MINI CRÓNICAS CATALANAS

El fantasma de Bobby Sands

Sands no pedía la luna, sino un reconocimiento como preso político que Londres no estaba dispuesto a reconocerle. El independentismo catalán exhibe un ideario pacifista alejado del que tenia el IRA y hay un mundo entre Pedro Sánchez y una Margaret Thatcher que no modificó su posición, pero el paralelismo es inevitable

Andreu Claret
 
 
 
Bobby Sands, pres polític de l'IRA

Bobby Sands, pres polític de l'IRA

La majoria de mitjans catalans han recuperat Lluís Maria Xirinacs amb motiu de la vaga de fam de Jordi Sánchez i Jordi Turull. A mi m’ha recordat molt més a la peripècia de Bobby Sands, el membre de l’IRA irlandés que va morir a presó el 1981, després de 66 dies de vaga de fam. Déu me’n guard d’insinuar que aquesta vaga acabarà com aquella. Els temps són diferents, en molts aspectes.

L’independentisme català exhibeix un ideari pacifista allunyat del que tenia l’IRA i hi ha un món entre Pedro Sánchez i una Margaret Thatcher que no va modificar la seva posició, ni amb la mort de Sands, ni amb la dels altres nou republicans que el van seguir en el martiri. Tot i això, el paral·lelisme és inevitable. Sands no demanava la lluna. Buscava un reconeixement com a pres polític que Londres no estava disposat a reconèixer-li. Ni tansols quan va ser escollit per a un escó vacant de Westminster durant la seva vaga.

Les primeres dues setmanes, la seva acció només va suscitar solidaritat al món anglosaxó, però amb el tic-tac i el perill d’un desenllaç fatídic, van sorgir mostres de recolzament als quatre continents. La seva mort va ser un sotrac mundial. No va canviar la política britànica, ni el futur d’Irlanda. Políticament, va ser un fracàs, però va donar als republicans un màrtir que va ocupar les tàpies de Belfast, juntament amb Mandela.

Una vaga de fam és quelcom molt seriós. Comprenc la solidaritat que suscita, però no comparteixo els gestos de qui els animen a seguir endavant com una forma de salvar una causa embarrancada. Què passarà? Lluís Maria Xirinacs mai no va tenir el recolzament que tindran previsiblement Turull i Sánchez a la societat catalana. Recolzaments avivats per un impacte emocional difícil de calibrar.

Hi ha qui prediu que la vaga durarà quatre dies perquè no és cosa de tots els presos. Ja veurem. Conec Jordi Sánchez i el veig capaç de sostenir la seva acció. El suficient com per a crear una situació difícil de manegar. Parlant amb Xirinacs vaig entendre que una vaga de fam és un fet personal intransferible, que comença com una acció política col·lectiva i deriva cap un repte íntim. Amb conseqüències que ningú no pot preveure.

Andreu Claret
Sobre Andreu Claret

Periodista i escriptor Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*