Prevenir més i curar amb diversitat: com millorar l’impacte de la llei contra la violència masclista?

Respondre a la diversitat de necessitats de les dones és encara un repte, com també ho és ampliar els esforços dedicats a prevenir les violències masclistes. Set de cada deu professionals hi dediquen menys d’un 25% de la jornada laboral, segons un diagnòstic del Grup d'Investigació Antígona de la UAB.

Meritxell Rigol
 
 
 
Un momento de la manifestación celebrada el 8 de marzo de 2017 en Madrid / Olmo Calvo (eldiario.es)

Un momento de la manifestación celebrada el 8 de marzo de 2017 en Madrid / Olmo Calvo (eldiario.es)

En preguntar a Marisa Fernández si, deu anys després d’aprovar-se la llei del dret de les dones a erradicar la violència masclista, caldria incorporar-hi canvis, la jurista, que en va ser una de les redactores, respon sense dubtar: “El 2018 no hi hauria llei contra les violències masclistes que no incorporés la violència institucional. El 2008 no ho vam aconseguir de cap manera”, recorda.

Sobre el valor d’incorporar la violència institucional a la Llei 5/2008, a pesar de ser una llei sense capacitat sancionadora, l’advocada Carla Vall apunta que “reconèixer-la permetria conscienciar l’administració sobre el tracte que perceben les dones en situació de violència masclista per part seva, ja sigui per part dels Mossos, del personal sanitari o dels funcionaris dels jutjats, i sobre la necessitat de fer-hi canvis”.

Treballar el concepte de consentiment en les relacions sexuals, per tal de recollir que pot retirar-se en qualsevol moment, fer constar les persones amb identitats transgènere (el text actual menciona només dones transsexuals) i crear un observatori dels drets de les dones a la Sindicatura de Greuges, són altres canvis que Fernández plantejaria incorporar a la llei aprovada l’abril de fa deu anys, àmpliament reconeguda com una llei pionera a l’Estat i de les més progressistes a escala europea.

Un acompanyament més inclusiu

Una millora que les expertes consultades coincideixen a apuntar és incorporar al dia a dia del serveis la mirada interseccional per tal de superar desigualtats d’accés i de manteniment en els processos de recuperació i reparació.

Segons els estàndards comuns de servei, l’actuació ha de partir de “les diversitats de les dones per disminuir els efectes estructurals de la violència masclista i, alhora, ha de tenir en compte la diversitat de les dones i les especificitats pròpies de determinades tipologies i àmbits de la violència masclista”.

A tall d’exemple, Míriam Vázquez, psicòloga experta en violències masclistes, es refereix a les dones gitanes com “les grans excloses” dels serveis d’atenció i recuperació. “S’han dedicat pocs esforços a permetre’ls entrar-hi com elles voldrien fer-ho;  a incorporar-hi la seva mirada, pel que, les que acaben accedint a recursos paios és perquè el tema és molt greu i, de fet, molt poques acaben el procés de recuperació i reparació”, explica, alhora que planteja la necessitat que cada procés s’adeqüi al que cada dona necessita i desitja. “Desenvolupar formes d’acompanyament més personalitzades no valdria més diners i beneficiaria totes les dones, perquè n’hi ha que necessiten un equip que estigui allà i hi ha dones que això ho viuen súper malament. No totes volem ni necessitem el mateix, tampoc les que viuen situacions de violència”, remarca la psicòloga, que, alhora, detecta una mirada més assistencialista que d’empoderament en el treball d’atenció i recuperació de les dones que han viscut violència masclista.

La diagnosi de la Xarxa d’Atenció i Recuperació Integral per a les dones en situació de violència masclista –encarregada per l’ICD i elaborada pel Grup d’Investigació Antígona de la UAB l’any 2016– detecta que les situacions més explícites de doble discriminació són les que sofreixen algunes dones migrants, per la situació administrativa i les dificultats comunicatives derivades de no conèixer l’idioma. Si bé no tenir la situació administrativa regulada impedeix accedir a prestacions econòmiques, totes les dones tenen dret a accedir als serveis d’atenció i recuperació. “Hem de treballar l’apropament a les dones migrades perquè ens percebin com una ajuda, cosa que ara no passa en molts casos”, explica Marta Álvarez, psicòloga especialitzada en violència masclista. Aconseguir la complicitat de les associacions de dones migrades per tal que esdevinguin vies d’informació a les seves comunitats i comptar amb la figura de mediadora cultural són algunes de les eines per remeiar-ho.

Prevenir per no haver de curar, una lògica pendent d’implementar

Sobre el col·lectiu de dones més joves, el diagnòstic detecta que molt poques arriben als serveis de la Xarxa i, segons la recerca d’Antígona, la infrarepresentació no significa que les dones joves i adolescents no pateixin situacions de violència. Les accions de sensibilització a les escoles i instituts són una possible via per facilitar que puguin identificar la seva situació i conèixer els serveis per sortir-ne, conclou el document.

La llei 5/2008 es refereix a la coeducació com a “element fonamental en la prevenció de la violència masclista” i afirma que l’educació ha de fer disminuir el sexisme i l’androcentrisme. “La llei recull la prevenció i la formació, però desplegar-ho necessita recursos, programes que es mantinguin en el temps i no anar a fer tres tallers a l’any a una escola”, critica Álvarez. “Com a ideal, la prevenció i sensibilització hauria de fer-se al professorat perquè puguin treballar-la tot l’any de manera transversal, perquè, si està clar que quan hi ha un mal hem de reparar-lo, també hem de tenir clar que cal prevenir-lo”, reivindica.

A més de per l’atenció a les dones en situació de violència i pel dret de reparació de tots els danys causats per la violència, la llei catalana aposta també per la prevenció i la detecció. És, tanmateix, una pota d’acció feble, assenyala el diagnòstic de la xarxa encarregat per l’ICD i elaborat pel grup Antígona. Més de set de cada deu (73,7%) dels i les professionals enquestades, dediquen menys d’un 25% de la seva jornada laboral a la prevenció i la sensibilització. “Amb els recursos existents no resta espai per a la prevenció”, afirma el diagnòstic de la Xarxa, que detecta consens en la necessitat de dedicar-hi recursos. Una altra crítica és que la gran majoria de les accions de prevenció i sensibilització se centren en una única expressió de la violència masclista: la que té lloc en el marc de la parella.

Si bé el grau de sensibilització davant les violències masclistes ha crescut visiblement −de manera inimaginable una dècada enrere, apunten algunes de les entrevistades−, el retruny social que el feminisme ha aconseguit fer en els darrers temps −especialment per condemnar la violència sexual− no ha de dur a relaxar esforços. Tot el contrari. Les expertes consultades advoquen per què el clima de receptivitat social s’aprofiti per llaurar prevenció. “La població en general ha de fer-se responsable de detectar les diverses formes de violència; no només ha de ser cosa dels serveis, perquè hi ha dones que mai hi arribaran”, planteja Vázquez, pel que reivindica un paper més actiu del sistema educatiu i dels mitjans de comunicació per corresponsabilitzar-nos d’erradicar les violències masclistes.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*