Desmuntant el mite dels “colons franquistes”

Lluny de ser cap conspiració secreta per diluir la cultura catalana, la immigració interior a Barcelona té causes polítiques (fugida de la repressió venjativa per part dels vencedors de la Guerra Civil als pobles), però sobre tot són de caràcter econòmic i demogràfic. És més: alguns dels grans noms de la resistència antifranquista a Catalunya pertanyien a persones nouvingudes d'altres regions del territori espanyol

Arqueòleg Glamurós
 
 
 
'Cédula personal' document d'identitat previ al DNI | INE

'Cédula personal' document d'identitat previ al DNI | INE

Una part del nacionalisme català, segurament molt minoritària, porta temps fent-se ressò d’una llegenda infundada, segons la qual el moviment migratori castellanoparlant a Catalunya durant la dictadura franquista formava part d’un pla secret de l’estat feixista per tal de colonitzar Catalunya i dissoldre la llengua i cultura catalanes.

Aquest mite ha tingut un cert ressò a partir de 2016 amb la divulgació del Manifest del Grup Koiné, que deia:

“El règim dictatorial del general Franco va completar tanmateix en dues generacions aquest procés de bilingüització forçosa mitjançant (…) la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística.”

Aquesta teoria ha trobat un cert suport en l’entorn polític de l’actual President de la Generalitat Quim Torra, qui ja s’havia expressat en termes similars en diversos articles publicats abans d’exercir el seu actual càrrec. A continuació em dedicaré a demostrar per què aquesta teoria no és més que una tergiversació del passat sense la menor espurna de veritat.

1) Els prejudicis xenòfobs contra els migrants castellanoparlants són anteriors al franquisme

La primera onada d’immigració peninsular a Catalunya, al segle XX, es va produir entre 1920 i 1930 arran de la demanda de força de treball a les obres del metro i a la Exposició Universal de 1929. En un primer lloc, els nouvinguts eren aragonesos i valencians, però ràpidament els van seguir murcians i andalusos, especialment d’Almeria(1).

Entre 1932 i 1933 el destacat periodista i polític Carles Sentís(2) (militant d’Acció Catalana, un partit catalanista conservador i, ja a la transició, diputat per UCD), va publicar un seguit d’articles a la revista Mirador sota el títol “Múrcia exportadora d’homes”, on deia que els migrats acabarien castellanitzant Catalunya assegurant que “som l’únic país civilitzat que veu amb indiferència els perills de diversos ordres que comporten les envestides immigratòries incontrolades i contempla amb expressió d’esquizofrènic, com cada dia minven les peculiars característiques racials, econòmiques i socials, morals”.

Les revistes Fortitud i Llibertat, vinculades a l’entorn d’Estat Català, publicaven diversos articles el 1933 en què tractaven els migrants murcians de “plaga virulenta, lladres, indisciplinats i perversos”(3).

Recorda’t, català, que reps imposicions de gent forana i que inclús algun germà teu pateix gana perquè un estranger ocupa el teu lloc. Català! Aquest lloc a tu et pertany.

També el 1933 el setmanari humorístic El Bé Negre s’acusava en diverses vinyetes els murcians d’escampar el tracoma i de voler envair Catalunya. Ja l’any 1934 es publica un manifest “Per la conservació de la raça catalana” on diferents prohoms, com Pompeu Fabra, proposaven vetllar per la preservació de les característiques racials de la població catalana, davant el perill que suposava barrejar-se amb els gens de les persones migrades (4). El 1935 l’economista català i fundador de la Societat Catalana d’Eugenèsia, Josep Antoni Vandellós (5) alertava que Catalunya estava plena de nuclis forasters que acabarien diluint la llengua.

2) Franco no va promoure la immigració a Catalunya, sinó que va tractar d’impedir-la

Una de les primeres prioritats de la dictadura franquista va ser la d’establir un control efectiu sobre el territori i sobre tota la seva població. Per la qual cosa resultava fonamental restringir tant com fos possible qualsevol moviment migratori que dificultés la identificació social dels vençuts o en permetés l’anonimat. Com les fronteres s’havien tancat militarment amb la guerra, la forma més fàcil d’escapar a la repressió política era la immigració interior. L’any 1939 es posa en marxa un sistema d’immobilització massiva de la població, tancant fronteres, controlant desplaçaments i deportant al seu lloc d’origen qualsevol migrant interior sense permís (6).

