Dia de la Música: com ha inspirat l’escola als grans cantants de rock?

La mestra com a mite eròtic, l’escenari dels primers amors, l’infern de l’educació tradicional i autoritària (i adoctrinadora), o l’enyorança dels bons temps d’infantesa i adolescència. El leit motiv de les cançons sobre escola no es mou d’aquests vectors. Ho repassem a través de 35 hits.

Víctor Saura
 
 
 
Captura de pantalla de 'The Wall'

Captura de pantalla de 'The Wall'

A l’escola passem gairebé tota la nostra infància i adolescència. És per tant un lloc que recordes tota la vida. Però tot i això no és un motiu que hagi inspirat un nombre il·limitat de temes musicals. Al contrari, podria considerar-se sorprenent que la llista de cançons en llengua anglesa que apareix a la Wikipedia amb l’escola com a font d’inspiració sigui de només tres centenars de cançons.

I què diuen aquests temes musicals? Bàsicament es poden agrupar en sis arguments narratius.

El o la profe com a fantasia eròtica (6 exemples)

El mestre o mestra com a amor platònic, o com a fantasia sexual, ha estat font d’inspiració de diversos cantants i grups cèlebres de la història del rock. Segurament la cançó més cèlebre en aquest sentit és Don’t Stand So Close to Me (1980), dels Police, en la que es narra l’enamorament d’una alumna envers el seu professor, que com que també se sent temptat per ella ha de dir això de no te m’apropis tant. El líder de la banda, Sting, havia estat professor de secundària abans de cantant professional, i se suposa que es va inspirar en experiències personals per la lletra.

En la major part de casos, però, el narrador no és un antic profe, sinó que és l’antic alumne qui evoca els seus primers desitjos sexuals en la figura de la mestra. Normalment és així perquè molts cantants són homes. Teacher I need you (1973), d’Elton John; Teacher, Teacher (1980), de Rockpile; Hot for Teacher (1984), de Van Halen; o Mi joven profesora (1991), de Aviador Dro vénen a dir el mateix, és a dir, que la mestra em torna boig, cadascuna amb el seu estil literari i musical.

Una de les cançons menys populars d’ABBA, When I kissed the teacher (1976), també entra en aquest món del professor com a mite eròtic. Aquí arriba a haver-hi fins i tot contacte, si bé molt innocent: explica l’escàndol que es genera en un centre després que una alumna li faci un petó (el del videoclip és a la galta) al seu professor.

L’escola recordada com un infern (10 exemples)

Per desgràcia, molts cantants i grups de rock han agafat els seus pitjors records escolars per compondre una cançó. Parlem d’altres temps, clar. Possiblement el tema més cèlebre de la història del rock amb el sistema educatiu com a protagonista sigui Another Brick on the Wall (1979), de Pink Floyd, que precisament comença proclamant que “no ens fa falta l’educació”. El tema és una clara denúncia d’uns mètodes d’ensenyament que poc havien evolucionat des de l’època victoriana, amb càstigs físics, crits i humiliacions constants als alumnes (com es veu a la pel·lícula The Wall), i l’objectiu dels quals no és crear individus lliures sinó autòmates acrítics i servicials, que en la metàfora serien els maons amb els quals es construeix el mur. Another Brick on the Wall va ser un hit tan subversiu i contracultural que va ser censurat per l’Argentina de Videla i la Sudàfrica de l’Apartheid.

Més exemples: un toc de crítica, però molt més suau, com correspon a l’època en què va ser composta, seria Schools Days (1957), de Chuck Berry, un himne del rock and roll que moltes estrelles han versionat posteriorment i en la que bàsicament es descriu l’escola com un lloc molt pesat en contraposició a l’alliberament que es produeix quan sona la campana, tanques els llibres, i toques el dos a la recerca d’una juke box. Getting Better (1967) és una cançó que no formaria part d’un recopilatori amb els grans èxits dels Beatles, però en la que Lennon i McCartney demostren tenir un pèssim record de la seva època d’estudiants: “L’escola m’emprenyava / els professors no molaven / em retens / em poses cara a la paret / m’omples de les teves regles” (traducció lliure).

