Deu anys de dret a erradicar la violència masclista: com ha aterrat la llei?

La llei 5/2008 és àmpliament reconeguda com un bon punt de partida per promoure, des del pla institucional, passes endavant contra les violències masclistes. Fa una dècada que en recorre i, en alguns casos, ha trepitjat fort, mentre que, en d'altres, posa els peus a terra amb debilitat. La infradotació pressupostària dels recursos d'atenció i recuperació previstos a la normativa impedeix, sovint, que els processos d'acompanyament resultin reparadors per a les dones.

Meritxell Rigol
 
 
 
El telèfon contra la violència masclista | Cedida

El telèfon contra la violència masclista | Cedida

“De la necessitat en vam fer virtut”, explica, per situar-nos, l’advocada Marisa Fernández, en referir-se a la llei que fa deu anys plantava la llavor de l’actual Xarxa d’Atenció i Recuperació Integral per a les dones en situacions de violència masclista. “A Catalunya no tenim competències penals ni processals; no tenim capacitat sancionadora, pel que els drets de les dones van ser l’eix de la llei”, destaca Fernández, membre de Dones Juristes i una de les redactores d’aquesta normativa pionera a l’Estat i considerada de les més progressistes a escala europea.

L’àmplia participació durant la gestació de la Llei 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, n’ha estat la principal fortalesa. “Res d’una participació simbòlica, les entitats feministes i els grups de dones van fer aportacions essencials al text”, remarca l’advocada. Era l’època de la reedició del tripartit i, amb l’Institut Català de les Dones (ICD) presidit per Marta Selva, la llei catalana va suposar un salt qualitatiu respecte a la Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere. Aprovada pel Congrés de Diputats el desembre de 2004, la llei estatal reconeix drets a les dones afectades per violència masclista estrictament en el marc de la parella o exparella i desenvolupa la protecció penal.

Ni de gènere ni sexista. En el cas de la llei catalana, el teixit feminista va apostar per anomenar i visibilitzar socialment la violència contra les dones pel fet de ser-ho com a violència masclista. Un progrés encara major respecte al marc espanyol és que la llei 5/2008 amplia el reconeixement de les expressions en què la violència cap a les dones es manifesta (física, psicològica, sexual i econòmica) i el fet que, tot i titular-se en singular, recull l’existència de violències masclistes en àmbits diversos (a més de les relacions de parella, l’entorn familiar, laboral i sociocomunitari).

L’obertura de mires sobre què és violència masclista va resultar alineada amb el contingut del futur Conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència cap a les dones i la violència domèstica, més conegut com a Conveni d’Istanbul. Es va firmar tres anys després, el maig de 2011, i inclou conductes fins llavors no definides com a violència masclista, com són la violència econòmica, els matrimonis forçosos o la mutilació genital femenina, ja incloses com a formes de violència masclista en la llei catalana del 2008.

A pesar del complet reconeixement de les violències masclistes que fa el text, en l’aterratge dels recursos d’atenció i recuperació que preveu la llei, la violència cap a les dones exercida en el marc de la parella i l’exparella és la que rep, amb diferència, més esforços tant reactius com preventius, sense que això signifiqui que en altres àmbits la violència masclista té un impacte menor. “Els serveis d’intervenció especialitzada (SIE) poden atendre des d’una recuperació i reparació d’ablació genital femenina a un cas d’assetjament per raó de sexe a la feina, però les dones que pateixen un tipus de violència masclista fora de la parella sovint no hi arriben, perquè falla la detecció”, detecta Marta Álvarez, psicòloga especialitzada en violència masclista.

Així ho detecta la diagnosi de la Xarxa d’Atenció i Recuperació Integral per a les dones en situació de violència masclista encarregada per l’ICD i elaborada pel Grup d’Investigació Antígona de la UAB l’any 2016. La recerca adverteix que, si bé les enquestes de victimització catalana, espanyola i europea mostren com les violències masclistes afecten una gran diversitat d’àmbits i en maneres diferents, “la varietat de situacions de violències masclistes no és encara suficientment atesa en la xarxa d’intervenció, ja que la gran majoria de situacions de violència masclista ateses han estat violències en l’àmbit de la parella”.

