Després d’una llarga nit electoral, un futur incert

És innegable que alguna cosa té el cognom Maragall que retrau i enganxa els barcelonins i barcelonines a la nostàlgia d’un passat que portarà a un futur millor. Amb 76 anys serà el proper alcalde de la ciutat, i li tocarà entendre’s tant amb Colau com, per molt que digui que no, amb la seva ex-familia política. S'acaba una era, una nova ens espera

Guillem Pujol
 
 
 
Ernest Maragall, votant a les eleccions municipals de 2019 | ERC

Ernest Maragall, votant a les eleccions municipals de 2019 | ERC

Maragall va guanyar les eleccions per un grapat de vots. Després de més de vuitanta anys, ERC torna a l’alcaldia de la ciutat per fer d’ella una capital republicana i independentista, dues paraules que no tenen la seva traducció en polítiques públiques però que mobilitzen l’electorat. Maragall torna al Consistori després de vint anys, però aquesta vegada convertit en alcalde. És una situació estranya per a la política catalana tornar a veure un Maragall a l’alcaldia.

Alguns socialistes els deu doldre i ho interpretaran com una traïció fratricida: no estem parlant d’un simple polític socialista, sino d’un dels fundadors del Partit Socialista de Catalunya. Des d’octubre del 1997, quan va entrar com a Regidor a l’Ajuntament de Barcelona, ha ostentat diversos càrrecs públics. Després d’abandonar el partit que el va veure créixer, va crear el seu de propi (Nova Esquerra Catalana), -eina utilitzada sovint pel polític professional per a poder fer el salt posteriorment a un altre partit polític més gran. Allò li va servir per a assegurar-se el lloc de d’independent a la llista d’ERC al Parlament Europeu, on s’hi va passar només dos anys.

El que és innegable és que alguna cosa té aquest cognom que retrau i enganxa els barcelonins i barcelonines a la nostàlgia d’un passat que portarà a un futur millor. Amb 76 anys serà el proper alcalde de la ciutat, i li tocarà entendre’s tant amb Colau com, per molt que digui que no, amb la seva ex-familia política.

Per BeC ahir va ser una nit trista: si bé és cert que les enquestes portaven temps donant com a guanyador Maragall, en les últimes setmanes de campanya es respirava entre els comuns un cert aire de remuntada i d’esperança, una esperança basada en un raonament simple però potent: si ho hem fet una vegada, ho podem tornar a fer. Per poc més de quatre mil vots, però, no va poder ser.

Surt de l’alcaldia la primera alcaldessa que ha tingut Barcelona en la seva història, tot i que l’empat tècnic en número de regidors (10) els dóna força per a influir en la política de la ciutat. En aquesta línia es mostrava Colau al conèixer els resultats electorals, visiblement emocionada: “Nosaltres no vam néixer per defensar unes sigles, sinó una forma de fer política”. El missatge cap a Maragall, cristal·lí: “Estarem disposats a parlar amb les forces d’esquerres que vulguin mantenir les polítiques valentes i de canvi d’aquesta ciutat”. S’acaba una era, una nova ens espera.

Aquestes eleccions anaven, també, sobre el PSC, sobre la seva història i el seu llegat. Les tres primeres forces del nou ajuntament són, d’alguna o altra manera, fills i filles de la família socialista. El cas de Maragall és evident, però també els comuns s’han nodrit de la desfeta socialista dels darrers anys amb la incorporació d’alguns càrrecs polítics i tècnics, com pot ser el cas de Jordi Martí. El PSC de Collboni ha obtingut un molt bon resultat i aconsegueix empènyer el PSC a la tercera posició amb 8 regidors. Han guanyat a Sant Andreu, a Sant Martí i a Nou Barris, esgarrapant-li uns vots a Colau que segurament li haguessin fet mantenir l’alcaldia. El PSC és una mala herba o un au fènix, escollir la metàfora al gust. Però l’important: sempre retorna.

