El camí cap a l’orgull

Existim moltes més persones mes enllà del model d'home blanc heterosexual. Les trans, mariques i bolleres, putes, negres, gitanes, sordes, gordes... Totes som aquí i per això treure l'orgull als carrers ha de ser un acte festiu però crític alhora, de reconeixement propi i social.

Míriam Vázquez / Marta Mariñas
 
 

"Todes somos personas, todes tenemos derechos", pancarta en la manifestación del Orgullo Crítico en Madrid en 2017 / ÁLVARO MINGUITO (eldiario.es)

Orgull d’una mateixa i de la diversitat

El 28 de juny vam celebrar el dia de l’orgull LGTB (lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals), una festa on es commemoren els disturbis de Stonewall de 1969. Barcelona té un llarg recorregut orgullós, ja que l’any passat es van complir 40 anys de la primera marxa de l’orgull a l’Estat Espanyol. Més de 4000 persones, gais lesbianes i trans i altres activistes van sortir als carrers de la ciutat Comtal pujant les Rambles fins gairebé arribar a la font de Canaletes doncs abans d’arribar la manifestació va ser reprimida amb l’habitual càrrega dels grisos. No obstant això, tot i la repressió, la mobilització va ser un èxit, un gran acte valent de visibilitat i lluita, la metxa que va encendre una flama imparable. Va passar en un moment en el qual tenir una identitat sexual o de gènere dissident era delicte ja que es va realitzar al cap de pocs dies de de les primeres eleccions democràtiques, després de la mort de Franco, estant encara vigent la Llei de perillositat i rehabilitació social que no va ser derogada completament fins a 1995.

És important assenyalar que, tot i que el dia de l’orgull es coneix popularment com el dia de l’Orgull Gai, aquesta primera manifestació a Barcelona va ser encapçalada per sis transsexuals que reivindicaven la seva identitat de transsexuals, diferenciant-la de la identitat marica. Les dones lesbianes també van participar d’aquesta primera mobilització, trencant amb la invisibilització al crit de: “¡Darrere de les finestres també hi ha lesbianes!” i algunes de les persones que van estar presents ens parlen d’una gran unió de totes les sensibilitats d’aquell moment.

Quaranta anys més tard la inèrcia dels passos que van recórrer elles, ells i elles s’ha anat fent més forta i altres cames s’han anat sumant per caminar un camí, no sense grans dificultats, en termes de visibilització i d’adquisició de drets ciutadans. Un camí de lluita i de resistència a una violència estructural que, tot i que el discurs actual sembla parlar-nos de tolerància i respecte, és només un miratge ja que la violència continua estant aquí fent el seu treball dia a dia, amb un gran impacte en les quotidianitats i en les subjectivitats de cadascuna.

Si fem una lectura optimista, estem més a prop de quelcom que pogués ser el paisatge desitjat, un lloc que ens parli i ens faci sentir realment orgulloses. Orgull de veritat. Aquest que ens parla de l’amor propi o de l’amor que cada persona té cap si mateixa. Aquest és l’escenari que volem imaginar-nos i no aquest en què tot i les lleis les lesbianes, gais i trans seguim patint discriminació. Agressions quotidianes que ens penetren i ens construeixen. Volem realment deixar de parlar de violència, no haver de protegir-nos i defensar-nos diàriament per centrar-nos en el plaer i el gaudi.

Aquesta societat hauria d’estar orgullosa de la diversitat. Existim moltes més persones mes enllà del model d’home blanc heterosexual. Les trans, mariques i bolleres, putes, negres, gitanes, sordes, gordes… Totes som aquí i per això treure l’orgull als carrers ha de ser un acte festiu però crític alhora, de reconeixement propi i social. Sortim a recordar-li al sistema que existeix la diversitat, que existim més enllà de la heteronorma i del binarisme home dona. L´alteritat, el rar, l´infame, el lleig… pren els carrers.

Visibilitat lesbiana

Com ha dit Marisela Montenegro en les jornades de Municipalismos Queer celebrades a Barcelona aquest mateix cap de setmana “les identitats tenen el seu origen en el poder”. El problema de les identitats és que acaben deixant fora a totes les “altres” que són compartiments estancs que construïm en contraposició a l’altre.

Llavors, per què parlem d’orgull lesbià? Per què ens reafirmem en la nostra identitat lesbiana? Sí, la identitat lesbiana també neix del poder, es construeix en contraposició a l’altre, a la heteronorma i al andocentrisme que, d’altra banda, no deixa d’estar present en us moviments LGTBI. És per la lluita. Necessitem aquest subjecte polític per que tenim especificitats que hem de visibilitzar per poder transformar i per que si no ens acabem diluint i desapareixent. En les dones lesbianes històricament la repressió ha estat especialment significativa, atès que els mandats de gènere que neixen del sistema patriarcal, cap a les dones, castiguen durament el sortir-se de la norma binària i heterosexual establerta. La sexualitat de les dones no existeix si no és a través d’un home i la de les lesbianes s’ha invisibilitzat completament.

Totes i cadascuna de les persones que formen part de les sigles LGTBI+ han viscut alguna vegada algun tipus de discriminació. Algun tipus de violència masclista, algun tipus de “càstig” per no respondre al model heteronormatiu esperat. En concret, les lesbianes patim una doble discriminació, per ser dona i per sortir-nos de la heteronorma. Necessitem seguir parlant d’orgull lesbià doncs és avançar dos passos contra el sistema patriarcal i mirar de cara a la lesbofòbia per poder combatre-la políticament i individualment.

