El futbol més enllà de l”opi del poble’: una oportunitat per a combatre les hegemonies

El futbol té els valors de qui l'organitza. Aquesta va ser una de les principals conclusions de la taula 'Futbol, ​​opi del poble de la democràcia?', a la primera jornada de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya. Una anàlisi –i també alternatives– al nostre futbol: ​​de mercat, individualista i patriarcal. Per ara anem perdent.

Yeray S. Iborra
 
 
 
La taula sobre 'Futbol, ​​opi del poble de la democràcia?' a la UPEC | cedida

La taula sobre 'Futbol, ​​opi del poble de la democràcia?' a la UPEC | cedida

Ella i la seva bessona tenien un somni. A casa mai es va entendre, no li podien explicar a ningú. I això que el somni no era tan fantasiós; no parlava de viatjar a la Lluna, tenir un elefant com a mascota o viure a una casa de llaminadures. El seu somni, de fet, era una realitat per a molts. Per al 50% de l’altra part del binomi: els homes. Ella i la seva bessona havien de ser nens per jugar a futbol.

Nens alts, forts, bruns. Així les entrenaria Van Gaal. Sortirien per la tele. I podrien lluir nom a la samarreta: Riva, per exemple. Diminutiu de l’ídol de l’època, Rivaldo. Però no, al contrari, amb 11 anys no eren nens, i en comptes de calça curta i botes de clau, portaven tutú. Les van apuntar a ballet. Alena Arregui és una d’aquestes bessones. Ara és periodista i ha col·laborat amb revistes com Panenka. Es va retirar fa un any, però va arribar a jugar a Primera Divisió, amb el Levante Las Planas. No va haver de passar per poques baralles, rebequeries i masclisme al seu entorn fins que va ser així.

La història d’Arregui, explicada en primera persona davant l’auditori de la UGT, ple en la primera jornada de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) i en una taula que es titulava Futbol, l’opi del poble de la democràcia?, demostra fins a quin punt el considerat esport rei pot ser font de discriminació. Però la pròpia Arregui es va encarregar de demostrar fins a quin punt també pot ser-ho d’oportunitat.

“La societat et diu: ‘Ei, si jugues a futbol, ​​segurament, una mica machorra ets, igual lesbiana també’. Doncs bé, l’homosexualitat en equips femenins existeix i es tracta de forma gairebé pedagògica; es viu amb molta normalitat als vestuaris de dones. Dubto que passi en altres ambients professionals”, va explicar Arregui. En pocs minuts, naixerien dels ponents molts més exemples com aquest.

La taula en la qual estava asseguda la periodista, i que també va comptar amb la moderació de Marga Lluch, de RNE, de l’ex futbolista Oleguer Presas, i de l’historiador Carles Santacana, es va buidar en mostres de com un altre esport és possible. Santacana va posar context abans de la intervenció d’Arregui: “L’esport és una activitat social. El futbol té els valors de qui l’organitza. En aquest cas, el mercat. Però també hi ha qui utilitza el futbol per promoure valors diferents, com el formatiu. Amb recompenses més enllà dels gols. No val responsabilitzar els Estats de les derives del futbol. Perquè tindrem el futbol de qui tingui l’hegemonia política”.

Podria existir un futbol feminista? Mixt? No heteronormatiu? ¿Anticapitalista? ¿Popular? Les respostes semblen parlar de nou de viatjar a la Lluna, tenir un elefant per mascota o viure en una casa de llaminadures. Però els membres de la taula de la UPEC van mantenir l’aposta.

“El futbol és un espai més de lluita per imposar un discurs, per l’hegemonia. I l’estem perdent. El món del futbol professional ven el discurs hegemònic de l’individualisme, de les estrelles per sobre de l’equip, és masclista i exalta virilitats. Por mis cojones“. Començar per la formació, per educar en valors amb perspectiva social, de gènere, racial. Per després atacar el moll de l’os: el model empresarial. Aquesta va ser una altra de les receptes que va plantejar Presas. Ell ho ha viscut des de dins. “Pensar en un futbol diferent ha de passar com plantejo, més enllà dels valors, en pensar en les estructures dels clubs, ara societats. Cal recuperar els clubs. El futbol de proximitat”, va destacar Presas.

Sense vacil·lar, i reflexionant –així ho va exposar ell mateix, en tot desenfadat, “en veu alta”–, l’ex de la primera plantilla del FC Barcelona i de l’Ajax d’Amsterdam, va concloure: “Jo físicament no tinc res a veure amb Messi, som oposats. Per què l’Alena i jo no podem compartir un equip? Ella té les seves qualitats i jo les meves. Això és una incoherència… “.

“Per què no podem fer futbol mixt? Jo jugo amb els meus companys de feina… Tots estem retirats [riu]. I al mateix nivell. Per què abans no podia? “, va rematar Arregui. El tutú per a qui el vulgui.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*