Dels fets d’Octubre del 1934 a 2017: un judici contra la Generalitat

La transcendència del moment que viu el conflicte entre Catalunya i Espanya ens remet als anomenats ‘fets d’octubre’ del 1934. Ara, com aleshores, el judici als líders independentistes tindrà un impacte polític i emocional enorme. Reconstruïm què va passar en aquell període

Núria Miquel Magrinyà
 
 
Companys, Tarradellas, Xirau i representants d'ERC a presó després dels fets d'octubre del 1934

Companys, Tarradellas, Xirau i representants d'ERC a presó després dels fets d'octubre del 1934

Amb la judicialització del procés independentista català, l’empresonament de part del govern de la Generalitat i l’aplicació de l’article 155, és inevitable no posar sobre la taula el paral·lelisme entre la situació actual i els anomenats fets d’octubre de 1934. I preguntar-se l’impacte que pot tenir el judici del procés en l’escenari polític actual. Certament, en ambdós casos ens trobem davant d’un xoc institucional entre el govern de la Generalitat i el de l’Estat a resultes d’una proclama que qüestionava la integritat territorial d’Espanya.

En aquest sentit, el 6 d’octubre de 1934, el president de la Generalitat Lluís Companys proclamà des del Palau de la Generalitat l’Estat català dins de la República Federal Espanyola, mentre que el 27 d’octubre de 2017, Carles Puigdemont ho féu des del Parlament —que no des de l’hemicicle— i proclamà la República catalana, com a Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social. Tanmateix, en el darrer cas, la ruptura no es féu efectiva i el govern espanyol suspengué l’autonomia catalana de forma immediata mitjançant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola i convocà eleccions al Parlament de Catalunya per al 21 de desembre de 2017.

Com és sabut, paral·lelament s’inicià un procés judicial, entre d’altres, contra els membres del govern cessats i l’expresident Puigdemont. L’octubre passat, el Tribunal Suprem tancà el sumari i, en els escrits d’acusació presentats, la fiscalia demanà 25 anys de presó per a l’exvicepresident Junqueras i 16 per a la resta d’exconsellers a la presó, pels delictes de rebel·lió i malversació. Seran jutjats, també, els activistes Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell. Ara comença un judici que, probablement, no tindrà sentència fins passades les eleccions del maig i que tindrà un impacte polític i mediàtic enorme, com ja succeí el 1934.

Els fets d’octubre de 1934 i les seves conseqüències

El novembre de 1933 tingueren lloc les primeres eleccions segons la Constitució republicana, que guanyaren el Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux i la dreta catòlica i reaccionària agrupada a la CEDA. A partir d’aleshores, les diferències entre el govern estatal i el català
—format per una coalició de republicans i socialistes— s’anaren agreujant per motius ideològics (sobretot arran de la suspensió de la Llei de Contractes de Conreu), fins al punt que la Generalitat inicià la preparació d’una insurrecció armada contra el govern estatal, que culminà en la proclama de Companys el 6 d’octubre i l’inici dels enfrontaments amb l’exèrcit.

A l’aixecament s’hi sumaren l’Aliança Obrera (aliança de sindicats de matriu fonamentalment socialista), el CADCI, alguns partits comunistes com el Bloc Obrer i Camperol i alguns anarquistes. Tanmateix, les desavinences internes i el paper de l’exèrcit i de les diferents forces d’ordre públic feren fracassar el moviment i, l’endemà, el govern de la Generalitat optà per la rendició. Aquella mateixa nit, Companys fou detingut juntament a la resta de membres del govern —excepte Josep Dencàs, líder d’Estat Català i Conseller de Governació, que havia marxat cap a França—, alguns diputats i el president del Parlament.

Tots ells foren empresonats al vaixell-presó Uruguay, al port de Barcelona, i el gener de 1935, traslladats a la presó Model de Madrid, a l’espera del judici. Tal i com preveia l’Estatut de 1932, foren jutjats el maig del mateix any pel Tribunal de Garanties Constitucionals (TGC), un antecedent del Tribunal Constitucional els membres del qual tenien un perfil més polític que tècnic, i l’acusació fou la de rebel·lió militar, diferenciada de la civil al Codi Penal de 1932.

L’impacte del judici fou molt important, també a Madrid, com ho demostra el fet que els advocats que defensaren els acusats eren personalitats destacades a nivell estatal (a Companys el defensà l’advocat i exministre Ángel Ossorio Gallardo). Tanmateix, foren condemnats a trenta anys de presó, que començaren a complir als penals de Santa María (Cadis) i al de Cartagena, tot i que amb el triomf del Front Popular a les eleccions del febrer de 1936, foren tots amnistiats.

