MINI-CRÒNIQUES CATALANES

El dia després

El que ha passat amb la moció presentada per PEDECAT amb el PSOE per obrir un diàleg diu molt sobre el moment polític que viu l'independentisme. Dividit entre els que pretenen fer política i els que ho fien tot al carrer i pensen més en les municipals que en l'embolic que tenim a Catalunya

Andreu Claret
 
 
 
Torra durant el seu discurs | Generalitat de Catalunya

Torra durant el seu discurs | Generalitat de Catalunya

Per l’ANC, Puigdemont i els més irredempts, el dia després de la Diada va ser el d’una altra victòria. La gent, la seva gent, va tornar a impedir la traïció. I els diputats del PDECAT que havien tingut la idea de bombers de presentar una moció amb el PSOE per obrir un diàleg sobre Catalunya van haver de fer-se enrere, capcots, cosits a trets per partides de tuitaires enfervorits. La cosa no va ser com l’expliquen els digitals independentistes. Va ser així: la moció era una bomba per a tots els que no volen el diàleg. Per massa gent.

Com donava els catalans la possibilitat de determinar el seu futur -determinar! -, el PP i Ciutadans van muntar un enrenou de cal Déu. Era aigua beneïda per Casado i Ribera, enredats en el debat dels màsters i les tesis doctorals. Esquerra Republicana va despertar descol·locada. Dividida entre els que segueixen a Tardà i els que depenen del vot comarcal. No podien tolerar que el PDECAT pactés un diàleg ‘dins de la llei’. O sigui, sota la batuta de Llarena, clamaven alguns. Abstenció, ha tancat Junqueras des de la presó. Mentrestant, va començar el ball.

A Campuzano li deien de tot a les xarxes. Els d’ERC, els de la CUP i ciutadans anònims, convençuts que aquesta havia estat la darrera Diada autonòmica. Alguns eren seguidors de Puigdemont disposats a comptar també monedes de plata. Diuen que Torra havia donat el seu acord. Torra! A última hora del matí, Artadi va tirar pilotes fora però després va arribar una trucada de Waterloo. Al final, aprofitant unes insensates paraules de Zaragoza exhibint l’imperi de la llei al Senat, i després d’una tarda d’alcaldes indignats i de tuits vergonyosos, Bonvehí va exigir retirar la moció.

Nogueras, la dona de Puigdemont a Madrid, va ser l’encarregada de tirar el forrellat. Així va ser. Hi havia tornat a guanyar el poble. Amb els seus tints de vodevil, el que ha passat diu molt sobre el moment polític que viu l’independentisme. Dividit entre els que pretenen fer política i els que ho fien tot al carrer i pensen més en les municipals que en l’embolic que tenim a Catalunya. Com Torra, anava a dir, però el més sorprenent va ser que donés llum verda a la proposta. No crec que li agradés a Puigdemont.

Andreu Claret
Sobre Andreu Claret

Periodista i escriptor Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*