Les xifres del telèfon d’atenció a les dones 900 900 120 durant l’any 2017 en són representatives. De les més de 9.750 trucades per motiu de violència masclista, prop del 95% han estat per violència en l’àmbit de la parella. Menys d’un 3% han estat casos en l’àmbit familiar, un 2% en l’àmbit sociocomunitari i un 0,5 % en l’àmbit laboral.

Ampli reconeixement, limitat accés

La diagnosi recull que les mutilacions genitals femenines són “poc detectades i ateses” per la Xarxa, tot i que en territoris on hi ha un nombre més gran de població d’ètnies que la practiquen, com Girona i el Maresme, el coneixement d’aquesta forma de violència masclista i els protocols per prevenir-la són superiors. De la mateixa manera, els matrimonis forçats detectats i atesos per la Xarxa també suposa un nombre “molt baix”, segons la recerca del Grup d’Investigació Antígona, dedicat a analitzar el desenvolupament dels drets de les dones amb perspectiva de gènere.

Quant al tràfic per a l’explotació sexual, la diagnosi encarregada per l’ICD destaca el “desconeixement del fenomen d’algunes professionals i de recursos específics en algunes demarcacions” i , pel que fa a l’assetjament sexual o assetjament per raó de gènere en l’àmbit

laboral, recull que “només s’ha atès pels serveis de la Xarxa en comptades ocasions”.”Si es fes la formació a professionals de la Xarxa d’atenció que la llei contempla, segurament arribarien més dones afectades per altres tipus de violències masclistes als serveis de recuperació”, apunta Álvarez.

Catalunya compta amb 322 serveis als quals poden acudir les dones que han patit o pateixen violència masclista, seguint dades de l’ICD del 2017. El 41% són serveis d’informació i atenció a les dones (SIAD), en els quals poc més de dues de cada deu (24%) de les atencions realitzades l’any 2016 tenien a veure amb la violència masclista. El 27% són serveis d’atenció policial.

Garantir els drets dels fills i filles de les dones afectades és un altre dels reptes de l’atenció davant les situacions de violència masclista que ressalta la diagnosi de la Xarxa. Si bé la Llei 5/2008 i el Protocol d’actuació que en deriva per coordinar els recursos prescriuen que les filles i fills de les afectades han de ser subjectes de processos d’atenció, recuperació i reparació de la mateixa manera que ho són les seves mares, “la normativa no arriba a complir-se a la pràctica i les filles i fills de les víctimes s’han convertit en una de les parts més vulnerables de la intervenció contra la violència masclista”, conclou la recerca d’Antígona. Prop de la meitat (47,4%) de professionals enquestades ho va assenyalar com a aspecte que cal millorar, només superat per la intervenció en matèria d’accés a l’habitatge i d’inserció laboral.

“Davant del dret a reparació, s’han quedat amb la idea que el que s’ha de restaurar és la integritat emocional de la dona i la preservació de la vida, quan el que s’ha de restablir és la ciutadania; el dret a ser subjectes de drets”, denuncia Carla Vall, advocada penalista especialitzada en violència masclista. “Després d’haver patit violència no reben suport més enllà del psicològic i no és l’únic que cal per tornar a fer una vida normalitzada, amb autonomia”, planteja.

Reparar els danys: bones intencions infradotades

Accedir a les mesures econòmiques, socials i laborals, entre d’altres, que contribueixin a “restablir tots els àmbits danyats per la situació viscuda” és un dret que, en una majoria de casos, no es fa efectiu, segons coincideixen a apuntar les professionals consultades. “Ens trobem amb deficiències i col·lapases dels serveis”, assegura Vall. “En aquests anys hem vist com s’estan desballestant els serveis públics i els serveis dedicats a dones i això és un problema de voluntat política, plasmada en el pla econòmic, no de possibilitats d’aplicar la llei”, critica l’advocada.

Una de les peces més dèbils dels processos de recuperació de les dones és l’accés a l’habitatge. Com recull el diagnòstic de 2016 encarregat per l’ICD, a pesar que la Llei 5/2008 estableix drets en aquest àmbit, la intervenció de la Xarxa no ha aconseguit superar els “seriosos problemes que tenen les víctimes per poder accedir a un habitatge digne”. Més de sis de cada deu professionals de la Xarxa (63,1%) enquestades per elaborar el diagnòstic suspenen la intervenció sobre habitatge. “La falta de recursos econòmics s’erigeix com un dels principals esculls a superar per aconseguir accedir a un habitatge i possibilitar la culminació del procés de recuperació i reparació de les víctimes”, conclou el document.

