“Dissimular i callar”: l’oportunitat laboral més estesa entre les dones trans

Nivell d'estudis baix? Passar dels quaranta? Ser migrant? Si bé són factors que multipliquen les dificultats d'accés a una feina, entre les persones trans no suposen la principal barrera d'entrada al mercat de treball: tenir 'passing' −fer invisible la condició trans− o no és més determinant a l'hora d'explicar qui s'hi fa lloc i qui en queda exclosa.

Meritxell Rigol
 
 
 
Duviela Agredo i Violet Ferrer, agents de salut de Metges del Món, en un dels recorreguts setmanals al barri del Raval | Meritxell Rigol

Duviela Agredo i Violet Ferrer, agents de salut de Metges del Món, en un dels recorreguts setmanals al barri del Raval | Meritxell Rigol

En un any i mig, Melisa (nom fictici) ha viscut amb menys de dos mil euros. “Una mica més de la meitat, de fer chapus [chapuzas] i la resta de fer el carrer”, concreta. “Okupo i, en menjar, gastem poc”, explica, per fer-nos entendre la fórmula de subsistència a Barcelona. Fa anys que va haver de deixar el seu poble de 300 habitants perquè “veia que no… que no”. Que no podia viure essent qui és, deixa entendre. Traslladar-se a una ciutat de més d’un milió, tanmateix, tampoc li ha posat les coses fàcils.

De cara al mercat de treball, amb 35 anys, Melisa està al punt. Ni massa jove ni massa feta, d’acord amb els paràmetres que hi operen. Check verd, també, a la casella de formació: grau mitjà en automoció. Tampoc li juga en contra la situació administrativa, perquè el sexili [desplaçament des de pobles a grans ciutats per raó de sexualitat o identitat de gènere] no li ha exigit travessar un oceà. Migrar de Lleó a Catalunya, com a mínim, no va convertir-la en sensepapers, a diferència del que es troben moltes dones trans llatinoamericanes que, de la mateixa manera que Melisa, arriben a la capital a la recerca de vides més segures i lliures.

Tot i les, a priori, bones condicions per formar part del mercat de treball formal, Melisa no veu com una opció real que la contractin al seu sector. “Et revisen de dalt a baix i quan s’adonen que ets una dona trans… a la merda”, assegura. La Federació Estatal de LGTB (FELGTB) denuncia que les taxes d’atur en la població trans són “molt més altes que la mitjana nacional, especialment entre les dones”. La xifra que estimen les entitats consultades −a falta de dades oficials− és aproximadament 8 de cada 10 dones trans sense feina al mercat de treball formal.

Tantes? “Quantes dones trans trobes atenent al supermercat o en un centre comercial? Les has vist? Aquí tens la resposta”, planteja Duviela Agredo. “Hem d’anar fent incidència des de la quotidianitat per tal que l’empresariat i les persones de recursos humans entenguin la diversitat trans com a part de la realitat”, reivindica. Fa vint anys que va migrar de Colòmbia i en diversos punts d’Europa s’ha sustentat entre la dansa i l’hostaleria. “He tingut sort de tenir més passing que la majoria”, reconeix. És una de les dones darrere de la campanya #EstamosPreparadasYTú, amb què un grup de trans demanen que, a l’hora d’optar a llocs de feina, les valorin per les seves capacitats i no per la seva aparença física, com denuncien que els passa sistemàticament.

“Si arriba a l’entrevista, cosa que ja costa, una dona trans, en un tant per cent molt alt de casos, acaba parlant-hi de per què és dona i de què sent essent dona. Els coneixements, la formació, les competències que té la persona queden en un segon lloc. I aquí s’acaba el procés de selecció”, explica Belén Camarasa, tècnica d’inserció laboral de la Fundació Surt i activista trans.

Si bé tenir una identitat de gènere trans no és un factor que, per se, exclogui les persones del món laboral, “ser visiblement trans fa molt difícil accedir al mercat de treball i, sobretot en les dones trans visibles, la transfòbia en l’àmbit laboral és el que més els impacta”, assegura el sociòleg i activista trans Miquel Missé, coautor de l’informe TransLab, de l’Ajuntament de Barcelona, centrat en la situació laboral de les persones trans a la ciutat.

Belén Camarassa, tècnica d’inserció de la Fundació Surt | Meritxell Rigol

Un diagnòstic participatiu elaborat per Metges del Món amb una trentena de dones trans, majoritàriament migrades, apunta que la discriminació laboral fa de la “invisibilització del fet trans l’únic camí per a la inserció laboral”. “Cap empresa et diu que no vol una persona trans, el que et diuen és que no dona el perfil i, entre les que diuen ‘sí’ a la inserció de dones tans, és un ‘sí però sense ensenyar-la gaire…’ i està molt bé que treballem en magatzems i cadenes de muntatge, però també necessitem que se’ns vegi, en la nostra diversitat i en tot àmbit de la vida social”, reivindica Camarasa. Per canviar-ho, té clar que les peces a tocar transcendeixen el món laboral. “L’empresariat no s’arriscarà mentre els clients reaccionin amb rebuig davant una persona visiblement trans, pel que resulta imprescindible treballar alhora la sensibilització a les empreses i a la societat en general, trencar pors i estereotips”, reclama Camarasa.

