D’Ítaca a Can Masdeu, recorrent quatre dècades d’experiències de vida comunitària a Barcelona

Ítaca als setanta, Villa Dorita als vuitanta, la Rimaieta i Babàlia a finals dels noranta, i Can Masdeu una mica més tard. Un documental fa un viatge cronològic per diferents experiències de vida comunitària urbana sorgides a Barcelona que posen en qüestió la família nuclear

Montse Martínez
 
 
‘Ïtaca’ | Totes les fotos, cedides pel director, Joan López

‘Ïtaca’ | Totes les fotos, cedides pel director, Joan López

L’any 1976, una vintena d’adults d’entre 20 i 40 anys i els seus fills es van instal·lar en una gran torre modernista a l’Avinguda Tibidabo de Barcelona. Així va néixer Ítaca, una de les primeres comunes de la ciutat. El grup estava integrat per professors, periodistes, administratius, metges i estudiants. Alguns d’ells eren militants o exmilitants de grups d’esquerres sorgits els últims anys de la dictadura franquista.

Allà es compartia tot, fins i tot els ingressos, que tothom dipositava en un compte comú. L’organització comunitària també incloïa l’educació dels infants, la qual es plantejava com una mena de paternitat compartida. I fou precisament això el que va decidir el destí de la comuna: “L’educació dels fills era la pedra de toc. L’evidència de les nostres diferències, la causa dels conflictes més seriosos i, per últim, la de l’escissió del grup”, recorda un dels integrants d’Ítaca.

L’experiència d’Ítaca forma part del documental Família no nuclear, dirigit per Joan López Lloret i produït per Frame Zero, Televisió de Catalunya i l’Associació Reds, que es preestrena dimecres 13 de febrer a les 19h al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

Can Masdeu

Autor de documentals tan reconeguts com Hermanos Oligor (2004), Utopia 69 (2006), Sinaia, més enllà de l’oceà (2010) o La cigüeña metálica (2012), López coneix bé les experiències de criança compartida. “A principis dels 70, entre els meus 2 i 5 anys, els meus pares van participar en una experiència de criança compartida amb altres dues parelles on tots els nens érem fills únics. Vivíem a Barcelona i cada nucli familiar tenia la seva casa però els tres nens anàvem d’una casa a l’altra per poder facilitar la vida als pares. Avui els tres seguim veient-nos i hi ha una sensació que som germans”, explica el director.

La seva paternitat ha revifat el seu interès en el tema. “Per mi és important conèixer de prop aquests models alternatius de família i no caure en els estereotips que a vegades té la societat sobre aquests temes”, afirma el director de Família no nuclear”, per al qual la vida comunitària urbana té una vessant ideològica, però també pràctica: “Moltes parelles en entorns urbans es senten soles en la criança dels seus fills”. En la seva opinió, si bé la temàtica resulta controvertida i pot remoure consciències, també és cert que “el pilar més gran de la nostra societat està en procés de canvi forçat”.

La Rimaieta i Babàlia

El documental fa un recorregut històric per diversos models de convivència alternativa, com fou Villa Dorita, al districte d’Horta-Guinardó. L’any 1985 tres parelles d’ecologistes van decidir llogar junts la casa per criar els fills en comunitat i compartir econòmicament les necessitats bàsiques. Marina, una de les nenes que va créixer a Vil·la Dorita, rememora com aquest model no tradicional de família xocava amb els paràmetres mentals dels anys vuitanta: “Un dia vaig dibuixar a l’escola 6 adults i 4 nens. La professora va dir que era un dibuix d’una família desestructurada”.

Família no nuclear també recupera experiències més recents com Can Masdeu, una comuna al parc de Collserola on l’economia només és col·lectiva en despeses bàsiques de la casa, però la criança dels nens no és compartida. En canvi, als grups de criança compartida de la Rimaieta i Babàlia, al Poblesec, cada família viu a casa seva però les mares i els pares fan torns cada dia en un espai comú per cuinar i ajudar a cuidar els nens d’1 a 3 anys. En resum, un relat coral que permet conèixer l’evolució i la transformació d’aquests assajos d’alternativa familiar no nuclear a Barcelona.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*