“Descentralitzar el turisme era necessari, però ara es comencen a gentrificar barris que estaven esquivant la bala”

El turisme és bèstia negra i gallina dels ous d'or; és precarització i nous llocs de treball. El turisme, eix central de la campanya per a les municipals de Barcelona i de tantes altres ciutats, és el fil conductor de 'Ciudad de Vacaciones. Conflictos urbanos en espacios turísticos', llibre de José Mansilla i Claudio Milano

Sandra Vicente
 
 
 
Claudio Milano i José Mansilla, autors de 'Ciudad de Vacaciones' | Sandra Vicente

Claudio Milano i José Mansilla, autors de 'Ciudad de Vacaciones' | Sandra Vicente

Barcelona, ​​Madrid, Palma, Buenos Aires, Valparaíso o Chiapas. Aquestes ciutats, de països i continents diferents, aparentment tenen poc en comú. Però també ho tenen tot: en la lògica del capitalisme neoliberal, en unes dinàmiques de ciutadans flotants i de consum immediat, aquestes ciutats estan totes determinades pel turisme.

Aquesta bèstia negra de moltíssims moviments socials, s’identifica tant amb la gentrificació i la precarització de llocs de treball i habitatges, com amb la generació d’ocupació i l’enriquiment de la ciutat. Com conviuen, doncs, aquestes dues realitats? “Una ciutat no pot viure sense turisme, però tampoc amb aquest turisme: el problema no és el turisme en si, sinó el model”, apunten José Mansilla i Claudio Milano, coordinadors del llibre ‘Ciudad de Vacaciones. Conflictos urbanos en espacios turísticos’, editat per l’OACU i Pol·len Edicions. Juntament amb aquests dos sociòlegs, 22 autors més componen una crítica global al model de turisme actual.

Comenceu el capítol de Barcelona parlant de les protestes de veïns a la Barceloneta el 2014. Què van significar aquestes propostes?

Claudio Milano (CM): Van ser la fi del tan aclamat ‘Model Barcelona’, herència del maragallisme. El model dels grans esdeveniments, d’una Barcelona turística que exportar, sobretot, a Llatinoamèrica. 2014 va ser l’any zero, el moment en què es comencen a veure les esquerdes d’aquest model i es va començar a cridar l’atenció sobre quelcom que les ciències socials i els estudis urbans ja venien notant des de feia dècades. Es van mostrar les conseqüències de la sobredependencia de la indústria turística.

Recolliu les teories de Harbey de la sobreacumulació: què suposa aquesta explotació i inversió única al turisme, el convertir una ciutat en un bé mercantilitzable?

José Mansilla (JM): Les conseqüències són les que es van veure en aquest estiu del 2014. Per això és una data tan simbòlica, perquè va canalitzar determinats elements que no es poden entendre sense tenir en compte quatre aspectes. El primer és que feia només tres anys del 15M: estàvem en una repolitització molt potent. Veníem d’moviments com Can Vies o la Flor de Maig. Segon: tot el relacionat amb la qüestió nacional catalana no estava tan present com ara, que sembla que el Procés canalitza totes les qüestions i efervescència social. Tercer; Trias havia arribat a l’Ajuntament el 2011, donant una volta de rosca més al procés de sobreacumulació i privatització de l’espai urbà. I finalment: estàvem enmig de la crisi.

Barcelona portava apostant pel turisme des de feia temps, però és amb la crisi que s’usa com a eina barata per intentar sortir de la depressió. Posar de nou en marxa el motor econòmic, però en una lògica capitalista de les ciutats com a llocs d’atracció de capital. Així, Barcelona va voler jugar a la lliga de les grans ciutats, però no la juga en absolut. Barcelona està al nivell de Lisboa, no de París. És un model de ciutat que volen les empreses que busquen sous baixos i gent capacitada. Aquesta Barcelona, ​​que es ve construint des de feia temps, és la que cau pel seu propi pes en 2014.

Va ser en aquest moment, també, en que es va començar a gestar el terme ‘turismofòbia’ però com una cosa totalment negativa que desacreditava els veïns. Però la ‘turismofòbia’ no deixa de ser un canalitzador de moltes altres lluites socials.

CM: El canvi en l’ús de les ciutats des dels 70′, inevitablement canalitza la lluita dels moviments socials cap al turisme: és la turistificació de l’activisme. La lluita es dirigia cap a un habitatge digne o contra la precarització laboral i, al final, es troba en el turisme un culpable a tots aquests conflictes. Els que s’ajunten per lluitar contra aquest model de turisme són els mateixos que venien del 15M i que acaben conformant la xarxa SET (Regions del Sud d’Europa contra la turistificació).

JM: El turisme funciona com a operador simbòlic: és capaç de generar una sèrie d’imatges relaciones amb uns d’elements. Pot canalitzar protestes que, potser aparentment, no tinguin res a veure, però que prenen forma davant el turisme. I aquesta idea és exactament la mateixa que funciona per a la turismofòbia com a element criminalitzador dels moviments socials. Veiem dos grups que veuen amenaçats els seus interessos materials més immediats i ens trobem davant del dubte gramscià del sentit comú: què impera, la turismofòbia o la barriofilia?