Una de les primeres mesures per tal de controlar la immigració interior i evitar l’anonimat i els canvis d’identitat, va ser la imposició el 1944 del Document Nacional d’identitat (DNI), amb un format inspirat en les fitxes policials, amb fotografia i empremtes digitals. D’aquesta forma es tenia un control directe des de l’estat central del lloc de residència i domicili de cada individu(7). Durant la postguerra, per a qualsevol desplaçament intern dins d’Espanya era necessari tenir un salconduit expedit per les autoritats municipals, o bé pel partit únic FET-JONS, encara que fossin estades curtes o dins de la mateixa província.

El franquisme criminalitza els migrants interiors als anys 40, quan es vincula migració a delinqüència, mendicitat i barraquisme, com ho va fer, per exemple, el periodista falangista José Esteban Vilaró amb els seus articles el 1940 a Barcelona(8). El règim franquista, fins i tot va arribar a subvencionar un film del cineasta falangista Antononio Nieves Conde, anomenat “Surcos. La lucha por la libertad” (1951), en el que s’animava a la població rural a no marxar dels seus pobles davant els perills de les grans ciutats.

L’any 1952, el Governador Civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, emet una circular en la que ordena alcaldes i caps policials a impedir qualsevol moviment migratori sense habitatge autoritzat, per tal d’evitar el barraquisme. Així doncs, la policia passa a detenir als emigrants a la Estació de França i aquells que no podien demostrar que tenien domicili o treball a Catalunya eren detinguts i tancats al Pavelló de les Missions, a Montjuïc, per ser deportats posteriorment al seu poble d’origen. Es calcula que van ser deportades més de 15.000 persones entre 1952 i 1957 (9).

A partir de 1957 el règim franquista es dóna per vençut i accepta que el moviment migratori és impossible de controlar i tracta de regularitzar el barraquisme mitjançant el Ministerio de Vivienda.

3) El moviment migratori durant el franquisme no va tenir Barcelona com a única ni principal destinació

Si bé es cert que l’àrea metropolitana de Barcelona és el principal punt d’atracció de la emigració interior a començaments de segle XX, amb 596.264 persones arribades entre 1911-1935, això va ser bastant més relatiu durant el franquisme. El moment més àlgid de les migracions es dona durant els anys 60, quan 3,5 milions de ciutadans espanyols canvien de lloc de residencia. D’aquests, 660.274 es desplacen a la província de Barcelona (incloent migrants provinents de la Catalunya rural), la qual cosa suposa tan sols un 18,8% del total.

De fet, la província de Madrid n’acull més, 701.105. Altres províncies que són receptores del moviment migratori són València (209.467), Biscaia (161.127) i Alacant (128.632). La resta de províncies catalanes acullen en conjunt 122.693 persones migrades en total, tot i que la província de Lleida té un saldo migratori negatiu de -11.847 persones (10).

La immigració interna dins Catalunya, de les comarques rurals envers les zones industrials al voltant de Barcelona al anys 60, s’estima entorn les 36.600 persones (un 5,5% del total). Trobem moviments migratoris interns inclòs dins la província de Barcelona, especialment de les comarques del Bages i el Berguedà cap el Vallés.

Però la migració interior tampoc va ser la única corrent migratòria en el franquisme. Acabada la guerra civil el règim restringeix la emigració i nega l’emissió de passaports, amb comptades excepcions, per tal d’evitar la fugida de dissidents polítics, així com la fuga de divises. Però el 1946 el franquisme permet la emigració a Amèrica llatina, ja que somnia amb restablir llaços imperials perduts amb les ex-colònies. Un total de 560.215 persones marxen al continent americà entre 1940 i 1958, principalment a Argentina (40%) i Veneçuela (31%) (11).

Als anys 60, però, els fluxos d’emigració canvien Amèrica per Europa. L’any 1956 es crea el Instituto Español de la Emigración per tal de canalitzar la emigració exterior envers Europa. Segons les xifres oficials un milió de persones van marxar a treballar a altres països europeus, especialment a la República Federal d’Alemanya (34,9%), Suïssa (38,5%) i França (20,8%), entre 1959 i 1973. Però aquestes xifres oficials amaguen els moviments d’emigrants clandestins que usaven xarxes il·legals i contactes familiars per sortir del país. Si agafem dades dels països receptors, les xifres serien un 51% més elevades, arribant al milió i mig (12).