Ella ha experimentat en pròpia pell l’impacte del “curtcircuit”, ho anomena, que massa sovint provoca una dona trans visible entre la clientela de qualsevol negoci. Fer vida amb el gènere sentit la va dur a tancar la seva empresa d’informàtica. Curtcircuit rere curtcircuit, va perdre la bossa de clients i, en els diversos intents de trobar feina, ni la titulació en telecomunicacions ni l’experiència professional van immunitzar-la de la transfòbia que amara el mercat de treball.

El passing no només té a veure amb l’aspecte físic. També la discordança entre la identitat que indica la documentació i el gènere social de la persona evidencia el fet trans i dificulta aconseguir un lloc de feina. La llei del 2007 reguladora de la rectificació registral de la menció relativa al sexe de les persones exigeix dos anys d’hormonació per harmonitzar-ho.

Extirpar de la llei aquesta exigència per fer coincidir la documentació identificativa amb el gènere sentit és un dels progressos que pot introduir la llei d’igualtat LGTBI en tràmit al Congrés. La proposta de llei va ser registrada just un any enrere i la FELGTB adverteix que aprovar-la és “imprescindible per reduir la discriminació en l’àmbit laboral”. “Molta gent a la qual li ha anat bé una entrevista, quan ensenya la documentació en el moment del contracte, es troba amb un ‘ui, és que no volem líos…'”, lamenta Marta Siscar, activista de Generem!. Situacions com aquesta poden durar els dos anys que s’imposen per obtenir el canvi en els documents i pot perpetuar-se si la persona pren la decisió, sovint política, de no hormonar-se o de fer-ho d’una manera particular.

“Els tòpics que ens venen des de petites de com ha de ser una dona, quan ets trans els has de complir en extrem, perquè has de demostrar que ets una dona”, critica Paula Marquès, activista de Colors de Ponent i vicepresidenta del Consell Municipal LGTBIQ de l’Ajuntament de Lleida. És l’estratègia per evitar al màxim la discriminació per raó d’identitat de gènere; una discriminació sovint indirecta. “Normalment no es pot demostrar la discriminació laboral, perquè si es pogués, seria il·legal. Ningú no et dirà a la cara que no t’agafa perquè es veu que ets trans”, explica. “La sort ─valora─ és trobar lloc de feina amb algú que ja et coneix, perquè mica en mica es va normalitzant, però costa molt”.

Invisibles o excloses

Dades de l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea indiquen que un 44% de les persones trans no ho expliquen a cap persona de l’entorn laboral i que un 40% ho fa selectivament. Només un 16% declaren sentir-se segures de dir-ho obertament. “Les que tenim cert passing tendim a dissimular i callar, perquè si ho dius pots tenir més problemes”, explica Marta Siscar. És directora coral, però fa uns mesos que treballa tenint cura d’un infant a Londres. “No ho he explicat a la família amb què estic perquè, anteriorment, buscant feina, vaig dir-ho en una entrevista en què veia que la cosa anava bé, i va ser explicar-ho i que em diguessin que no era la més adequada. Tal qual!”, assegura. “Aquí ─continua─ veuen que prenc unes pastilles… potser s’ho imaginen… però vaig amb prudència”.

La tendència creixent a viure en entorns amb més acceptació del fet trans i, sobretot, a comptar amb el suport de la família, facilita que les persones trans visquin millor i des d’edats més primerenques d’acord amb el gènere sentit, i afavoreix, entre d’altres, la trajectòria educativa i posteriorment la laboral. “Vint anys enrere, per pagar-se tractaments necessitaven treballar ràpidament i es feia el que es podia, que sovint era la prostitució, però avui en dia entre que el tractament ens entra per la seguretat social i que hi ha més suport familiar, la situació per les joves d’aquí ha canviat”, valora Siscar.

Comptar amb suport familiar és un element clau que diferencia la situació de moltes dones trans autòctones joves i que explica que, a diferència de dècades enrere, predominin les migrades entre les que recorren al treball sexual com a font d’ingressos. Sense la situació administrativa regulada, queden excloses dels mecanismes d’inserció laboral i no poden adequar la documentació al seu gènere, cosa que pot ser font de discriminació, tal com recull l’informe de l’Ajuntament de Barcelona.