Protestes a la Barceloneta contra la pressió del turisme, el 2014

En els anys anteriors no es parlava de turisme, sinó que l’operador simbòlic eren les grans transformacions urbanes: des del 22@, que era el dimoni, fins a la zona alta de Gràcia i Vallcarca, que era territori de Núñez i Navarro. Eren reformes materials i tangibles que havien tingut moviments de resposta concrets. Però el turisme és intangible. I, a més, és més ràpid i té una capacitat de transformació molt més immediata que la reforma urbana. Així, mentre el 22@ està en un moment de semiletàrgia, tenim guiris fent comiats de solter pel Poble Nou, cosa que no havia passat mai.

CM: La diferència entre el turisme i la transformació urbanística es pot reduir a la diferència entre turistificació i gentrificació. Mentre que la segona necessita de polítiques públiques o, almenys, correlació amb el poder públic, la turistificació no necessita maquinària pública, és molt més ràpida. Sobretot en una lògica capitalista neoliberal que entén que tots som emprenedors. I ho veiem en plataformes com Airbnb.

Però el model de marca Barcelona no podria haver nascut sense inversió pública. I ho veiem en grans esdeveniments turístics que, al seu torn, van ser la causa de les majors reformes urbanístiques de la ciutat, com l’Exposició Universal de 1888, les Olimpíades o el Fòrum de les Cultures.

CM: Perquè el turisme necessita de barris gentrificats, higienitzats, perquè el capital s’hi assenti i es reprodueixi.

JM: La idea darrere d’aquestes obres no era aconseguir la Barcelona que finalment tenim. De fet, en el pla del Fòrum, només apareixia la paraula ‘turisme’ sis vegades en un text de 100 pàgines. El problema és la manca de governança del turisme. Està pensat com unes portes obertes a la iniciativa privada sense controlar l’impacte que tindrà. El primer pla estratègic sobre turisme de Barcelona és el 2010, quan ja veuen que se’ls comença a anar de les mans.

És un model sostenible?

JM: Què és sostenibilitat? El turisme, en si, no és sostenible. La novena empresa europea que més contamina és Ryanair: tenim centrals tèrmiques que es veu que contaminen menys. El turisme, tal com ho contemplem avui en dia no és sostenible perquè està basat en el valor de canvi, mercantilitzant qualsevol activitat. Saps quantes cadires de bar hi ha a la plaça Reial? 2.000! ¿I quants seients de banc públic? Només 9.

Estem en precampanya per a les municipals i el turisme no quedarà fora. Diversos alcaldables porten en les seves propostes pujar la taxa turística que es paga per l’allotjament. El lobby hoteler ha reclamat que la taxa es faci servir 100% per millorar la “qualitat” del turisme i no per pal·liar els efectes que té, com es fa ara en un tant per cent

JM: Va ser amb el govern de Colau que es va aconseguir que el 50% del recaptat no sigui dedicat a promoció (com diu la normativa i objectiu per al qual es va crear la taxa), sinó per intervenció als barris per prevenir impactes negatius. Per revertir la situació actual hauríem d’eliminar, o repensar totalment, la promoció de la ciutat. També hem de deixar de relacionar l’augment de visites amb èxit. I és el contrari del que estem fent: hi ha una proposta del Port de crear una nova terminal per a creuers i AENA ha donat el tret de sortida per a una primera ampliació de les terminals del Prat.

Això que es diu que cal educar els turistes em sembla molt paternalista: no podem deixar-ho en mans dels turistes, sinó que és qüestió de l’administració.

En tots aquests escenaris que plantegeu, l’Ajuntament de Barcelona té les competències limitades. No podia faltar, doncs, una valoració al govern d’Ada Colau. Hi ha hagut mesures concretes, com la de tancar pisos turístics irregulars en Airbnb però que, com vam mostrar en aquest article, va tenir una efectivitat molt limitada.

JM: El problema bàsic és que no hi ha recursos per a aquest tipus d’assumptes, com el de control de les llicències turístiques, per als que l’Ajuntament sí que té competències. Per això, s’han fet propostes com cedir a una empresa privada el control dels apartaments turístics.

CM: Aquest tipus de mesures eren necessàries en el seu moment i van ser molt efectives però el que va generar va ser que, a llarg termini, hi hagués moltes pensions i hotels que estan obrint a la perifèria de la ciutat. A la zona anomenada de ‘creixement’. Aquesta zona neix fruit d’una estratègia de descentralització i descongestió però que, si no ve acompanyada d’un model de canvi, veiem que obre les portes a la gentrificació de barris que estaven esquivant aquesta bala. Així, mesures com aquestes, que van ser inevitables en un moment donat per frenar una situació insostenible en el centre de la ciutat, han estat poc efectives. Barcelona té més de 20.000 pisos a Airbnb, comptant només amb 10.000 llicències.

Necessitem inspeccions i per això, l’Ajuntament necessita diners. Parlem tant de la taxa turística i del seu retorn social, que podria ser perfectament destinada per finançar inspeccions d’apartaments turístics.

¿Hi havia massa esperances amb Colau?

JM: Va haver-hi massa expectatives. La meva valoració és agredolça: hi ha hagut mesures valentes i altres més pragmàtiques i políticament pràctiques com la reforma final de l’ordenança de terrasses, que no han estat passos endavant sinó un manteniment del statu quo o un pas enrere.

CM: La mesura de dedicar el 30% de nova construcció a l’habitatge social és molt paradigmàtica del seu mandat. Benvingudíssima sigui, però Barcelona és una ciutat que ja no pot construir més. El problema no és el que construirem, sinó el que ja tenim.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*