School’s Out (1972), segurament la més coneguda cançó d’Alice Cooper, està dedicada a l’últim dia de classe. El grup de rock dur celebra que s’acabi l’escola, els llibres, les “mirades pervertides dels mestres” i fins i tot desitja que el centre exploti en mil bocins. La BBC va prohibir l’emissió del tema durant anys. I Don’t Wanna Be Learned, de Ramones, o la molt explícita Fuck School, de The Replacements, serien altres exemples de cançons on s’intueixen els ànims de passar comptes amb el passat.

A Matrícula de Honor (1979), els Tequila descriuen els profes com un “muermo total” i diuen que tot allò que expliquen els entra per una orella i els surt per l’altra. A No me enseñen la lección (1982) Mecano també dibuixa la classe com un espai claustrofòbic dissenyat per ofegar la imaginació del jovent; i uns anys més tard a La Casa Por El Tejado (2003), Fito y Fitipaldis insisteixen que el “colegio poco me enseñó”. Tres cançons espanyoles inspirades per un mateix sentiment.

I en aquest apartat antiescolar no hi podia faltar un dels temes més recordats de Supertramp, School (1974), un crit a la rebel·lia, a no ser tan obedients, i que segons els entesos la va escriure Roger Hodgson com a missatge subliminal adreçat a l’altre líder de la banda, Rick Davies.

El primer amor (5 exemples)

Una altra vessant de les cançons que recorden el pas per l’escola són aquelles que la relacionen amb els primers amors. Als cinquanta i seixanta el públic adolescent comença a ser el gran consumidor musical i sorgeixen un munt de temes on escola i amor van lligats de la mà. Schoolboy crush (1958) de Cliff Richard, podria ser-ne un exemple, però sense dubte el més famós serà Wonderful World (1960), de Sam Cooke, on el cantant no sembla gaire amoïnat per no saber la lliçó, ja que el que sí sap és que està enamorat. Deu anys més tard, Jackson Five trauria un altre tema, ABC (1970), on es declara un amor mentre es repassa la lliçó, si bé amb sumes tan senzilles com dos i dos són quatre. Aquest sembla un amor de Primària, mentre el de Cooke, amb matèries com Història, Biologia o Trigonometria, és clarament de Secundària.

A Walk this Way, Aerosmith també evoca l’escola com aquell lloc on es van produir els primers flirtejos; molt més innocent, We’re going to be friends (2002), dels White Stripes, és una cançó que explica simplement com un noi es fa amic d’una noia que és nova a l’escola. La cançó ha estat usada posteriorment en diverses pel·lícules i sèries de televisió.

Adoctrinament i crítica social (4 exemples)

Ara que es parla tant de l’adoctrinament i d’escola adoctrinadora caldrà dir que alguns grups i cantautors ja la van descriure així. Òbviament, no ens referim al model català. What did you learn in school today? (1964) és una meravellosa peça folk de Tom Paxton, cantada per Pete Seeger, on es diu ben clar: “Què has après a l’escola avui?” “Que els polis són els meus amics, que la guerra no és tan dolenta, que el nostre país ha de ser fort, i que sempre té raó i mai s’equivoca”.

De l’adoctrinament del capitalisme a l’adoctrinament del nacionalcatolicisme. Dos excel·lents retrats de l’escola adoctrinadora franquista la trobem, cadascuna amb el seu estil, amb Días de escuela (1978), d’Asfalto, i El meu col·legi (1979), de La Trinca, curiosament coetànies. I amb records molt similars. “Dos horas de catecismo y en Mayo la comunión / La letra con sangre entra, otro capón”, diu el tema d’Asfalto. “Ens feien entrar la llista dels reis gots / a base de plantofades i mastegots”, cantaven els trincos.

