El doble anonimat de Renaixença

Mentrestant s'omplen els cartells propagandístics amb imminents jardins recuperats i la implementació d'asfalt al parc del nen de la rutlla, un error catastròfic generador de por entre els veïns, preocupats per si d'aquí poc tot s'assembli a les bateries antiaèries del Carmel i la proverbial pau se'n vagi en orris

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

El Guinardó és un dels barris que millor resisteix l’onada devastadora de Barcelona. Malgrat la seva curiosa no Història, fins a la fi del segle XIX era un territori rural de Sant Martí, manté unes constants vitals ben característiques, com si fos un annex a la ciutat enllaçat amb la mateixa tan sols amb l’allau de transport públic, doncs la zona es troba molt ben comunicada.

Els orígens de la seva urbanització daten de 1894, quan Salvador Riera adquirí el mas Guinardó i els seus terrenys adjacents, iniciant-se la urbanització dels mateixos el 1896, just a la vetlla de l’agregació a la capital catalana, consumada el 20 d’abril de l’any següent.

Riera donà en el clau especulador. L’annexió de la urbs féu pujar els preus del sòl de manera espectacular. Així fou com, poc a poc, la seva quadrícula començà a omplir-se d’interessats en ocupar-la. Els carrers de Volart i Villar es reservaren nominalment al notari i l’arquitecte afavoridors del seu pla. La resta es veié condicionada per diversos factors, entre d’altres la proximitat d’un altre potentat de l’entorn, Viladomat, de qui parlarem en breu.

Com a via horitzontal d’enllaç nasqué el carrer Renaixement, metamorfosejat a Renaixença després la mort del dictador. A un mapa de 1920 és una línia amb inici al carrer de Catalunya, futur Sant Quintí, i conclusió a una gran massa buida on s’instal·laria el mercat del Guinardó. Té pocs números i molts d’ells han vist com la piqueta destrossava la seva imatge primigènia, però un sector molt reduït resisteix al pas del temps i ens permet entendreu com fou la seva configuració infantil.

Als seus números 30 i 36 es troben les cases Joaquim Alay, un clar exemple de modernisme modest, quatre vivendes de planta i pis destacables per la seva uniformitat, només trencada per la diferència cromàtica a cadascun dels blocs, homogenis en quant a la seva concepció, l’austeritat decorativa i un notable treball a la forja del ferro dels balcons, alguna finestra, les finalitzacions pètries amb una lleugera verticalitat i els òculs amb reixeta amb reixeta, preciosos. Amb tota probabilitat foren cinc. Així ho indica la nota de la Gaseta Municipal de 1928, on el seu propietari rep fons per a posar claveguerons a la desapareguda, ubicada al 62 de rambla Volart, avui en dia un horrible bloc de pisos famosos a la rodalia perquè fins fa no gaire hi havia un caixer automàtic.

De Joaquim Alay en sabem ben poc. Amb tota seguretat fou un pioner. Les seves cases són de 1915. És fàcil imaginar una extensió erma, amb tot per fer. El 1923 posaren les voreres entre Villar, Renaixement i Vinyals. Les clavegueres és realitzaren durant aquell decenni. En el seu cas tingué altres propietats al carrer protagonista de l’article i tingué, així consta a un apunt d’octubre de 1924, una parada al mercat de la Boquería, de la que ignorem la seva ocupació.

Alay encarregà les seves casetes a Domènec Boada i Piera, un arquitecte eclèctic amb obra repartida per tota la ciutat. Ho vaig descobrir a la Barceloneta, on sobresurt per la seva peresa creadora, doncs al carrer de Paredes i al de la Maquinista té dos edificis pràcticament iguals. Aquesta vagància queda desmentida amb la seva feina pels Cairò, família per a la que filà una llarga sèrie d’immobles al centre. Els més notoris són el del 132 del carrer Girona, amb dues testes al·lusives a un hipotètic passat negrer del propietari, i el 106 d’Enric Granados, amb una porta ben original i una tribuna sensacional.

La família Cairó, amb una altra filera notòria a la rambla del Prat de Gràcia, degué ser la seva essencial font de finançament. Quan acabà el Modernisme, del que fou deixable sens grans estridències, es conformà amb miguetes. Morí el 1947. En aquells anys quaranta és quan trobem la darrera referència a Alay, sempre embrancat en liquidacions i pagaments de les seves possessions. Ambdós són perfectes anònims, com molts milers d’identitats dins el pla barceloní. Trobar-los en aquestes finques del Guinardó resumeix la seva condició, la dels visibles sens que ningú repari a la seva existència, a l’estil de la Lonely People d’Eleanor Rigby, dels Beatles.

I això és una injustícia de criteri o una sort, tot depèn de com es miri. El Guinardó té notables brots de bellesa sense visitants ni turistes locals, gairebé com si no existís, allunyat com suposadament es troba del rovell de l’ou, quelcom fals per la reducció de distàncies mitjançant el metro o l’autobús.

Els que hi habitem celebrem aquesta fortuna, si bé un pensa estar a resguard per la sempiterna deficiència dels ajuntaments, sempre perfectes en jutjar irrellevant allò que jutgen inaccessible, i així ho desitgen els seus ulls; això comporta l’eliminació d’espais amb valor sentimental, com la Villa María del carrer Rubió i Ors. Mentrestant s’omplen els cartells propagandístics amb imminents jardins recuperats i la implementació d’asfalt al parc del nen de la rutlla, un error catastròfic generador de por entre els veïns, preocupats per si d’aquí poc tot s’assembli a les bateries antiaèries del Carmel i la proverbial pau se’n vagi en orris.

Per això mateix la majoria de vegades els llocs sense suposada Història, tots la tenen, són una benedicció pels seus happy few. A vegades em dóna cosa presentar-los, però la meva esperança és que el lector sàpiga apreciar aquestes partícules lliures a racons gens remots malgrat els tòpics.

Per a molts residents del barri les cases Alay eren les de les misterioses cubanes, sempre amunt i avall entre les seves passejades pel carrer, com aquell senyor amb la vista fixa al mòbil, sempre vestit amb el seu pantaló de xandall i un posat desarreglat. Mai sabré a que es dedica. M’importa ben poc, però amb les casetes modernistes havia de trobar una pista, i fen-t’ho les dignifico des dels mínims.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*