L’impacte de la lesbofòbia i com combatre-la

El sistema heteropatriarcal té diversos mecanismes per mantenir el status quo i les bolleres, mariques i trans som un gran objectiu perquè transgredim la masculinitat i la feminitat hegemòniques i qüestionem el sistema binarista sexe-gènere.

Aquest sistema, en el qual ens hem socialitzat totes i en el que hem construït les nostres creences i hem format les nostres opinions sobre “el que està bé i el que està malament”, és un sistema que defensa la heteronorma i ha construït l’imaginari col·lectiu. Forma part del nostre inconscient, de la nostra memòria personal individual i col·lectiva, i determina quina és la forma correcta de “ser dona” o de “ser home”. Determina, en gran part, com ens pensem a través de mandats i estereotips que dirigeixen el camí “correcte” i també de criminalitzacions i “càstigs” que ens parlen del que seria per al sistema patriarcal “el camí incorrecte”. Això no fa més que situar a les persones amb dissidències sexuals i de gènere completament fora de la norma a través de les violències derivades de la LGTBIfòbia. Terme complicat, ja que inclou moltes realitats amb diverses i particulars formes de discriminació a més de deixar fora moltes altres.

La lesbofòbia, en concret, inclou també la misogínia. Les lesbianes patim atacs pel sol fet de ser dones i som castigades per prescindir dels homes en les nostres relacions sexoafectives o les nostres maternitats. Per exemple ¿A quantes de nosaltres no els han dit que aquí faltava un home quan s’estaven besant amb una altra noia? A quantes no ens han dit això de “Ets lesbiana? Doncs és una pena perquè ets molt maca “? O el fet d’haver de demostrar al registre civil quan vas a inscriure al teu nadó amb dues mares que has anat a una clínica de reproducció assistida, no fos cas que hi hagi un pare al que estem fent el buit.

Una altra característica de la lesbofòbia és que ens vol invisibles. Aquest és un mandat de gènere, les dones hem de ser invisibles i sobretot no ser virils. La nostra sexualitat no ens pertany. Quantes vegades hem sentit el típic “si a mi em sembla molt bé que facin el que vulguin, però a casa”? A quantes de nosaltres no ens han cridat, insultat, o fins i tot agredit per besar-se al carrer? A quantes de nosaltres no ens han fet fora d’algun local? Quantes de nosaltres no podem expressar lliurement la nostra orientació sexual en els seus llocs de treball per por de perdre-ho? Quines facilitats posa el nostre sistema de sanitat pública per a la maternitat lesbiana?

La lesbofòbia, l’origen de la qual és estructural, també cala a nosaltres. És el que anomenem lesbofòbia interioritzada i que ens pot fer molt de mal si no som conscients. Pot generar-nos autoodi i rebuig així com dificultar les nostres relacions i el nostre estar en el món. Com tot el que és estructural la solució passa forçosament per la lluita política i els nostres espais de seguretat i sororitat. Una lluita política que ha de ser feminista doncs com hem comentat anteriorment l’origen de les nostres discriminacions i les de la resta de persones amb dissidències sexuals o de gènere és el sistema patriarcal.

¿I mentre deconstruïm el sistema que fem? Doncs, les lesbianes, orgulloses, resistents i resilients, anem utilitzant diversos mecanismes de supervivència. Entrem i sortim de l’armari contínuament calibrant els perills amb consciència personal i política en equilibri.

Així, podríem dir que per una banda, ens visibilitzem, generem espais quotidians amb naturalitat posant sobre les estovalles el nostre lesbianisme, i de l’altra, també anem evitant situacions que percebem com a perilloses i d’aquesta manera evitem les agressions. El problema ve quan l’evitació es converteix pràcticament en l’única estratègia que utilitzem o quan no som conscients i es converteix en quelcom automàtic.

Una altra de les estratègies que ens ajuda en aquest camí, és la construcció d’espais de seguretat. Aquests espais poden ser molt empoderadors a l’hora d’afrontar la lesbofòbia. No obstant això, és important no convertir-los en la nostra única pràctica política. És fonamental transcendir aquests espais ja que d’una altra manera una cosa que hauria de servir per agafar aire i reforçar-nos es pot acabar convertint novament en una estratègia d’evitació. Llavors el perill serà percebut cada vegada com més difícil de combatre, serà com un fantasma que només pot desaparèixer si ho mires a la cara.

Així que una forma de transcendir els nostres espais de seguretat en els que ens sentim tan bé i passem tan desapercebudes és sortint de manera crítica als carrers aquest 28 J. Sortir amb orgull lesbià per combatre aquesta lesbofòbia que segueix operant després de tants i tants anys de lluita, fins i tot oculta sota discursos de tolerància. Protestar per com ens condiciona i ens convida a invisibilitzar. I a més de combatre, també volem gaudir i celebrar els drets aconseguits, les sortides d’armari, les lluites compartides, els petons públics, els nous models familiars, les tisoretes. Volem cridar i ballar per atrevir-nos i per les rajoles que estan construint el camí a la diversitat. Celebrem-nos totes, orgulloses.

Sobre Míriam Vázquez / Marta Mariñas

Marta Mariñas Lopez es psicóloga terapeuta, feminista especializada en género y violencias machistas. Míriam Vázquez Santiago es psicóloga feminista especializada en violencia machista y en género. Ha trabajado desde diferentes ámbitos la interseccionalidad entre violencia machista y adicción a sustancias Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*