“Et penses que a Europa no patiràs discriminació i no és així”, lamenta Jossenka Zambrano. A Quito, va estudiar dos anys de comptabilitat i, en migrar, la paperassa per homologar-ho la va fer enrere d’intentar continuar la universitat. Del seu hobbie n’ha fet el pa que li ha permès “matar la gana”. Ha anat treballant de perruquera intermitentment. El que ha estat constant, assegura, són les actituds discriminatòries, en entrevistes de feina, per part de clientela i entre els companys de feina.

Transitar i mantenir (o no) la feina

A més d’aconseguir un lloc de feina al mercat formal, una altra dificultat és mantenir-s’hi quan té lloc el procés de transició de gènere. Una opció que moltes persones adopten és deixar la feina, en creure que serà millor reincorporar-se al mercat de treball un cop el seu gènere social sigui el gènere sentit. “Fent recerca veus que és una molt mala idea, perquè és molt més fàcil quedar-te al teu lloc de treball i obligar la teva empresa que t’acompanyi en una transició que no pas sortir i tornar a entrar al mercat de treball”, assegura Missé. “Tornes a entrar-hi essent visiblement trans i tota la teva trajectòria anterior queda molt desplaçada”, explica, segons han recollit a l’informe TransLab.

“És un moment en què la gent perd la feina si no la té en un lloc on et coneguin bé”, explica Paula Marquès, que va optar per deixar-la quan va iniciar els dos anys de “gran canvi”, ho titula. Una altra lectura és la que fa Mireia Mata, directora general d’Igualtat de la Generalitat, segons qui “més que una transfòbia que expulsi la persona del món laboral en fer el trànsit, és un element afegit per qui té una ocupabilitat baixa o ja partia d’una situació de precarietat”. “Sense negar els casos que existeixen, parlar d’una transfòbia estructural, massiva, crec que seria injust. Detectem que, entre les persones que partien d’una situació de bona ocupabilitat i d’ocupació estable la majoria de vegades fer el trànsit no les ha perjudicat laboralment”, afirma.

Tina Recio ha estat una d’aquestes persones i ho considera un privilegi. És membre de l’àmbit LGTBI de CCOO i treballa d’agent cívica a Barcelona. Reconeix que el seu cas, pel fet d’haver tingut lloc en una empresa pública i amb un comitè d’empresa prou fort, és excepcional. “Fer una transició de gènere a l’àmbit laboral és complicat i dependrà molt de les condicions laborals ─reafirma─: si tens un contacte precari o eventual, pot perillar en començar una transició de gènere”.

En els darrers anys, l’Ajuntament de Barcelona ha impulsat mesures per afavorir la inserció dels col·lectius amb més dificultats, entre els quals, consten específicament les trans, a través de la Mesura de Govern per a la contractació pública responsable amb criteris socials i ambientals i dels “bons compromís”. A escala catalana, Mata explica que, si bé no hi ha programes específics d’inserció adreçats a dones trans, s’ofereixen formacions a empreses “ja sensibilitzades, que ho volen” i que s’està formant persones referents en cada un dels punts del SOC per tal que “la discriminació de les persones trans sigui coneguda i tractada”. Mata també destaca que s’ha demanat a tots els departaments de la Generalitat que les clàusules de contractació amb empreses i entitats reconeguin les persones trans entre els col·lectius vulnerables.

L’activista i sindicalista Tina Recio considera, tanmateix, que, de la llei 11/2014 contra la LGTBIfòbia, en relació al mercat de treball, “no s’ha desenvolupat res”, que la sensibilització a les empreses s’està assumint en bona part des de les entitats i que, si bé les quotes per a dones trans, “no seria un final de camí” sí que seria “una eina molt bona per començar  a crear part de l’estructura necessària”, valora.

Després d’una primera acció pública de sensibilització, en què van recórrer comerços del centre de Barcelona per fer visible la discriminació amb què topen moltes dones trans al mercat de treball, la campanya #EstamosPreparadasYTú té previst iniciar una recollida de firmes “per demanar polítiques que afavoreixin la inserció”, explica Violet Ferrer, agent de salut de Metges del Món i una de les dones rere la iniciativa. “Mesures com quotes dins l’administració, per exemple, són les que fan falta, perquè al cap i a la fi, es tracta d’aconseguir tenir presència, visibilitat, que la gent ens conegui i es normalitzi el fet trans. Per això també és clau educar en la diversitat de gènere existent i el feminisme”, argumenta.

“Ara −continua Violet Ferrer− on les trans som visibles és al Campo [el Camp Nou] i això reforça una imatge errònia de nosaltres”. “El que es veu allà no som nosaltres −afegeix Melisa, al seu costat−, és un paper que interpretem”. Un paper que té ganes de canviar. Autoocupació i ajuda mútua són l’alternativa que detecta: “No vull que tot el que sé fer caigui en un sac trencat”.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*