DIA MUNDIAL DELS DRETS HUMANS

Drets humans: no abaixem la guàrdia

Malgrat la consecució de molts èxits, les violacions dels drets humans són encara una atroç realitat en molts territoris i per a molts col·lectius. A més, noves i inesperades amenaces estan posant en perill moltes de les fites assolides des de 1948. No és hora d’abaixar la guàrdia. Cal una energia renovada per fer-hi front

Sabina Puig
 
 
 
Dia 10 de desembre, commemoració de la Declaració Universal dels Drets Humans | iStock

Dia 10 de desembre, commemoració de la Declaració Universal dels Drets Humans | iStock

En el marc de les commemoracions del 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans em torna a la ment una reflexió de l’amic i mestre Theo van Boven. L’antic director de la Divisió de Drets Humans de l’ONU ens explicava, entusiasmat, com els drets humans van passar de ser una qüestió tractada en uns tristos despatxos al soterrani d’un edifici de les Nacions Unides a ocupar un magnífic palau a la vora del llac Leman.

Sempre m’ha semblat una bella i concisa metàfora del que va ser la laboriosa i gradual construcció, durant la segona meitat del segle XX, del sistema internacional de protecció dels drets humans. Un sistema que avui ha de demostrar estar suficientment consolidat per aguantar les envestides contra els drets humans que ressonen sense pudor per tots els continents. 

Durant els anys immediatament posteriors al final de la segona guerra mundial, amb les imatges dantesques de l’holocaust molt presents i les ferides bèl·liques encara sagnants, els Estats membres de l’ONU es van conjurar “a reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home (sic), en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones i de les nacions grans i petites”. Així, el 10 de desembre de 1948 van adoptar la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH), un dels textos més transcendentals i transformadors de l’era moderna.

Si fa 70 anys aquest va ser fonamental per manifestar els valors que haurien de marcar les actuacions dels Estats, en moments polítics i socials tan complexos com l’actual hauria de seguir servint de brúixola perquè, entre tant desconcert, no perdem de vista que la dignitat i la llibertat de les persones, de totes elles, han de prevaldre sobre qualsevol altre interès.

L’adopció de la DUDH va significar un gran èxit, però també molts reptes. Un dels més importants era que malgrat tenir un contingut tan potent, el text no es convertís en paper mullat, com tantes altres resolucions de l’Assemblea General de les Nacions Unides. Calia donar-li vida, difondre-la, socialitzar-la perquè la gent fes seus els drets enunciats, desenvolupar el marc normatiu internacional complementant la DUDH amb instruments jurídicament vinculants que articulessin clarament obligacions legals per part dels Estats i crear organismes de control del compliment d’aquestes obligacions.

Si bé el període posterior a la segona guerra mundial va ser propici per consensuar una declaració de drets humans, la subseqüent divisió del món en dos grans blocs antagonistes i l’inici de la guerra freda van relegar els drets humans a un pla molt menys prioritari. D’una banda, es van multiplicar les greus violacions comeses arreu del planeta i per altra banda, el recel existent entre els dos blocs dificultava el diàleg i l’entesa en les diferents negociacions. Tot plegat va polititzar tremendament el discurs dels drets humans i va dificultar enormement el desenvolupament normatiu pendent.

Així i tot, en un clima internacional de màxima tensió, amb persecucions polítiques a molts països i conflictes armats escampats per tot el planeta, la flama dels drets humans no es va apagar mai. Ben al contrari, persones de tots els continents i diferents especialitats – juristes, diplomàtiques, polítiques, funcionàries internacionals, representants d’ONG i moviments socials , líders religiosos, etc. –  van batallar molt durament per mantenir els drets humans en l’agenda internacional, dotar-los de significat i contingut tangible, més enllà de les càrregues ideològiques i crear mecanismes de protecció, tant d’àmbit universal com regional.

Un dels majors èxits del moviment pels drets humans durant tots aquests anys és probablement haver aconseguit instaurar la idea en l’opinió pública mundial que el menyspreu pels drets humans és dolent, que totes les persones són titulars de drets pel sol fet de ser persones i que els Estats tenen l’obligació de promoure, protegir i respectar aquests drets, no per compassió, bona voluntat política o paternalisme, sinó per mandat legal. Durant molts anys, la majoria dels Estats que no complien amb les seves obligacions ho intentaven maquillar d’una manera o altra, però a cap d’ells no els agradava ser assenyalats per aquest motiu en els diferents fòrums internacionals, especialment durant les sessions del Consell i anteriorment Comissió de Drets Humans.

Tanmateix sembla que últimament es vulgui donar la volta a aquesta premissa. En pocs mesos, hem vist, astorats, com líders polítics han utilitzat un discurs obertament contrari als drets humans com a arma electoral i com aquesta estratègia els ha funcionat. Aquest gir s’inscriu en un inici del segle XXI marcat per un seguit de fenòmens terribles que han obert una maquiavèl·lica veda a atacs frontals contra els drets humans: la guerra contra el terror iniciada pels Estats Units el 2001 i la seva subseqüent retallada de llibertats; la crisi econòmica del 2008 i les mesures d’austeritat i retallades de drets; el foment del discurs xenòfob i les limitacions del dret d’asil davant dels desplaçaments massius de persones que fugen del flagell de la guerra i la pobresa; l’emergència desacomplexada de grups d’extrema dreta en l’esfera pública i política; l’augment de la precarietat i de les desigualtats arreu del món; la violència del crim organitzat sobre milions de persones; el desmesurat i descontrolat poder de grans corporacions transnacionals…

Es tracta de nous i vertiginosos reptes que el moviment pels drets humans necessita encarar amb contundència, fent ús de les eines que s’ha anat construint àrduament des de 1948. En aquesta nova etapa, les estratègies i èxits d’altres lluites germanes com l’ecologisme, el pacifisme, el feminisme o el moviment pro LGBTI sense dubte poden servir de font d’inspiració i de reforç. Ens trobem davant de noves realitats que fan que el moviment pels drets humans – que al cap i a la fi som totes i tots – hagi de tornar a lliurar dures batalles que ens pensàvem ja guanyades. Situacions inimaginables fa uns anys i que ara mereixen tota la nostra atenció i energia perquè no desboquin en escenaris encara més funestos. Com adverteix Amnistia Internacional en el seu informe 2017/18, “ja ningú pot donar per suposat els seus drets humans”.

Però el temps dels drets humans no ha acabat. La solidaritat i el compromís per un món just encara bateguen fort en el cor de milions de persones disposades a acollir a qui busqui refugi, a compartir amb qui menys té, a no deixar entrar el discurs de l’odi i de la por en la seves ments, a barrar el pas al feixisme, a indignar-se davant la mediocritat, a seguir entonant cançons prohibides i a omplir els carrers de protestes pacífiques contra les injustícies.

Altres abans que nosaltres van lluitar amb determinació perquè els valors bàsics que sostenen els drets humans – la dignitat i igualtat de totes les persones – es configuressin i es mantinguessin com a pilar fonamental d’un món compartit. No ens ho esperàvem, però actors i factors emergents volen fer trontollar aquest pilar. Ens toca no abaixar la guàrdia, entre totes i amb creativitat i energies renovades, hem d’evitar que els drets humans tornin al soterrani d’on alguns no els haurien volgut treure mai.

1 Comentari en Drets humans: no abaixem la guàrdia

  1. Siempre alerta para la defensa de los derechos. 👍👍

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*