El ‘factor Maragall’, l’últim gran repte del PSC

El PSC s’enfronta a un repte molt especial: lluitar pel llegat de Pasqual Maragall, el líder socialista que va transformar Barcelona i va renovar el catalanisme. Llegat que reivindiquen també l’actual alcaldessa, Ada Colau (Comuns), ERC amb Ernest Maragall com a candidat i, fins i tot, el conservador Manuel Valls. Per entendre aquest repte cal fer història, i explicar el context electoral a Catalunya

Guillem Pujol
 
 
 
Maragall, amb Josep Miquel Abad i Joan Antoni Samaranch, en una visita d'obres prèvia als Jocs | Foto: Fundació Barcelona Olímpica (estreta del llibre 'Records')

Maragall, amb Josep Miquel Abad i Joan Antoni Samaranch, en una visita d'obres prèvia als Jocs | Foto: Fundació Barcelona Olímpica (estreta del llibre 'Records')

Vivim en temps d’alta polarització política. L’esdevenir de l’Europa post-crisi ha obert un conjunt de crisis, relacionades entre elles però amb les singularitats històrico-culturals pròpies de cada país o regió. Si analitzem els sistemes de partits, hi ha un patró comú que podem veure que es repeteix gairebé de manera sistemàtica en les democràcies liberals d’Europa occidental: els partits socialdemòcrates han sigut els grans perdedors del món post-crisi.

El fenomen conegut primerament com a “pasokització”, en referència a la quasi desaparició del partit socialdemòcrata grec (recordem que va passar a d’un 43,92% del percentatge dels vots en el 2009 a un 13.18% al 2012) va afectar, com no podia ser d’una altra manera, a la família socialista catalana.  El Partit Socialista de Catalunya ha acompanyat la història democràtica del país després de la mort del dictador, constituint el mapa del que podria anomenar-se un bipartidisme asimètric: dos partits (CiU) i el PSC, dominaven l’escena política acumulant, sempre, més d’un 50% del total dels vots. Els altres partits (ICV, ERC i PP) es repartien el que quedava del pastís. El següent gràfic mostra aquesta evolució:

Passa el cursor pel gràfic per saber-ne més | VICTÒRIA OLIVERES

La inepelable hegemonia de Jordi Pujol durant els primers anys només va ser superada en número total de vots (que no d’escons) en dues eleccions: l’any 1999 i el 2003. Les dues eleccions a les que Pasqual Maragall va ser el candidat. D’ençà, el PSC ha tingut una trajectòria descendent inalterable durant setze anys i cinc eleccions. Perquè la crisi del PSC no s’explica únicament per l’actuació de la socialdemocràcia durant la gestió de la crisi econòmica (durant la que el PSOE governava a Espanya), sinó per una suma de factors. Per suposat, el conflicte independentista n’és un d’ells.

Però n’hi un altre que potser també va tenir certa incidència: Maragall es presentava pel PSC en coalició en la plataforma que va crear ell mateix un any de abans de les eleccions del 1999. Ciutadans pel Canvi naixia reivindicant una Espanya federal, una clara incidència d’ideologia d’esquerres, i un major autogovern per a Catalunya. El catalanisme de Maragall no passava tan per la reivindicació d’un folklore català com per la reivindicació econòmica i política de la singularitat de la nació catalana.

Per entendre millor el fenomen Maragall, reivindicat a la ciutat de Barcelona avui en dia per polítics tan distants com són Ada Colau i Manuel Valls, cal entendre la composició de vot del PSC.
PSC comarques:

Passa el cursor pel gràfic per saber-ne més | VICTÒRIA OLIVERES

El Baix Llobregat és la comarca més fidel al PSC; al contrari, el Pla de l’Estany és on amb menys intensitat s’ha votat i es vota al PSC. La composició del vot al Baix Llobregat és paradigmàtic d’un comportament electoral de la perifèria de la capital, el que és conegut com a cinturó industrial. Curiosament, però, en els anys de Maragall no es va produir un augment significatiu del vot al Pla de l’Estany. Al contrari, va disminuir lleugerament, i va repuntar (també lleugerament) amb la primera candidatura de José Montilla. L’èxit de Maragall, doncs, no es devia tant a que amb la seva tradició “catalanista” sigués capaç d’afectar dràsticament el vot de la Catalunya no-urbana: és que va aconseguir augmentar encara més el vot en aquelles comarques on el partit ja era fort.