Manuel Valls va entrar a la carrera electoral envoltat de soroll de trompetes i quantitats ingents de confeti, i en surt per la porta del darrere amb menys amics dels que tenia a l’inici d’aquesta aventura. El conflicte amb Ciutadans s’ha anat enfosquint a mesura que passaven els dies: principalment pel rebuig de Valls a que la formació taronja entrés en governs de coalició amb VOX, però també perquè l’establishment de la ciutat, que si en un inici el veien com a dipositari dels seus interessos, després van anar retirant les fitxes a mesura que anava quedant palès que no es faria amb l’alcaldia. És un mal resultat. El seu intent de convertir la marca de C’s en un catalanisme de dretes no ha acabat de rotllar, i ara se li presenta una decisió difícil: es quedarà a Barcelona o tornarà a França?

I Junts per Catalunya? Aquestes eleccions han marcat un punt d’impàs definitiu: ja són l’equip petit. Definitivament s’han invertit les tornes amb ERC. Guanyen els títols menys importants (Europees), i fracassen estrepitosament allà on realment importa. La desfeta postconvergent s’assumeix com a tal fins al punt que no hi ha ni espai per a la tristesa. Els mals resultats a la ciutat de Barcelona s’accepten com a part d’una realitat quotidiana, alhora que la claríssima victòria de Puigdemont se celebra amb l’alegria d’aquell que no està acostumat a guanyar. Molt ha plogut des d’aquells temps d’hegemonia convergent, i el que queda del partit se sosté per Puigdemont, un candidat que no se sap si podrà ser representant electe. El que és evident és que el vot a Puigdemont no és un vot d’ideologia (algú sap quin programa tenia Junts per Catalunya?) sinó un vot de protesta, i aquí sí que s’hi troben molts catalans i catalanes.

El PP de l’extravagant Josep Bou (i Vila!) es va salvar de l’extinció pels pèls, i disposarà de dos regidors. Qui desapareix és la CUP, que passa de tenir tres representant a cap. Molt ha de reflexionar l’esquerra independentista, sovint massa encallada en la protesta i amb dificultats d’expressar-se en l’eix nacional més enllà del processisme. Sense ser una força majoritària, la seva absència es farà notar. Les CUP eren clau per a arrossegar l’agenda política a l’esquerra en alguns temes tan importants per la ciutat com l’accés a un habitatge digne. Tampoc entra al consistori Jordi Graupera, que havia aconseguit mobilitzar l’ANC en unes primàries que s’han acabat interpretant com una plataforma extremadament personalista. L’independentisme perd (o deixa de guanyar) gairebé 50.000 vots, sumant la CUP i Barcelona és Capital.

A banda del que va succeir a la capital catalana, les eleccions han portat també altres resultats que cal tenir presents. El PSOE ha guanyat clarament les eleccions al Parlament Europeu amb un total de 20 representants, fet que li dóna força a Pedro Sánchez per a ser la veu de la família europea. VOX hi entra amb 3 diputats. Si fa cinc anys era Podemos qui sorprenia al món obtenint cinc diputats, avui és una formació d’extrema-dreta que fa una aparició estel·lar en la política europea. Podemos, en canvi, sembla que està vivint el seu ocàs, i les veus que demanen la dimissió a Iglesias es comencen a fer notar. Però la pitjor notícia per l’esquerra ve de la capital de l’Estat. Carmena guanya les eleccions, però la suma de forces de dreta i extrema dreta la faran fora de l’alcaldia. Tampoc Errejón té motius per estar content, ja que han estat incapaços de guanyar a Díaz Ayuso (PP), que mantindrà la Comunitat.

Una jornada electoral apassionant que dibuixa el mapa més multicolor que haguem tingut mai. Tocarà entendre’s entre uns i d’altres més enllà de la frontera-mur entre independentistes i no independentistes. Ara sí que no hi ha alternativa.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*