Dues masies per a sobreviure al desastre: Can Verdaguer i Can Valent

Mentre no solucionem aquest problema (quelcom senzill, només fa falta voluntat, ja que no costa tants diners), serem una capital de segona i qualsevol comparació amb París, Roma o Berlín farà riure

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Circulo per terrenys pervertits des del sentit de corrompre l’ordre o la significació d’alguna cosa persona o espai, en aquest cas des d’una doble vessant. Fins els anys noranta fou possible imaginar l’antic camí d’unió entre Sant Andreu i Horta, malbaratat pel parc de Can Dragó i les avingudes de Río de Janeiro i la Meridiana, aquell aneguet lleig remeiat en part amb la darrera reforma al seu tram final, el proper a la plaça de les Glòries Catalanes. D’aquesta manera s’acabà amb una senda perfecta per a enllaçar el carrer Piferrer amb la plaça Orfila, on es troba l’Ajuntament del barri del Palomar.

El segon desastre arribà durant la dècada dels seixanta. Fins aquell instant la zona de Porta, anomenada així per una vella masia desapareguda, era pràcticament rural. Al seu imprescindible Tots els barris de Barcelona, monument a recuperar per editorials sense pretensions monetàries i molt afany pedagògic, jo mateix m’ofereixo a actualitzar-lo, Jaume Fabre i Josep María Huertas Clavería expliquen amb la seva habitual mestressa com el Pla Parcial Municipal de 1966 propicià el Polígon Porta, ideat pel constructor Román Sanahuja i l’Ajuntament Porciolista per a compensar als monstres immobiliaris per haver-se declarat zona verda un espai de més de vint-i-dos mil metres quadrats, l’actual plaça de Sóller, la més gran de tota Barcelona.

Aquest regal suposà l’edificació de pisos amb més alçada del que ja és habitual i una barbaritat de deficiències estructurals, principi de la fi d’aquella antiga màgia agrícola. De cop i volta s’imposa la verticalitat, moltes casetes amb encant esdevingueren lletjor homologada i, de mica en mica, els hàbits mutaren fins a trencar una resistència gairebé mil·lenària, simbolitzada per Can Verdaguer, a on arribo mitjançant la meva imprudència de desafiar l’onada de calor i això poder escriure aquestes línies.

Segons diverses fonts la masada, transformada des 2013 en centre cívic, sorgí al llarg del segle XVI a través de reformes a terres de conreu. La guerra de successió acabà amb la finca primigènia i la versió inicial correspon als treballs empresos entre 1858 i 1931 per la família Samsó, cultivadora de farratge pel bestiar i productes de l’hort per a vendre al mercat de Sant Andreu, ara mateix instal·lat a una carpa fins a la seva futura ubicació on sempre, la plaça del Mercadal, molt més bonica sense el despropòsit rectangular al bell mig, quelcom a considerar si un bon dia a l’Ajuntament li dóna la gana de llegir aquests articles.

Bé, deixem la queixa. Els Samsó foren els darrers camperols de Barcelona, culminant la seva feina el 1987, no fa res. Pel record queda la façana, amb el portal amb un arc de mig punt, el seu rostre blanquinós, dos rellotges de sol i un jardí posterior, on es conserva una font ornamental i la palmera més alta de la Península, amb vint-i-set metres d’alçada i més d’una centúria d’existència.

Fins el passeig d’avui la meva relació amb Can Verdaguer es vinculava a passar amb el cotxe i associar-la amb la següent del repertori, del club dels darrers mohicans. Can Pere Valent o allò tapiat d’un passat ignorat sens cap mena de pedagogia a no ser pel veïnat, sempre molt més despert a l’hora de voler informar entorn els fets pretèrits per a dignificar el present. Mentre no solucionem aquest problema, quelcom ben senzill, només fa falta un xic de voluntat, doncs no costa pas gaire diners, serem una capital de segona i qualsevol comparació amb Paris, Londres, Roma o Berlín produirà riallades.

Bé. Can Valent neix al costat d’una torre de defensa medieval. Com la seva siamesa, veié la llum al llarg del segle XVI i ha transcorregut moltes facècies de tot tipus i condició. Tingué ús rural fins a la seva ocupació a mitjans del Nou-Cents a mans del jardiner Sebastià Padrós, qui la vengué a una constructora, entusiasmada amb la possibilitat de demolir-la, quelcom evitat pel Consistori.

L’any 1997 s’optà per a integrar-la al cementeri de Sant Andreu, just darrere, amb funció de tanatori, rebutjant-se l’alternativa per les queixes veïnals, sempre alerta, com potser també ho estigueren davant l’incendi destructor del sostre, encara visible i signe de mals auguris a la meva memòria recent, sobre tot quan penso a la Vila María del carrer Rubió i Ors del Guinardó, ferida de mort després de restar aquest tros de la casa a l’aire lliure i sens defenses, excusa perfecta per a carregar-se patrimoni, si bé els darrers dies ens hem assabentat gràcies als companys de Barcelona Singular del cinisme constant en relació al tema mitjançant el reemplaçament de la central transformadora d’Ausiàs March 60 en un vulgar bloc modern.

La gràcia, deplorable, de l’assumpte és haver descatalogat la peça per a permetre derivar-la. Si ningú diu res, ningú ho sabrà, excepte si passegem i ho advertim, i tot i això les esperances de salvació sempre seran ben minses davant el desinterès de l’alcaldia.

Amb Can Valent pot donar-se el mateix. Les seves finestres cegues i la seva pedra precària requeriran moltes carícies i atenció, inexistent a l’entorn, on ambdues masies conviuen amb un Heron City, ideal per a liquar qualsevol ideal combatiu i programar un oci de no lloc prototípic del neoliberalisme, consagrat a la parcel·la amb un nou Corte Inglés.

Can Borrás, Can Dumanjó o Ca l’Estudiant desaparegueren i els voltants son la prova fefaent de l’acceptació d’aquest nefast període de la Història de Barcelona. Al cap i a la fi, n’hi ha prou llegint els anteriors paràgrafs, s’establí certa continuïtat, doncs més d’una vegada sembla com si la perifèria no tingués Història, quelcom reforçat a base de tòpics i desinformació.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*