El ‘factor Campeones’: cinema, premis, reivindicacions i mancances

La gala dels Goya de dissabte, on les pel·lícules 'El Reino' i 'Campeones' van ser les grans triomfadores de la festa del cinema espanyol, així com el discurs de Jesús Vidal, premi al millor actor revelació, han posat en relleu l'existència d'un cinema diferent, compromès, inclusiu i divers. Però aquest cinema no ho hem descobert ara; fa temps que està cuinant-se

Txerra Cirbián
 
 
 
La entrega de premios a la película 'Campeones', durante la gala de los Goya 2019

La entrega de premios a la película 'Campeones', durante la gala de los Goya 2019

El cine a Espanya fa anys que realitza un cinema compromès, el que passa és que, a més d’estar ben fet, rep l’aplaudiment del públic i de la crítica, obté premis i reconeixements, i en algunes ocasions, aconsegueix ser distribuït i vist per públics de tot el món, un fenomen reservat fins fa poc Pedro Almodóvar, Fernando Trueba, Alejandro amena-bar i uns pocs directors més.

Hi ha grans dosis de talent al nostre país. Mai com en aquestes últimes dècades hi ha hagut una generació de joves cineastes tan bé preparats. Fa una mica més de 20 anys que a Catalunya va néixer l’ESCAC, l’escola de cinema més prestigiosa d’Espanya, seguida de l’ECAM madrilenya, amb Juan An-tonio Baiona com a principal referent d’aquesta generació, gran triomfador de la taquilla internacional amb el seu ‘ Jurassic world: el regne caigut ‘.

I cal no oblidar els premiats autors sorgits del Màster de Documents-tal de Creació de la Universitat Pompeu Fabra, entre els quals va destacar Jose Luis Guerín i, més recentment, Isaki Lacuesta, premiat al Festival de Sant Sebastià i en la gala els Gaudí, fa una setmana, tot i que va marxar sense guardó de Sevilla.

La creativitat i iniciativa dels nostres joves valors, a més, es concreten en projectes arriscats en l’àmbit polític i social. Així, al costat de la denúncia de la corrupció, com fa Rodrigo Sorogoyen a ‘El Reino’, i la posada en valor de la inclusió, cas dels ‘Campeones’ de Javier Fesser, cada dia més sorgeixen històries centrades en les minories, en la identitat de gènere, en les diferents formes d’estimar i ser, com ‘Carmen i Lola’, d’Arantxa Echeverría, on a la dificultat d’una relació lèsbica se suma l’entorn: una família gitana, un altre col·lectiu necessitat d’inclusió i normalització.

Problemes de finançament

Però és or tot el que llueix: El bon moment del nostre cinema i del sector audiovisual, en general, no pot amagar les seves mancances. La principal, la seva falta de finançament. Hi ha un grapat de bons productors en aquest país, que s’afanyen a buscar diners i s’han d’hipotecar (si és que tenen casa per fer-ho) per desenvolupar els seus projectes. Les coproduccions i l’associació de producte-ras de diferents països europeus són l’opció necessària per minimitzar riscos i obrir mercats.

A Catalunya, aixecar un projecte en català és dificilíssim. I si no es compta amb el suport de la televisió autonòmica, TV3, és una bogeria. La situació actual, amb l’allargada ombra de l’omnipresent ‘Procés’, no ajuda en absolut: les fílies polítiques beneficien a uns pocs (que es poden comptar amb els dits d’una mà) i deixen a la cuneta les idees de petites productores.

Fins ara, les televisions generalistes estatals han estat les encarregades d’aportar la major part del pressupost del cinema espanyol, però sense arriscar en excés: la rendibilitat en taquilla és un pas previ i imprescindible perquè la seva posterior emissió televisiva suposi els ingressos publicitaris amb els quals les cadenes es recuperen de l’aportat a aquests projectes. Com deia El País, dilluns, 4, en el seu editorial, hi ha un efecte pervers: el poder de les televisions fa factibles certs títols i molt difícils de rodar els projectes independents.

