van usar el futbol per emancipar-se. El llenguatge corporal, ja en si mateix, té una significació política: només passar-se la pilota és solidaritat i cooperació.

Andrea Porta (AP): Penso que el futbol és víctima del sistema i no és més que una mostra de com s’organitza la gent. A poc a poc això està canviant en els estadis dels equips petits i de barri. La lluita està allà.

ESCOLTA L’ENTREVISTA A RÀDIO TERRA

Recollint l’observació de Toni Padilla, és quan parlem del futbol modern que trobem les crítiques a l’alienació. Una de les característiques que fan del futbol un agent polític és que és generador de comunitat. Quines diferències hi ha entre la comunitat d’un culer i d’un desperdici del Sant Andreu?

TP: En el cas de l’expressió ‘Odi etern al futbol modern’, la faig meva en ocasions. Però no tot en el futbol modern és dolent. Poc a poc anem veient com les expressions homòfobes, masclistes o racistes van disminuint. Per tant, hem de deixar de romantitzar el futbol dels 80, quan hi havia moltíssima més violència.

Això es dóna perquè el futbol és un fenomen social i, per tant, no és aliè a les evolucions socials. Matisem, doncs: quan es parla del futbol modern, se sol entendre una crítica adreçada al futbol negoci

TP: Aquí si es poden establir diferències al voltant del concepte de comunitat, que és molt interessant. Parlaves dels Desperdicis; recordo anar al camp els anys 90 i no hi havia ningú. Érem més els visitants que els locals, però de cop i volta, la gent torna a l’estadi amb la idea de defensar el barri i el model de ciutat. Van convertir la comunitat del Sant Andreu en un nucli de lluita contra la gentrificació, el racisme …

Després tenim casos com el del Barça, que estan molt estudiats: va molt lligat amb la qüestió catalana. Que vagis on vagis de Catalunya, gairebé tothom sigui del Barça, parla del sentiment de comunitat catalana, que conviu amb el fet que tinguem a milions de xinesos, japonesos o àrabs que siguin del Barça però per motius totalment diferents.

CV: El futbol és la millor metàfora social. Si ens situem a Barcelona, el procés de gentrificació, unit al football business, ens dóna com a resultat una desafecció i desarrelament dels seguidors, que es perceben cada vegada més com a clients i no com a socis. Per retrobar-se amb aquesta essència del futbol, tornen als clubs d’abans, a l’entorn més proper, que és el barri. Per això el Sant Andreu, l’Europa, el Júpiter, l’Horta tenen una regeneració recent des de la base, amb nous aficionats joves.

AP: El futbol modern sí que ens ha fet evolucionar cap a un model capitalista, però vist des del futbol femení, sento que la modernització ens ha beneficiat molt. Estem en un moment d’evolució molt bo, però hem d’anar amb compte per no deixar que arribi al punt de contaminar-se. Hem d’aconseguir la mateixa repercussió que el futbol masculí, no a nivell d’espectadors, sinó de discurs i importància.

Tertúlia a la Literal sobre futbol | MC

S’estan batent rècords en assistència a partits de futbol femení, però encara no és una victòria. I ho veiem en aquesta taula: només una dona, davant de tres homes. Creus que aquest auge del futbol femení és un efecte reflex del feminisme creixent o realment és el camp de lluita per a una nova batalla política?

AP: Com parlàvem abans, depèn d’on ens fixem. La repercussió dels equips femenins l’hem vist en els grans clubs, que són els que han batut aquests rècords. Ara, sento que la lluita ha d’estar en els clubs petits, en els quals l’afició se sent molt unida a l’equip, però al masculí. També ells han d’impulsar els equips femenins, perquè ara només ho fan els grans clubs, obrint grans estadis i posant càmeres de televisió.

I aquí veiem que es tracta, un cop més, de negoci. Vaig anar a veure un Espanyol – Atlètic de Madrid a Cornellà i hi havia unes 20.000 persones. En canvi, al poc temps, en un Espanyol – Huelva no hi havia ni 200. Estic molt a favor d’aquest impuls, però ha de ser continuat i descentralitzat. No pot ser que sigui un fenomen que es doni només en els grans estadis.