Els únics que no arribaren a ésser jutjats foren Dencàs, que fou empresonat a França arran d’una ordre d’extradició per la mateixa causa, i el president del Parlament, Joan Casanovas, ja que a l’Estatut no constava que hagués d’ésser jutjat pel TGC i, davant la perspectiva que el jutgés un tribunal militar, s’exilià a França com a refugiat polític.

Els fets i la seva interpretació

Com apunta Manel López Esteve, professor de la Universitat de Lleida, la historiografia ha tendit a considerar els fets d’octubre de 1934 “com un gest de caràcter governamental per redreçar la direcció política de la República, incorporant l’aspiració federal”, és a dir, com una reacció a l’anunci de l’entrada de tres ministres de la CEDA al govern de l’Estat i a la tensió precedent entre ambdós executius arran de la discrepància ideològica.

Tanmateix, la situació fou molt més complexa, tant dins del propi republicanisme català com pel que fa al paper de la resta de forces polítiques i sindicals. En aquest sentit, hi convergiren diverses lògiques: la del govern de la Generalitat, que rebutjava frontalment un govern en el qual participés la dreta més conservadora, la dels nacionalistes de l’Esquerra Republicana de Catalunya, que controlaven l’ordre públic, comptaven amb escamots paramilitars i que eren partidaris de la separació, i, finalment, la de l’Aliança Obrera, que no incloïa ni els comunistes ni la CNT, si bé les bases anarcosindicalistes i alguns partits comunistes hi prengueren part, sobretot a comarques, igual que els rabassaires.

De fet, a Barcelona, membres de la CNT com de la FAI foren reprimits i els tallers de Solidaridad Obrera, clausurats, per les forces d’ordre públic de la Generalitat i pels escamots paramilitars de les JEREC, precisament per la voluntat dels anarcosindicalistes de replantejar-se si participar o no en l’aixecament, malgrat la seva negativa inicial. Aquesta diversitat de projectes polítics que convergeixen en actuar davant del triomf de la dreta reaccionària ha de ser enquadrada en un context de debilitat del sistema democràtic a Europa, ja que, com és sabut, a diversos països europeus s’estaven començant a limitar drets fonamentals i propis de la normalitat democràtica.

D’altra banda, cal situar conceptualment les nocions de república i de democràcia el 1934, tenint en compte que sovint s’ha atribuït a la proclama de Companys i als intents d’insurrecció dels socialistes en alguns punts de l’Estat una voluntat de ruptura amb el sistema republicà, és a dir, de rebuig dels mecanismes de la democràcia representativa. No obstant això, la idea de fons era la seva negativa a acceptar la presència institucional d’una dreta, precisament, antirepublicana.

En aquest sentit, per a republicans i socialistes, la república i la democràcia no consistien estrictament en l’establiment d’unes regles de successió en el poder igualitàries, sinó també en un conjunt de reformes socials per tal de fer extensible aquesta igualtat a l’àmbit social, econòmic i cultural. Per aquest motiu, no hi havia voluntat de trencar amb l’organització republicana de l’Estat, sinó de desmarcar-se d’un govern integrat parcialment per la dreta més retrògrada (inclosos els monàrquics) mitjançant l’Estat federal, en un context d’agitació social, com demostrà el triomf immediat de la insurrecció minera a Astúries el mateix octubre. Cal, doncs, no plantejar el fenomen de l’octubre de 1934 en termes estrictament nacionals.

Així doncs, durant els fets d’octubre de 1934 tingué lloc un xoc institucional per motius fonamentalment ideològics —tot i que no es plantejà una ruptura definitiva amb l’Estat—, i fins a l’amnistia, la solució aplicada fou estrictament judicial, ja que l’autonomia es mantingué suspesa fins aleshores, a diferència del que ha succeït ara amb la retirada del 155 en constituir-se el nou govern català el maig passat. Alhora, tant els fets com la repressió que hom aplicà als membres del govern el 1934 foren una experiència política clau per al triomf del Front Popular a Espanya i del Front d’Esquerres a Catalunya pocs mesos després. Caldrà veure, doncs, l’impacte del judici actual en l’esdevenir polític del país i si, en algun moment, s’intenta donar una solució política a un problema de naturalesa essencialment política.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*