Un cas feridor va ser, fa un parell d’anys, el de ‘El camí més Llarg per tornar a casa’, de Sergi Pérez. Premi Gaudí a la millor pel·lícula en català del 2016, va ser rodada per un valent equip sorgit de l’ESCAC i amb un planter d’excel·lents actors, però no va comptar amb cap suport previ de TV3 que, després, només va oferir un preu irrisori per la seva emissió per la pantalla petita. I això, malgrat el premi i les excel·lents crítiques rebudes.

L’arribada de Netflix, ha suposat una injecció econòmica important, especial-ment per a les ficcions seriades, tant les comprades per a la seva distribució internacional com les directament finançades. Però no siguem ingenus: Netflix es mou a la recerca de la rendibilitat. Si el producte ja va demostrar ser bo aquí, com va passar amb ‘La casa de papel’, en la seva emissió en obert per Antena 3, és bastant probable que la seva recepció fora també ho sigui. Si Netflix ha produït ‘Roma’, d’Alfonso Cuarón, i ha accedit a contracor a estrenar-la en cinemes, és perquè li ha suposat un prestigi afegit: un Lleó d’Or a Venècia, el Goya a Espanya i potser l’Oscar d’aquí a uns dies.

La fal·làcia de les subvencions

Una altra fal·làcia a desmuntar és que el nostre cinema viu de les subvencions. En efecte-to, existeixen, però el seu pes i quantia en una producció és molt menor de què el vulgui pensar. eldiario.es va demostrar que algunes empreses (automoció, remadaria, mineria, telecos) i partits polítics reben moltíssimes més ajudes que l’audiovisual. Un sector que dóna feina a unes 10.000 persones.

Mentre ja s’aplica la baixada de l’IVA, encara segueix pendent una llei de mecenatge que permeti desgravar les ajudes privades desinteressades.
Per aquesta raó, una gran majoria dels joves que comencen, ho fan en forma de cooperatives on ningú cobra un euro i mitjançant el que ara es diu crowfunding (microfinançament): el que abans es deia demanar diners a família-res i amics.

Per exemple, d’aquesta manera es va rodar ‘Classe valent’, culminació d’un projecte de fi de carrera dels joves Víctor Alonso Berbel, Jan Matheu i Borja Barrera Allué, dirigit pel primer, que un experiment sobre l’impacte del llenguatge en la societat i la introducció d’un terme apropiable per gairebé totes les formacions polítiques, amb entrevistes a una vintena d’experts de tot l’espectre polític. Encara estan esperant que alguna tele s’atreveixi a emetre-ho. Ni tan sols ho ha fet TV3 en el seu ‘Sense ficció’, on cap gairebé tot.

El triomf de ‘El Reino’ és diferent i no prové tan sols del fet de denunciar la corrupció política en el llevant espanyol i d’un partit que no s’anomena però que és clarament identificable. És un èxit cuinat des de baix: un guió exemplar, escrit a quatre mans per Sorogoyen i Isabel Peña, el seu co-guionista habitual des de ‘Stockholm’ i ‘Què déu ens perdoni’, amb una estructura d’intriga clàssica, una adreça exemplar, intèrprets magnífics i un muntatge trepidant, entre altres aspectes, han donat lloc a una pel·lícula hereva del cinema de Sidney J. Furie, Peter Yates, Costa Gavras oAndrew Davis. I tot això ho aprecia el públic.

Ja fa temps que la nostra societat intenta (i no sempre aconsegueix) acollir en el mercat laboral a discapacitats físics i psíquics, persones amb altres capacitats-tats o simplement ‘campions’, com deia Javier Fesser (un director ja premiat per la molt dura ‘ Camino ‘). Al cinema i a les sèries no hi ha molts exemples (em ve al cap ‘Jo també’ amb Pablo Pineda, actor protagonista amb síndrome de Down) i en l’audiovisual, projectes curiosos com el de ‘L’empresa més boja del món ‘, apadrinada per la Fundació Itinerarium, en el si treballen persones amb altres capacitats, com Anna Vives, la jove Down la lletra ha donat lloc a una premiada tipografia. Però encara hi ha molta feina per fer. ‘Campions’ és només un petit pas més.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*