Dona, blanca, actriu, jove

Leticia Dolera, tot i que envoltada de tantíssims homes, ja és la prova irrefutable que aquell espai inhòspit per a les dones, com el Saló de Cent, s'ha guanyat amb persistència i talent. I veure-la allà, una actriu, dona, de 36 anys, molt més propera que qualsevol home, se’m fa estrany i m’invaeix l’escepticisme

Júlia Barceló
 
 
 
L'actriu i directora, Leticia Dolera, durant el pregó de la Mercè 2018 | Ajuntament de Barcelona

L'actriu i directora, Leticia Dolera, durant el pregó de la Mercè 2018 | Ajuntament de Barcelona

Sempre m’ha agradat el Saló de Cent, preciós, espectacular. Sempre hi recreava prohoms embolicats en pells, entre catifes i tapissos, amb llum tènue i molta solemnitat. Aquí una servidora ha passat part de la seva infància enganxada a cada capítol del Comte Arnau que feien a Tv3, què voleu?

Els Cent, quina sort ser d’aquests cent, pensava. Quina responsabilitat i quin honor. I què divertit per altra banda.

Doncs resulta que en aquest espai hi apareix la Leticia Dolera, i tot i que veure-la envoltada de tantíssims homes – que han canviat pells per americanes –  ja és la prova irrefutable que aquell espai inhòspit per a les dones se l’ha guanyat amb persistència i talent, a mi, veure-la allà, una actriu, dona, de 36 anys, molt més propera que qualsevol home medieval, se’m fa estrany i m’invaeix l’escepticisme.

I aleshores em poso en plan filar primíssim perquè ara les feministes hem de filar primíssim tot de manera inesgotable i penso què significa i comporta realment el feminisme mainstream, em preocupa per què no es confia en el català com a llengua integradora i vehicular, defineixo tot plegat amb un està bé però potser una mica naïf. I mira, sincerament, doncs què voleu que us digui, ara mateix em sento molt imbècil buscant pegues a un Pregó sincer, escrit des de les seves experiències, les seves il·lusions i les seves pors i inquietuds.

I a sobre, en un gir totalment inesperat per poc habitual, la Leticia cedeix l’espai a una dona fantàstica, Carmen Juares (seguiu-la a ella i a l’Associació de Mujeres Migrantes!). Una dona de procedència hondurenya que ens explica en primera persona la història de milers de dones que conviuen amb nosaltres i que la nostra hipocresia progre té totalment invisibilitzades. A la nostra ciutat existeix l’esclavitud i gràcies a aquesta esclavitud la resta de privilegiats podem gaudir de tot allò que – creiem – que ens fa barcelonins ( el teatre, el cinema, les conferències, les cerveses amb els amics…) perquè mentre fem tot això, aquestes dones ens netegen el pis i ens cuiden els avis i els pares en unes condicions laborals deplorables. Com molt bé deia Ana Bernal-Triviño en aquest article, “Por cada mujer que rompe el techo de cristal hay un 95% que sigue en los suelos pegajosos.”

Va ser també molt significatiu que Carmen Juares donés les gràcies reiterades vegades a Leticia Dolera per cedir-li l’espai, i com feia palesa de la seva reticència en participar al pregó, per por a l’exposició, per l’hostilitat d’un saló que respira elitisme. I jo pensava, Carmen, no demanis perdó, tens tot el dret a ser-hi, fins i tot més que la Dolera, i aleshores reflexiono sobre aquest  fins i tot més  i torno a pensar que no deixa de ser injust. És injust que haguem d’invisibiltzar el valor que suposa que Leticia Dolera faci el pregó perquè després hi apareix una altra dona amb més eixos d’opressió que no només el de gènere.

Perquè clar que sí, clar que la Dolera (com jo mateixa) tenim privilegis per damunt de moltes dones, clar, clar que hem de cedir espais de visibilització, clar, clar. Però tampoc no puc tractar amb escepticisme la Leticia Dolera i amb total predisposició la Carmen Juares perquè puc pecar d’snob, i de saber-me tota la lliçó i de quedar bé en totes les festes perquè sóc més crítica que ningú. Tampoc no vull caure en la GRAN trampa, una dona jove amb aparença de la vida li ha anat molt bé no ens pot dir gaire res interessant. I a sobre és actriu, però també directora, ah bé aleshores la respectem més, però és guapa, ui, perillós.

No oblidem que és una feminista en un món terriblement patriarcal, en una professió on el sexisme hi és ben present, amb una capacitat d’arribar a nous públics increïble i amb una energia inesgotable.

No oblidem que per damunt de tot és una dona, una dona amb la valentia de cent homes que surt a la palestra i ens mira als ulls, de tu a tu.

I que n’és de poc habitual, això! Fins i tot entre les feministes.

Una abraçada, Leticia i Carmen. I gràcies.

Júlia Barceló
Sobre Júlia Barceló

Actriu i directora Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*