4) Les veritables causes de la migració durant el franquisme

Lluny de formar part de cap conspiració secreta per diluir la cultura catalana, la immigració interior a Barcelona té unes causes polítiques (persones que fugien de la repressió venjativa per part dels vencedors de la Guerra Civil als seus pobles, especialment als anys 40-50), però sobre tot són de caràcter econòmic i demogràfic.

Als anys 60 es produeix a Espanya una explosió demogràfica, similar a la que succeeix als EUA amb el “baby boom” després de la II Guerra Mundial, tot i que de menors dimensions. La tassa de creixement demogràfic arriba al màxim històric del s.XX amb un 1,2% de creixement anual, passant de 30 milions d’habitants el 1960 a 33,8 milions el 1970. Mai a la història s’ha produït un creixement de proporcions similars a Espanya.

Les zones d’origen de la migració són les províncies amb menor renta per capita i amb una major dependència de l’agricultura. Un cop acabada la guerra, el franquisme reforça les estructures de poder al camp andalús i extremeny, amb grans latifundis amb una elit de propietaris i una gran massa de mà d’obra assalariada, que patia un gran atur crònic, amb grans períodes de l’any sense ingressos. La modernització i mecanització dels treballs agrícoles a partir de 1956, amb les primeres factories de tractors a Getafe i Barcelona, propicien una caiguda en la demanda de força de treball manual al camp i la caiguda dels salaris a nivells de misèria.

Per altra banda, les zones de recepció van ser els nuclis urbans amb major renta per capita i que ja tenien nuclis d’industrialització previs a la dictadura: Madrid, Barcelona i Bilbao. El 1959 el franquisme fa un gir radical en la seva política econòmica, acabant amb la autarquia i el control estatal de la economia, impulsant el liberalisme, incentivant la iniciativa privada amb el conegut Plan de Estabilización que dona pas al període de “desarrollismo”. Es restableix el comerç internacional, especialment de matèries primes i arriba capital estranger, principalment de EUA, Suïssa i Alemanya.

Espanya es converteix en un lloc molt rentable per invertir, degut als salaris baixos, l’estricta regulació laboral i la baixa fiscalitat. Un altre factor per a la expansió econòmica és l’augment de demanda interna, doncs els mateixos migrants rurals, en tenir un salari fix a les fàbriques, augmenten la seva capacitat de consum. Espanya passa durant els anys 60 d’exportar productes agrícoles a industrials. Un altre factor de creixement és el turisme, passant de 2,5 milions de visitants el 1955 a 24 milions el 1970. També la construcció és un factor de creixement, aquest és el moment on s’erigeixen els grans polígons d’habitatges a l’extraradi de les grans ciutats (13).

5) Els migrants castellanoparlants no formen part de l’administració franquista, sinó de la resistència antifeixista

Tant l’administració municipal com els nuclis locals de la Falange a Catalunya, durant tota la dictadura, van estar formats, amb poques excepcions, per catalans amb un llarg arrelament familiar al seu municipi. Els alcaldes, regidors, càrrecs polítics i falangistes locals eren distingits prohoms locals (notaris, farmacèutics, advocats, industrials…) provinents dels partits de dretes de la República (carlins, Lliga Regionalista, Acció Catalana, tradicionalistes o catòlics) i que exercien al mateix lloc on vivien abans de la guerra (14).

El règim franquista sempre havia temut que les condicions d’explotació social a que estava sotmesa la migració proletària i el barraquisme, acabarien generant un nucli de resistència d’esquerres al règim al voltant de Barcelona, doncs Franco sempre va témer molt més a l’activa i robusta resistència comunista que no al nacionalisme català conservador. En una ponència del Consejo Nacional del Movimiento de 1971 es plantejava que “un ambiente lingüístico hostil, con falta de recursos económicos, con dicicultad para la vivienda y con deficiente cultura hacen muy difícil su integración social, corriendo el grave riesgo de dejarse ganar (…) por ideologias que tanta sangre costó a nuetsra pátria desarraigar” (15).

Ja durant la República i la Guerra Civil, alguns dels principals dirigents de la CNT-FAI a Catalunya eren d’origen migrat, com Buenaventurra Durruti, mecànic nascut a Lleó, o Francisco Ascaso, cambrer nascut a Almudévar (Osca), entre molts altres d’origen català.