“En l’aplicació de la llei, es posa molt d’èmfasi en la protecció i no tant en la reparació dels danys. Tenim recursos d’acollida d’urgència i de llarga estada i, tot i que a vegades hi ha llista d’espera, les dones poden accedir-hi. El problema està en quines condicions en surten”, planteja Míriam Vázquez, psicòloga experta en violències masclistes. “Moltes deixen la casa d’acollida amb poc més de 400 euros. Això no és una reparació. Les professionals fem el que podem, però ens trobem que s’ha reduït molt la inversió per treballar la inserció laboral i calen recursos per aconseguir un empoderament econòmic efectiu de les dones; per assolir independència econòmica, sense la qual no hi ha reparació ni recuperació”, reivindica.

Quasi set de cada deu (69,3%) professionals enquestades en el diagnòstic sobre la Xarxa elaborat pel Grup d’Investigació Antígona assenyalen la inserció laboral com un dels aspectes a millorar en els processos d’acompanyament. Sis de cada deu suspenen la intervenció realitzada en matèria d’inserció laboral i quasi un 70% consideren que cal un perfil professional dedicat a la inserció laboral de dones en situació de violència masclista, una figura professional que va eliminar-se.

“Les estructures de la Xarxa habilitades per fer efectiu el dret a l’ocupació i la formació ocupacional, tal com prescriu la Llei 5/2008, es mostren inoperants per aconseguir la integració en uns nivells que puguin ser qualificats d’acceptables”, conclou el diagnòstic. Els nivells d’inserció són “gairebé nuls”, afegeix el document, que qualifica “d’imperiosa necessitat” promoure programes específics que facilitin la inserció laboral de les dones que han patit violència masclista.

Desequilibri entre demanda i recursos disponibles

Entre els elements de millora que es detecten en l’aterratge de la llei, el treball del Grup d’Investigació Antígona constata l’existència de saturació i llistes d’espera en alguns recursos de la Xarxa i altres serveis que participen indirectament en les intervencions contra la violència masclista, com recursos de salut mental i d’atenció a menors d’edat. El 35,4% dels i les professionals enquestades apunten l’existència de llistes d’espera en el servei a què pertany.

Entre les causes, l’estudi apunta insuficients recursos humans i materials. És el motiu que ha dut recentment les treballadores del SIE Baix Llobregat a fer vaga i a impulsar el Sindicat Teresa Claramunt, que aspira a ser el referent de les treballadores de serveis d’atenció i recuperació de dones en situació de violència masclista i a través del qual denuncien la degradació de les condicions laborals i l’impacte que ha tingut en la qualitat del servei, segons denuncien. Arran de la llei 5/2008, s’han creat 8 SIE a Catalunya, per oferir atenció integral en el procés de recuperació i reparació a les dones que han patit o pateixen situació de violència i als seus fills i filles, així com per incidir en la prevenció.

“Socialment, la violència masclista s’està veient més, hi ha un increment de denúncies, un increment de dones que consulten el 900 900 120, un increment de dones que van als serveis… vol dir que hem d’avançar en l’increment pressupostari perquè, si tenim més persones davant les quals respondre, no podem treballar amb els mateixos recursos”, denuncia Álvarez que, a més de la necessitat d’augmentar el nombre de professionals en aquests serveis especialitzats, assenyala que cal resoldre desequilibris territorials.

Més de sis de cada deu (62,9%) professionals enquestades en la diagnosi de la Xarxa consideren que caldria més SIE als territoris, per tal de superar desigualtats en l’accés als recursos per a la recuperació i reparació de dones que han viscut violència masclista. “L’organització territorial deficient dels recursos, de més gravetat en el cas dels especialitzats com és el SIE, implica l’existència de processos d’atenció, recuperació i reparació diferenciats per a les víctimes en funció del seu lloc de residència”, pel que “la Xarxa de recursos i la seva distribució pel territori s’ha d’ampliar i reordenar per evitar discriminacions per raó de territori”, consta a la diagnosi.

“La llei s’ha vist llastrada en la seva aplicació, per manca de dotació pressupostària”, lamenta Fernández, que xifra entorn al 25% la caiguda de recursos, respecte al 2010, dedicats a combatre la violència masclista, “una lluita en què la llei 5/2008 -puntualitza- era només un principi”.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*