El camp de proves de la Barcelona contemporània

L'altre sector ideal per amplificar el parc immobiliari va ser l'upper Diagonal, amb especial predilecció per Galvany i Monterols, des de la meva humil opinió, bressol de tot allò que vindria, i per això és important conèixer el passat i passejar amb les antenes ben posades per a documentar-se a posteriori des de la inspecció d'estil i formes del planisferi

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
Jordi Corominas

Jordi Corominas

Barcelona ha de cobrar consciència de tenir un repertori arquitectònic amb tanta varietat com per a resumir mitjançant les construccions la seva Història contemporània. Des del meu punt de vista, fàcilment refutable perquè en aquesta època tothom sap més que qui s’arrisca a escriure articles, l’etapa de la primera postguerra és de les menys estudiades malgrat ser molt detectable a determinades zones de la capital catalana.

Com sóc fill d’aquests barris descobreixo molts immobles dels anys quaranta del Guinardó al passeig de Sant Joan, quelcom totalment comprensible al trobar-se aquelles parcel·les mig buides excepte per alguna finca modernista i una sèrie de vivendes noucentistes mig eclipsades, com sempre. Les del nou ordre polític, com el bloc Clip, solen remarcar-se per façanes de totxo alternades amb elements més típics del classicisme com timpans, fronts o finestres distingides per la blancor dels seus materials, tot ben revestit de cert racionalisme, doncs els seus autores eren hereus de l’escola republicana del GATPAC.

A més a més, encara ens falta arribar al centre de les darreres setmanes, es modificaren les premisses conceptuals. Si agaféssim una màquina del temps i anéssim a la Barcelona de 1929 donaríem amb un ambient on era possible acaronar el cel als antics pobles, amb carrers tranquils i molts immobles de planta i pis en consonància amb l’auge del cooperativisme i una voluntat de no densificar la població, tendència trencada durant l’orgia edilícia del primer Franquisme, quan potser si s’imposà allò d’omplir qualsevol forat per a guanyar diners a tort i a dret i augmentar el creixement des la verticalitat i amb tots els recursos possibles, inclosos els famosos barrets visibles a molts carrers de l’Eixample i sorgits l’any 1948 per a no augmentar el lloguer dels inquilins en temps de penúria mentre es destrossava el patrimoni amb molta alegria.

Jordi Corominas

L’altre sector ideal per a amplificar el parquet immobiliari fou l’upper Diagonal, amb especial predilecció per Galvany i Monterols, des la meva humil opinió el bressol de tot allò per venir, i per això és important conèixer el passat i passejar amb les antenes ben connectades per a documentar-se a posteriori a partir de la comparació d’estils i formes del planisferi.

Per a reafirmar-ho postergarem un xic més, només un xic, al protagonista d’avui per a ser més esclaridors. Quan camino per la Vila Olímpica l’entenc des d’una vessant arquitectònica com un laboratori per a comprendre un model urbanístic comprés entre el Metro, l’avinguda Icària i la de Salvador Espriu, on el repertori de firmes, solucions i immobles ensuma a experiment avalat per les autoritats.

El mateix succeí durant el Franquisme del Turó Park fins a l’església de Santa Magdalena i de la plaça de Gala Placidia fins a la via Augusta i més enllà durant bona part del Franquisme. Si visitem la pàgina de l’Institut Geogràfic de Catalunya podrem navegar pel mateix territori i percebre les seves metamorfosis. Pels volts de 1945 era erm, i això propicià una despietada cursa per a acomodar-lo a favor de les famílies dels guanyadors.

Un dels principals beneficiats fou Francesc Mitjans, a qui es considera l’artífex de l’arquitectura contemporània barcelonina junt, i això és una opinió personal, a Francesc Duran i Reynals, qui es bellugà més entre la Sagrada Família i el passeig de Gràcia.

Jordi Corominas

La inauguració de Mitjans data de 1943 amb el bloc del carrer Amigó, amb la seva successió de terrasses corregudes entre mitgeres, vegetació a dojo i el camuflatge de la funcionalitat des d’intangibles pels ulls dels vianants. La diversitat de les seves eleccions és palpable a la fàbrica Costa Font del carrer Freser, readaptada a l’actualitat i destacable des la circularitat de les seves cantonades per a formar quadrícula i viabilitat de trànsit.

Al carrer Vallmajor trobem l’edifici CEISA, de 1952, un cub harmònic amb balcons correguts a ambdós frontispicis. No gaire lluny es troba la Clínica Soler i Roig, remodelada just després dels Jocs com a bloc de vivendes. Quan Mitjans, qui també té obres horribles com l’Estel d’avinguda Roma o Roma 2000, s’hi posà pensà en l’envoltori. Havia de preservar-e un arbre centenari just enfront, i per això continuà amb el seu particular cubisme, dotant a la façana d’una espectacular forma corba per a realçar el jardí davanter, insignificant després de la reforma.

El maó corrent pintat amb blanc cru contrasta amb el verd de les immediacions per a conferir molta riquesa cromàtica. La millor picada d’ull és veure’l encara com molt modern, però a tot l’entrellat hi ha una trampa. Aquestes suposades excentricitats, brillants sens cap mena de dubte, es realitzaren a l’àrea posterior a la via Augusta, territori personal i intransferible dels propietaris per a no aixecar cap tipus d’escàndol davant propostes tan trencadores. A Destino se li feia la boca aigua amb la peixera del Cercle Eqüestre, però més amunt es plantaven les bases d’una Modernitat silenciosa.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*