Moltes persones nouvingudes formaran part dels moviments socials, polítics, sindicals i veïnals contraris a la dictadura. A tall d’exemple, el Secretari General del PSUC entre 1956 i1985, es deia Gregorio Lopez Raimundo i era un sastre nascut a Tauste (província de Saragossa). Va ser detingut i torturat arran de la vaga dels tramvies de 1951, en democràcia va ser escollit diputat al Congrés pel PSUC en les dues primeres legislatures. Un altre dirigent del PSUC i fundador de CCOO a Catalunya fou Cipriano García Sánchez, nascut a Manzanares de la Mancha (província de Ciudad Real), el qual fou jutjat en un consell de guerra per manifestar-se a Terrassa per la detenció de Jordi Pujol.

El PSUC, partit que va liderar sense cap lloc a dubte la resistència antifranquista a Catalunya, va promoure la cohesió social entre castellanoparlants i catalanoparlants amb el lema “Som un sòl poble” i va lluitar per tal de restablir la Generalitat de Catalunya i la normalització del català.

L’abril de l’any 1979 es celebren les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura. Totes les principals ciutats catalanes receptores de persones migrades van escollir alcaldes comunistes i socialistes, sense cap excepció. Un cas paradigmàtic és El Prat de Llobregat, que durant la dictadura havia passat de 8.941 habitants el 1940 a 60.139 el 1981. El Prat va escollir com a primer alcalde democràtic al comunista Antonio Martín Sanchez (PSUC), nascut a Palma del Rio (Còrdova) i treballador des dels 15 anys.

Tots els alcaldes franquistes que es tornen a presentar en democràcia ho fan en poblacions rurals que no havien rebut pràcticament cap immigració durant la dictadura. La formació política que recicla la major part d’alcaldes franquistes que es tornen a presentar en democràcia va ser CiU, 95 de 215 (el 43,3%), molt per sobre de la UCD que en recicla 22, o Aliança Popular que només n’absorbeix 10. Un exemple seria Josep Gomis, alcalde franquista de Montblanc i procurador a les Corts Franquistes, que en democràcia torna a ser alcalde per CiU i també serà President de la Diputació de Tarragona, diputat per CIU al Congrés, Conseller de Governació i Delegat de la Generalitat a Madrid.


1) CAMÓS, Joan (2009) “L’Hospitalet i la immigració. Catalanistes i anarquistes als anys trenta”, Quaderns d’Estudi, nº21, p. 71-83
2) SENTÍS, Carles (2006). Memòries d’un espectador 1911-1950. Ed. La Campana.
3) Llibertat, 5/10/1933
4) VIDAL-FOLCH, Xavier “Catalunya es xarnega”. El País, 12/4/2016
5) VANDELLÓS, Josep Antoni (1935) La Immigració a Catalunya.
6) MARÍN, Martí (2015) “Migrantes, fronteras y fascismos. El control de los desplazamientos por parte del régimen franquista, 1939-1965”, Spagna Contemporanea, nº 47, p. 79-94
7) MARÍN, Martí (2010) “La gestación del Documento Nacional de identidad: un proyecto de control totalitario para la España Franquista”, Novísima: II Congreso Internacional de Historia de Nuestro Tiempo.
8) VILARÓ, José Esteban (1940) “Un mundo insospechado en Barcelona”.
9) BOJ, Imma (2004) “El Pabellón de las misiones: la represión de la immigración en la Cataluña franquista”, IV Congrés sobre la immigració a Espanya, Girona. 
10) BURBANO, Francisco Andrés (2013) Las migraciones internas durante el franquismo y sus efectos sociales: el caso de Barcelona, Treball de llicenciatura inèdit, UCM. 
11) PALAZÓN, Salvador (1992) “La emigración española a América latina durante el primer franquismo (1939-1959) interrupción y reanudación de una corriente tradicional”, Anales de la Universidad de Alicante: Historia contemporánea, nº 8.9. p. 215-232
12) CALVO, Luis M. et alii (2009) Historia del Instituto Español de Emigración, La política migratoria exterior de España y el IEE del Franquismo a la Transición, Ministerio de Trabajo e Immigración. 
13) PALAZÓN, Salvador (1992) “La emigración española a América latina durante el primer franquismo (1939-1959) interrupción y reanudación de una corriente tradicional”, Anales de la Universidad de Alicante: Historia contemporánea, nº 8.9. p. 215-232
14) MARÍN, Martí. (2000) Els ajuntaments franquistes a Catalunya. Política i administració municipal, 1938-1979. Lleida: Pagès Ed. 
15) SANTACANA, Carles (2000) El franquisme i els catalans: els informes del Consejo Nacional del Movimiento (1962-1971), Catarroja: Afers.