Hi havia una dita entre la comunitat migrada a Catalunya de la resta d’Espanya a Catalunya que cal entendre per comprendre la mentalitat d’un vot que se centrava precisament al cinturó industrial: “en les autonòmiques es vota a CiU, en les generals al PSOE”. Potser part d’aquesta integració passava per abraçar el catalanisme hegemònic que durant tants anys havia representat CiU. Però l’autonomia de Maragall, sostinguda per la plataforma Ciutadans pel Canvi, la distància amb el PSOE i la reivindicació d’autogovern, aconseguien capturar aquest desig d’integració. Una identitat, la catalanista ubicada dins d’un imaginari d’esquerres, que va desaparèixer abans que la crisi esclatés i que l’independentisme dominés l’agenda.

El declivi real del PSC es produeix a les eleccions de l’any 2010. Si bé des del 1999 hi ha una pèrdua constant de vots en les eleccions de l’any 2003 i 2006, el PSC es manté en els marges de la seva història sense Pasqual Maragall. La crisi econòmica i el desgast del segon tripartit van portar al Partit Socialista en els seus mínims històrics en les eleccions celebrades l’any 2010; aquell any, una CiU liderada per Artur Mas, va fer del dèficit fiscal la marca de la seva campanya: Espanya robava 16.000 millions d’euros anuals, tal i com informaven els convergents. No havia nascut el moviment independentista com el coneixem avui en dia, però sí que el descontent generalitzat per la gestió de la crisi econòmica a Catalunya s’orienta cap a la construcció d’Espanya com a causant de la mateixa. Un síntoma clar i evident del declivi socialista el veiem en el següent gràfic:

Passa el cursor pel gràfic per saber-ne més | VICTÒRIA OLIVERES

El Baix Llobregat, bastió històric del PSC, perdia la seva hegemonia per davant de CiU. El càstig, sever, s’ha d’interpretar de forma homologable al càstig rebut per a la socialdemocràcia arreu en les eleccions del 2010. A partir de llavors, moltes de les nocions que havíem après sobre la política catalana es van haver de re-interpretar, perquè no responen a la gran crisi de la socialdemocràcia sinó a la singularitat pròpia de la política catalana. La desaparició de CiU per a causa dels múltiples casos de corrupció, l’auge de Ciutadans, o el naixement d’un nous partits d’esquerres (la CUP es presenta per primera vegada a les eleccions autonòmiques l’any 2012) configuren un escenari extremadament complicat pel PSC. Així, continuarien el seu descens fins a tocar el seu mínim històric en les eleccions del 2015. Ja no només la suma de d’ERC i de la nova Convergència superaven al PSC, sinó que Ciutadans també els passava per davant a la seva pròpia casa.

Les causes concretes d’aquest transvasament de vots, només es poden especular, i és que semblen apuntar a arguments contradictoris. Per això, fixem-nos en les darreres eleccions produïdes el 21 de desembre del 2017 al Baix Llobregat. Per un costat, Ciutadans continua el seu ascens respecte les darreres eleccions, sobrepassant el llindar del 30% dels vots. Significa això, que la prioritat en la preferència del vot era una posició més contundent respecte l’independentisme? Per altra banda, el creixement d’ERC en el Baix Llobregat també sembla erosionar, des de posicionaments socialdemòcrates, a possibles votants que anteriorment no veien en l’eix nacional una prioritat. Hi ha una altra hipòtesi possible: el votant tradicional socialista responia a un perfil professional del treballador mecanitzat, un tipus d’indústria que paulatinament ha anat desapareixen en ares del nou precariat. Un precariat que ja no té en el sindicat un espai de socialització i defensa dels seus interessos, i que no respon als mateixos imnputs culturals.

En tot cas, no hi han claus ni dreceres pel PSC per a tornar als resultats electorals d’abans de la crisis: el taulell de joc és completament diferent. És evident que la situació de Miquel Iceta no és gens senzilla, i que el context no els hi és favorable.  Per això sorprèn que la figura de Pasqual Maragall emergeixi simbòlicament tan en partits d’esquerra independentista (recordem que el seu germà serà el candidat a l’alcaldia de Barcelona) com de dreta espanyolista, portadora d’un espècie de consens transversal anhelat. Potser va ser capaç de tocar una peça clau en un moment concret del passat. Però l’interessant de Maragall no és pensar-lo en la seva glòria passada, sinó com el seu pensament i les seves accions poden ser valuoses per a pensar el moment present. I potser, fins i tot això, només és una estratègia per a reivindicar un llegat polític que ja no pot tornar.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*