Diuen que mai hi passa res

La vella Vila sempre ha estat activa, festiva i animada en contraposició amb la seva veïna, assimilada per molts barcelonins amb la burgesia 'pija', on mai passa res i regna un sopor infumable. No van errats. El creixement salvatge a la fi del Vuit-cents va nodrir aquest racó de molts estiuejants a semblança d'altres nuclis aïllats on es respirava millor tot i no estar lluny del centre urbà com Vallcarca, el Carmel o Horta.

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
La plaça Molina l'any 1900

La plaça Molina l'any 1900

Josep Pla no estimava Barcelona, però sabia escriure molt bé sobre la seva superfície. El gener de 1948 publicà a Destino un article on filà molt prim sobre Sant Gervasi de Cassoles, on ens mourem al llarg de les setmanes que vénen: “San Gervasio fue un pueblo de carcamales, de prudentes y de beatos. Pueblo de veraneantes ricos y de retirados, con las escasas rentas de esta clase de estamentos. Era un barrio en que todo era pequeño: las casas, los jardines, las ambiciones y el color local.”

El text segueix amb un lament sobre la situació del lloc a finals dels anys quaranta, caòtic i destrossat pel carrer Balmes, obert l’any 1929 des de la Diagonal fins al passeig de la Bonanova per incidir negativament mitjançant un traçat sinuós ideat per l’arquitecte Guillem Busquets, qui des de la seva condició de regidor va fer i desfer com va voler a partir d’un projecte preludi de molts altres de la capital catalana tot carregant-se sense cap mena de miraments torres i esbudellant la plaça Molina, indret protagonista d’aquest article i un de tants epicentres de la zona, que de rebre el seu nom per tanta casa sola ara en va ple sense solució de continuïtat.

Com que el racó té molts elements, no està de més iniciar el nostre estudi amb la seva denominació, poc pensada pels ciutadans, massa acostumats a associar el nomenclàtor amb una inexistent política casual, quan en realitat cada placa té el seu valor per a comprendre els solcs del temps al nostre avenir.

Francesc Daniel Molina fou el gran arquitecte de la Barcelona prèvia al Modernisme. Entre el seu llegat figura el disseny de la plaça Reial, el meravellós enginy circular de la Milans, la idea base de la del Duc de Medinaceli i no només això, doncs li devem el grup del Geni Català de Pla de Palau, la rectitud del carrer Princesa i fins i tot el Teatre Principal, rival del Liceu durant bona part del segle XIX.

La plaça Molina | Foto: Jordi Corominas

Més enllà d’aquest homenatge la plaça té un indubtable valor de frontera. Els comentaris de Pla són ben encertats, però obvien una transcendental lluita geogràfica. Per a molts, Sant Gervasi se separa de Gràcia a Guillem Tell. Des del meu punt de vista és una espècie d’interludi, un parèntesi entre ambdós hemisferis. La vella Vila sempre ha sigut activa, festosa i animada en contraposició amb la seva veïna, assimilada per molts barcelonins amb la burgesia pija, on mai passa res i regna un tedi insuportable. No van gaire errats. El creixement salvatge a finals Vuit-cents nodrí aquest paratge de molts estiuejants com ja passava a altres nuclis aïllats on es respirava millor per trobar-se no molt allunyats del centre urbà com Vallcarca, Horta o el Carmel.

Ja parlarem d’aquests amants d’una segona residència sense complicacions. Per ara m’agradaria desmentir aquest “no passa res”, cert en alguns moments, sí, però amb notables excepcions com les de Carlos Barral i Antoni Tàpies, residents durant un bon període de la seva existència al carrer de Sant Elies, frec a frec amb Molina, com si allà existís una energia positiva per a crear, potser fundada per Joan Maragall, qui hi tingué una casa i morí a l’actual carrer d’Alfons XII, el vell camí de Sant Gervasi, on encara sobreviuen algunes casetes, ben útil per entendre com era fa més d’un segle.

Tornem a la plaça, no sigui que ens despistem. A la mateixa hi ha una font datada el 1874, amb una inscripció dels veïns agraïts a l’aleshores ajuntament independent, doncs el poble fou agregat, com la gran majoria dels voltants, mitjançant el Reial Decret de 1897. Té quatre escuts. El català, el de Sant Gervasi, l’espanyol i el barceloní, amb tota probabilitat afegit com a producte de l’annexió.

La font de la plaça Molina | Foto: Jordi Corominas

Avui en dia la font és un mobiliari sense massa èxit entre la concurrència, més atenta a les terrasses, on l’abril de 2014 morí l’actor Alfonso Bayard, o a l’incessant trànsit en aquesta cruïlla de camins. Fins fa ben poc el meu punt predilecte era el mural de Terry me Va, per desgràcia desaparegut per la poca consideració de l’Ajuntament amb aquests trossos d’història mural. Per sort romanen les fotos, si bé no és el mateix, i això m’obliga a detallar-vos altres cims del meu intent, força estèril, d’esgotar el recinte.

Els amants del món subterrani saben del valor de l’estació de FGC, estrenada el 1954 i última de la fila de les cobertes, com abans ho foren, per exemple, les d’Urquinaona o Lesseps. Al seu voltant llueixen alguns bancs com a repòs ideal previ a una cita o emplaçament perfecte per a llegir el diari o veure el dia passar, perquè la vida és una altra cosa, més llarga i amb tantes metamorfosis com la plaça.

Si els vianants miressin més, se sorprendrien amb l’immoble més majestuós de la plaça, la Casa Sans, constituïda per dos edificis de set plantes fins a formar un bloc unitari destacable per la seva façana lliure de murs de càrrega i, en canvi, plena a vessar de tribunes, remats i cossos volats al seu cos central. El seu autor és Jaume Mestres Fosses, qui la firmà just abans de la Guerra Civil, amb tota seguretat com a producte de la remodelació del conjunt, sota l’estela del GATPAC, del que fou un dels més brillants i anònims representants, amb obra remarcable a l’Avinguda Gaudí o a l’Institut Menéndez Pelayo, a la no molt distant via Augusta.

El Racionalisme, com també passa amb el Noucentisme, és una altra víctima de la preeminència obsessiva del Modernisme, com si no hagués existit cap altra tendència. Com hauran comprovat passa una mica el mateix amb la plaça Molina, a priori anodina i, en realitat, repleta d’aspectes estètics gens menyspreables. Per cert, m’he oblidat del bust del bard. Ens espera, no es preocupin.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*