Defensar a qui defensa: un repte global

Coincidint amb el vintè aniversari de la Declaració de Nacions Unides sobre Defensors i Defensores de Drets Humans, 321 activistes van ser assassinats el 2018. Una xifra que evidencia la urgència d’aprofundir en l’estudi de les dinàmiques de la violència contra persones defensores i moviments, així com la necessitat de qüestionar els enfocaments dels mecanismes de protecció actuals.

Sandra Martínez
 
 
 
La Declaració sobre els Defensors i Defensores dels Drets Humans per l'Assemblea General de l’ONU el 9 de desembre de 1998

La Declaració sobre els Defensors i Defensores dels Drets Humans per l'Assemblea General de l’ONU el 9 de desembre de 1998

En les darreres dues dècades, els atacs contra les persones i comunitats que alcen la veu i s’organitzen pacíficament per defensar els drets humans i mediambientals han augmentat arreu del món, malgrat els compromisos assumits pels governs en matèria de responsabilitat i protecció. D’acord amb el darrer informe de Front Line Defenders, 321 persones defensores van ser assassinades al llarg del 2018. Dos terços d’aquests assassinats, el 67%, van ser activistes que lluitaven pels drets de la terra, el medi ambient o drets dels pobles indígenes. En efecte, l’enorme majoria d’aquestes agressions es dirigeixen fonamentalment als col·lectius que defensen la naturalesa i el seu territori de la imposició de megaprojectes relacionats amb la indústria extractiva i les grans empreses amb el suport dels Estats i amb capital estranger.

A nivell internacional, Amèrica Llatina segueix essent la regió més perillosa, amb un 60% dels assassinats de les i els defensors segons Global Witness, els quals es concentren principalment al Brasil, Colòmbia, Mèxic, Guatemala, Nicaragua i Hondures. Són diversos els casos atroços que en els darrers anys han sacsejat l’opinió pública i han pres forma de denúncia a nivell global, com els assassinats de les activistes Berta Cáceres a Hondures i el de Marielle Franco al Brasil. D’altres, són crims contra persones menys conegudes regionalment i internacionalment i els seus casos no surten a la llum pública, com el recent assassinat de Dilma Ferreira de El Movimiento de Afectados por Represas de Brasil. Tanmateix, la violència és sistèmica i la part menys visible de l’iceberg pren forma de persecucions, amenaces, agressions físiques i verbals, detencions, campanyes de criminalització i desaparicions forçades. La gran majoria dels casos mai han estat investigats de forma adequada i són poques les persones responsables que han estat enjudiciades per la comissió d’aquests crims.

D’ençà que es va aprovar la Declaració sobre els Defensors i Defensores dels Drets Humans per l’Assemblea General de l’ONU el 9 de desembre de 1998, no només s’ha reconegut la defensa dels drets humans com un dret, sinó també la necessitat de garantir la seva protecció. L’assumpció d’aquesta obligació pels Estats, juntament amb l’esforç d’organitzacions de la societat civil, ha donat lloc a la creació de mecanismes oficials de protecció a diferents països. Tals mecanismes, si bé han estat útils en molts casos, no han aconseguit inhibir o prevenir els atacs ni reduir la impunitat. Aquest context ha motivat la necessitat de promoure espais de reflexió conjunta com el seminari internacional Defender en América Latina que va realitzar-se recentment a la Universidad Autónoma de México (UNAM), coorganitzat pel CEDAT (Centre d’Estudis de Dret Ambiental de Tarragona) i l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau).

La trobada entre persones i organismes de diferents països va posar de relleu, d’una banda, l’ampli coneixement acumulat al llarg dels anys per les persones defensores i, d’altra, com les experiències comunitàries, nacionals i regionals de protecció són fonamentals per pensar en qualsevol acció o programa de protecció que s’impulsi a nivell internacional. Els debats van posar de manifest que la individualització i fragmentació de la protecció és un factor de risc i que, per tant, existeixen nombrosos reptes perquè l’enfocament de les organitzacions i institucions es reorienti i per tal d’assolir una major alineació entre totes les mesures. No obstant això, les línies d’acció que permetrien avançar cap a un abordatge integral serien:

Analitzar les causes estructurals

Les estratègies de protecció estan majoritàriament centrades en pal·liar o abordar els impactes i conseqüències de les agressions que pateixen les persones defensores. Aquest suport a curt termini és fonamental, però el caràcter sistemàtic i sistèmic de la violència requereix d’actuacions a mitjà i llarg termini que s’articulin per enfrontar les causes i no només les conseqüències dels atacs. Això implica conèixer i visibilitzar les interconnexions entre poder, violència, interessos privats i Estats. A més, avançar en aquesta anàlisi facilitaria reforçar un enfocament preventiu per anar més enllà de les respostes reactives.