15 Comments en Desmuntant el mite dels “colons franquistes”

  1. Mercè Claramunt // 11/07/2019 en 2:28 // Respon

    Fantàstic i imprescindible article

    • Toni Mayans // 11/07/2019 en 14:07 // Respon

      Tot i que crec que ho expliques molt bé, el manifest koine, Diu clarament”colonitzadors lingüístic involuntari”
      I certament, el franquisme era cosa de molts catalans.
      Ara, el moment lingüístic és molt més complex i, sinó ho defensem el català desapareixerà en poques generacions.
      No és un drama, el món girarà igual, però hi ha gent que ens fa llàstima perdre’l

  2. Maribel Ibáñez Villuendas // 11/07/2019 en 8:52 // Respon

    Excel·lent article que sap a poc. Els meus avis materns que eren aragonessos van emigrar, per motius econòmics, a Barcelona l’any 1917 i mon pare, també aragonès, va migrar a Bcn per motius polítics,l’any 1943. Ell després de participar a la guerra (lleva del biberó) va tornar al poble i va patir presó i camp de treballadors a Algeciras.Si tornava al poble el pelaven.Gràcies

  3. Manel Garcia Biel // 11/07/2019 en 9:45 // Respon

    Un gran treball que explica veritats enfront de las falses històries que ara intenten canviat la historia

  4. Francisco Sanz Sánchez // 11/07/2019 en 10:31 // Respon

    Magnífico e imprescindible artículo.Gracias y Enhorabuena

  5. Criteri // 11/07/2019 en 10:42 // Respon

    Encara més. “Llenaremos Cataluña con lo peor de España” Martinez Anido

  6. Joan Puig Terradas // 11/07/2019 en 14:15 // Respon

    Els de Sierra de Yeguas, van anar a Mataró i
    aSant Vicenç de Montalt

  7. Cataluña tierra de traidores xenófobos

  8. Herodot // 11/07/2019 en 16:22 // Respon

    Aquests imbècils han destruit el consens básic de la nostra societat i ho manipulan tot. Fora indepes fatxes!

  9. ANABEL LÓPEZ // 12/07/2019 en 9:46 // Respon

    Excel·lent, imprescindible i inoblidable. Moltes gràcies per explicar-ho.

  10. Albert Recio Andreu // 12/07/2019 en 11:59 // Respon

    Em sumo als elogis
    Només dos puntualitzacions
    crec que hi varen haver migracions importants anteriors al segle XX, especialment provinents del Pais Valencià, no necessàriament catalano-parlants, també del sud de França i fins i tot d’Itàlia. La immigració es un fenòmen habitual a totes les arèes que experimenten fort creixement econòmic
    Per altre banda Sentis també va passar pel Falange

  11. Gerard de sarria // 12/07/2019 en 23:08 // Respon

    No voleu blancajar un Estat i una cultura xenòfoba per naturalesa. És la seva raó de ser. A qui voleu enganyar. Després de la guerra els castellans van enviar els seus buròcrates que es van instal·lar a la zona alta de la ciutat. Al cap D un deceni tot l excedent humà.. Cap a Cat, país basc, València. Doble solució. Feina i genocidi. Amb la col·laboració de fatxes catalans i molts llepaculs.. Com ara.. I això canvia la cosa? A tot arreu N hi ha de vichys.. A Catalunya molts, molts.. De tota mena. Els pitjors són els que va de progres..

  12. Gerard de sarria // 12/07/2019 en 23:20 // Respon

    Si aquesta evidència no és publicita es per por i repressió. Com sempre. I perquè a Catalunya hi ha gent molt obedient per no trencar el plat del règim autonòmic. És diu obediència anticipada. Per a la història oficial Catalunya comença amb el franquisme i amb l arribada de la immigració castellana que ens va dur la democràcia. Quin contrasentit.. Com si haguessin vingut procedetns de Gran Bretanya. Pobre gent… A L Espanya castellana no saben que es això de la democràcia.. Alte cosa és la reivindicació puntual de coses que precisa ven per viure en dignitat. Això ho van aprendre de seguida…

  13. Esperança Sãnchez Lozano // 13/07/2019 en 11:47 // Respon

    Fantàstic i molt documentat.

  14. Gerard de sarria // 13/07/2019 en 18:27 // Respon

    T has descuidat de parlar de franquistes socialistes com en Estape, Sarda, serra,.. Aquests eren més importants que el de Montblanc doncs van apuntalar el règim quan feia figa… Això del franquisme es molt transversal… El que els uneix a tots es l odi als qui defensen la llibertat de Catalunya…

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*