TP: Sembla que hem començat per la teulada. És bo tot el soroll que es pugui fer, però ens enfrontem a canviar un dels sectors més masclistes que existeixen. Entre periodistes esportius, és molt comuna la brometa, que fa 15 anys que es repeteix, que el futbol femení, ni és futbol, ni és femení. Ara ja no poden fer aquesta broma en públic perquè els destrossen. Tot i això, considero que el gran enemic no és l’insult, sinó el silenci.

S’havia dit que el rècord Guiness d’espectadors en un partit femení va ser, primer a San Mamés, després a Monterrey (Mèxic) i després al Wanda Metropolità. Però en 1971 es va jugar un mundialet no oficial i la final entre Mèxic i Dinamarca es va jugar davant 100.000 persones. En els anys 60, aquesta època de revolució, es va fer molt pel futbol femení, però la FIFA es va adonar que hi havia un fenomen creixent d’èxit que ells no controlaven. Així que van guardar silenci i aquest silenci va matar el futbol femení.

CV: Ja que hem començat amb un debat etimològic, llanço un altre ara: el futbol no té gènere. Parlar de futbol femení és un error, perquè el futbol el juga tot el món. Apuntat això, a mi em fa por que el futbol disputat per dones intenti emular el model del masculí i que, al seu torn, el futbol negoci, havent explotat ja el filó de les competicions masculines, intenti infiltrar-se en les categories femenines. Perquè desvirtuaria un futbol que encara manté aquesta essència i vincle amb l’aficionat.

Tertúlia a la Literal sobre futbol | MC

Veiem que l’onada feminista arriba als grans clubs, les grades es van polititzant poc a poc. Què podem esperar del futbol modern, o negoci, davant d’aquests canvis?

TP: Ara estem en un moment molt important, perquè veiem que la UEFA vol fer evolucionar el futbol europeu cap a una lliga molt tancada. Si ho aconsegueix, podrà controlar-ho tot. No només controlarà el que passa dins de les grades sinó el que es veu des de fora. Ens ha d’imposar una cultura de consumir només el millor: un Barça – Getafe no ens interessa. Només voldrem Barça – Chelsea, només el millor. Per gastar més.

Serà un control de la competició i dels diners que mou que sí podrà eliminar la idea del futbol com a eina per canviar les coses. Igual ens enfrontem a un escenari de ruptura en el qual haurem de decidir si volem una súper lliga tancada, en la qual amb la teva súper pantalla podràs veure sempre els 10 equips amb més diners (que no els que tenen més història). Però si estem parlant això aquí, vol dir que els que controlen el mercat ja fa molt que estan espantats que puguem utilitzar el futbol per canviar les coses cap a un escenari que no els interessa.

CV: Jo vaig fer una cosa que no puc fer, perquè sóc historiador, però vaig predir que el futbol acabaria sent una súper lliga que es jugaria a estadis sense públic. Sense grada no hi ha problemes, un consumidor perfecte. Però no veig que s’estigui gestant una alternativa; hi ha moltes iniciatives de les bases però no es concreten. I aquest és el principal problema del futbol alternatiu: no podem pretendre eradicar el racisme del futbol perquè si n’hi ha a la societat, també estarà al camp. Hem de deixar de banda la idea que el futbol és una bombolla aliena a tot.

TP: Un dels pocs argentins als quals no li agradava el futbol, Jorge Luís Borges, té un relat en què es jugava sense seguidors. Tampoc existia realment el futbol, sinó que eren actors en una lliga tancada, amb els resultats pactats i la gent, al veure-ho a la tele, s’ho creia. I anem cap a allà.

CV: De fet hi va haver un partit que es va jugar a la Plaça Roja de Moscou amb els gols pactats, per alimentar l’entusiasme de Stalin, que no era aficionat a l’esport. Però, tot i la gran quantitat de gols, se’n va anar del partit.

AP: A mi el que em preocupa més és que encara no som conscients de fins on ha arribat el model de capitalització del futbol. Hauríem parar per pensar on volem arribar amb aquest esport.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*