No per adoctrinament, però sí com a tema de denúncia en aquest apartat es podria situar també la mítica I don’t like Mondays (1979), dels Boomtown Rats, escrita per Bob Geldof després de tenir notícia d’un tiroteig perpetrat per una noia de 16 anys en una escola de Primària de San Diego, Califòrnia, i en el que van morir dos adults mentre que vuit infants i un policia van resultar ferits. Quan li van preguntar a la noia per què ho havia fet va limitar-se a contestar que “no m’agraden els dilluns”.

Enyorança per l’escola (5 exemples)

Als anys 60 els Beach Boys també havien demanat lleialtat a l’escola (Be true to your school, 1963), però això no és tant com guardar-ne un bon record. En canvi a Back to school (1981), Jon & Vangelis recullen un sentiment que segurament molta gent ha experimentat: “Vull tornar a l’escola / s’hi està molt més segur / el món de fora no mola” (traducció lliure).

Una mica el mateix sentiment és el que expressaven Stevie Wonder a I Wish (1976) o The Kinks a Schooldays (1975): “Els dies d’escolar van ser tan feliços / Ara semblen tan llunyans / Els recordo i sempre els valoraré / Els dies d’escolars van ser els més feliços de la vostra vida / Però mai apreciem els bons moments que tenim / Fins que és massa tard”. Més clar, impossible.

I si algun tema es recull l’enyorança dels bons temps i les bones amistats fetes en l’època d’institut és aquest Glory Days (1984), una balada de Bruce Springsteen inspirada en el retrobament causal i real amb un vell amic del seu high school que jugava molt bé al beisbol i que va arribar a intentar-ho com a professional. Enyorança de l’adolescència com a època de descoberta, perquè, com diu la cançó, els dies de glòria passen en un tancar i obrir d’ulls.

Reivindicació del docent (5 exemples)

Finalment, i encara que siguin cares de trobar, també hi ha grans cançons dedicades a reivindicar l’empremta deixada per un mestre o una mestra. En aquest apartat destaca Cançó per a la meva mestra (1972), que Joan Manuel Serrat va dedicar a la seva mestra Conxita de l’Escola Pia de Sant Antoni. Malgrat que alguns situarien aquest tema en l’apartat d’enamoraments, tenint en compte que el mateix Serrat ha situat l’acció als seus 4 anys, cal quedar-se amb un altre missatge, molt més potent, que és on li reconeix com una mestra vocacional que trencava amb la grisor dels temps: “Sols vostè voltada de capellans / donàveu sentit a un món d’infants / a un món de quatre pams”.

Una mica el mateix es podria dir de La maîtresse d’ecole (1981), un dels darrers textos de George Brassens, tant és així que no hi ha cap enregistrament seu sinó que la cançó la va adoptar Maxime Le Forestier. Amb molta ironia i dobles sentits, Brassens evoca una mestra de primària capaç de motivar tots els seus alumnes, que d’entrada són tots uns desastres, amb la promesa d’un petó per a qui treies la millor nota. Al final els 40 treuen un excel·lent, i quan “l’imbècil del rector” ho sap la fa fora. I l’any següent tots tornen a ser uns desastres.

Molts anys després, i amb un estil molt diferent, el grup valencià Zoo agafa una idea similar per homenatjar una mestra rebel que arriba a una escola franquista i trenca amb normes i dinàmiques. La mestra (2017) és una reivindicació d’una docent “contrabandista de verbs clandestins” que va anar “escampant el verí” i de la qual “hui som alumnat avantatjat”.

I seguint amb la chanson francesa, també en aquest apartat cal citar Adieu monsieur le professeur (1968), una cançó escrita i interpretada per Hugues Aufray en la que s’homenatja a un vell professor que s’acaba de jubilar (“adéu senyor professor / no us oblidarem mai / aquestes paraules les escrivim amb guix / al fons del nostre cor”). Tampoc la cançó s’ha oblidat. La va rescatar el 2004 la versió francesa d’Operación Triunfo, i des d’aleshores és freqüent que es canti a les escoles de França quan un professor es jubila.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*