Crear mesures col·lectives i promoure pràctiques sostenibles

Moltes de les accions de protecció, inclosos molts dels programes de reubicació temporal existents, tenen un abordatge individual. Si bé són indispensables els protocols tradicionals que protegeixen els individus en situació de més risc, la protecció i seguretat -davant l’augment de poder dels actors no estatals- exigeixen també estratègies que millorin la sostenibilitat i resiliència de comunitats, organitzacions i moviments. Tota situació d’amenaça, encara que es materialitzi en una persona, té un impacte familiar, organitzacional i comunitari. És important articular processos més enllà de la protecció física i la necessitat individual: a més de les respostes urgents davant de situacions de risc imminent, calen processos sostinguts de lideratges col·lectius i enfortir la capacitat de protecció col·lectiva perquè es pugui afrontar de manera més ràpida i oportuna els riscos i continuar amb el seu treball de defensa de drets humans.

Reforçar un enfocament diferencial

La comprensió de la discriminació i les opressions des de la seva interseccionalitat segueix sent un assumpte pendent, tal i com denuncia JASS-Mesoamèrica. Per una efectiva protecció cal abordar la suma dels riscos específics. Les dones que defensen estan desafiant al mateix temps les normes culturals, religioses, socials i fins i tot legals sobre la feminitat i el paper passiu que s’espera que exercitin en l’ordre patriarcal. Això suposa que, les defensores, a diferència dels seus companys homes, corren més risc de patir altres formes de violència (violència sexual i violència familiar, campanyes de difamació basades en estereotips de gènere, processos de criminalització en sistemes de justícia discriminatoris, manca de reconeixement social del seu rol i aportació com a defensores, desgast ocasionat per assumir elles soles tasques domèstiques i de cures…) que s’agreugen quan a la seva vida s’entrellacen altres formes d’opressió per raça, pertinença ètnica, edat, preferència sexual o classe, entre d’altres.

Impulsar contra-narratives

Els actors estatals i no estatals que provoquen la violència contra activistes i moviments, defineixen les narratives i manipulen l’imaginari col·lectiu i l’opinió pública amb l’objectiu de legitimar les seves accions o desestabilitzar i dividir a l’oposició. Les persones defensores són assenyalades com a terroristes, enemigues de l’Estat, promotores de valors occidentals i són acusades de ser traficants i d’estar en contra del desenvolupament. Així mateix, els discursos xenòfobs, racistes i misògins promouen la repressió i el silencia de les i els defensors. Això fa que sigui prioritari reconèixer la legitimitat de les persones i grups que treballen de manera pacífica en la defensa dels drets de les seves comunitats i esforçar-se per combatre la deslegitimació i contra-argumentar campanyes de difamació i estigmatització que es difonen per Internet i a través de mitjans de comunicació controlats pels Estats.

Aprendre des d’experiències locals

Les estratègies comunitàries han de ser la base de la qual han de partir totes les accions de solidaritat, refugi i incidència que es generen per millorar la protecció de les persones defensores, les seves organitzacions i comunitats. Per a moltes d’elles, i molt especialment els pobles indígenes i els moviments feministes, enfrontar la violència és més la norma que l’excepció. Compten amb estructures col·lectives de resistència i resiliència, autoprotecció i autodefensa basades en forts teixits socials i formes pròpies de justícia que, malgrat les polítiques repressives, s’han mantingut al llarg dels anys. Han generat un important coneixement sobre la violència diferencial i han desenvolupat significatives mesures de protecció amb enfocament de gènere, entre les quals destaquen les estratègies d’autocura i sanació.

És important no oblidar que la tasca de les persones defensores de drets humans i el medi ambient no és anecdòtica: el seu compromís s’ha demostrat històricament fonamental per visibilitzar situacions d’injustícia social, combatre la impunitat i impulsar processos democràtics arreu del món. Les agressions, ja siguin perpetrades per particulars, actors estatals o no estatals, constitueixen atacs contra els drets de tota la població. En la mesura que la violència genera un efecte inhibidor en la defensa de drets humans, restringeix alhora l’accés a la informació i participació, a més de dificultar el gaudi efectiu dels drets que les i els defensors defensen. Pot afirmar-se que la societat -tan local com global- es veu greument afectada a tots els nivells i que, per tant, revertir aquesta greu situació ens interpel·la a totes i tots.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*