Després de l’exhumació de Franco: la memòria pendent

Espanya necessita una comissió de la veritat per oficialitzar les causes, desenvolupament, abusos, crims i conseqüències de la Guerra Civil i la posterior dictadura. I aplicar, de forma urgent i sistemàtica, un pla d'obertura de fosses de víctimes de la Guerra Civil i el franquisme

Andreu Caralt
 
 
 
Fotograma del documental 'El silencio de otros'

Fotograma del documental 'El silencio de otros'

Després de l’exhumació de Franco és un bon moment per recordar aquelles paraules que va pronunciar el filòsof José Vidal Beneyto el 1981: “tots sabem que la democràcia que ens governa ha estat edificada sobre la llosa que sepulta la nostra memòria col·lectiva”. La Transició es va basar en l’anhelada reconciliació, pretesa per sectors dels dos bàndols enfrontats, mitjançant un pacte ‘d’oblit’. El fet que la democràcia hagi trigat 44 anys en haver aconseguit treure el dictador del Valle de los Caídos no s’explica sense aquest context històric.

La transició va implicar un model anòmal, inadequat per a esdevenir un referent, impropi d’un Estat que s’equipara a les democràcies plenes, que aplica només de manera fragmentada i insuficient el dret internacional referit a la justícia transicional, segons la qual s’ha de garantir el dret que tenen les víctimes dels conflictes armats i dels règims autoritaris a la veritat, a la justícia i a la reparació. Així, el model espanyol va obviar iniciar un procés de justícia penal i un de justícia històrica, dos dels quatre mecanismes imprescindibles per resoldre els abusos comesos en el passat, jutjar els responsables i aconseguir la reconciliació entre els antics adversaris.

La clau de l’anomalia s’ha de buscar en l’aprovació consensuada de la Llei 46/1977 d’Amnistia per part de les Corts espanyoles, el posterior ús parcial del seu redactat, i la convenció política —assumida per molt bona part de l’arc parlamentari— que la llei equivalia a una llei de punt final, que imposava el silenci, l’oblit i la impunitat. Una part important de la societat espanyola, alliçonada per les quatre dècades de sistemàtica repressió exercida per la dictadura dels guanyadors de la Guerra Civil, va assumir amb normalitat la filosofia de la llei, sense entrar en la seva literalitat.

El model espanyol va oferir actuacions limitades de reparació a les víctimes i depuració administrativa. En el primer cas, perquè la transició política no va establir cap mecanisme per investigar i exhumar les restes de les desenes de milers de desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura. Una necessitat sense la qual la reparació plena de la mateixa víctima i els seus familiars no és possible.

Per saber-ne més: ANÀLISI | La democràcia treu per fi a Franco del Valle de los Caídos
-Per Andreu Farràs

Els historiadors treballen amb una xifra d’uns 115.000 desapareguts; fins ara s’han exhumat les restes de menys d’un 10 per cent del total. A Catalunya hi ha informació de 517 fosses comunes amb prop de 12.000 individus susceptibles d’exhumació, de les quals la Generalitat de Catalunya, responsable d’aquesta tasca al país, n’ha exhumat 48 avui en dia. Dels 496 cadàvers exhumats, escassament 14 s’han pogut identificar mitjançant perfil genètic.

Tampoc es va fer res per procedir a l’anul·lació de les causes obertes contra persones del bàndol republicà acusades i sentenciades per judicis militars sense garanties processals. En aquest àmbit, les mesures es van limitar a actuacions de reparació econòmica, per les víctimes de guerra del bàndol republicà i els empresonats durant el franquisme. Per últim, en l’àmbit de la justícia administrativa, la democràcia espanyola va aconseguir amb consens reformar, que no depurar, la justícia militar i les forces armades per consolidar la mateixa democràcia i immunitzar-la davant noves ruptures colpistes.

Aquest estat de coses es va perpetuar fins a l’aprovació l’any 2007 de la llei 52/2007 de Memòria Històrica, que va avançar tímidament en els mecanismes de justícia transicional sense esmenar de manera significativa ni derogar, per tant, la llei d’amnistia. Els poders de l’estat, especialment el judicial, han pogut utilitzar la llei d’amnistia com a coartada per evitar processos de justícia penal, tot i les vies existents per a fer-ho, explicitats, per exemple, en l’informe 2014 del relator de l’ONU.

Ara bé, no existeix justificació política, judicial o moral per no haver afrontat de manera reglada i sistemàtica un procés de justícia històrica, per conèixer la veritat sobre els abusos i crims comesos durant la contesa. El mètode més desenvolupat, avalat i promogut per les Nacions Unides, és el de les Comissions de la Veritat, inexistent a l’Estat espanyol però que en altres països han permès identificar els autors d’abusos susceptibles de ser jutjats —com ha succeït en els casos de Xile i Argentina— i suggerir reparacions vers les víctimes.

Per saber-ne més: ANÀLISI | El franquisme, un període negre de la història
-Per Andreu Caralt

L’oblit, l’autocensura, una reconciliació artificial ha dominat el discurs polític i social des de la Transició i fins a final del segle XX. L’impuls de la generació dels néts mobilitzats en associacions de recuperació de la mal anomenada memòria històrica —són entitats per a la recuperació de la memòria oblidada dels vençuts durant la Guerra Civil—, va contribuir a un canvi de guió polític amb l’aprovació de la llei 52/2007, avui vigent i pendent d’una nova reforma.

Ha de ser clau l’impuls d’una comissió de la veritat per oficialitzar les causes, desenvolupament, abusos, crims i conseqüències de la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, acceptant les múltiples contradiccions i excepcions derivades de l’anàlisi d’aquest període. Amb la veritat, s’haurien d’obrir, de forma natural, processos de justícia penal derogant la llei d’amnistia. De manera paral·lela, aplicar, de forma urgent i sistemàtica, un pla d’obertura de fosses de víctimes de la Guerra Civil i el franquisme. Espanya és el segon estat del món —el primer és Cambodja— amb més desapareguts derivats d’un conflicte violent, en aquest cas una guerra civil i la posterior repressió.

Més enllà d’aquestes accions immediates, la veritat s’ha de traslladar al camp de l’educació per formar les noves generacions i convertir aquest passat històric en un instrument útil de pau i garantia de no repetició.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*