Deconstruint el significat buit de ‘Règim del 78’

Per què no ens detallen qui és i qui forma aquest estrany règim format el 1978, exactament què cal trencar i amb què ho hem de substituir? Doncs molt senzill: perquè ens trobem davant un “significant buit” de manual, un lema publicitari convertit en un calaix buit que cadascú pot omplir al seu gust.

Arqueòleg Glamurós
 
 
 
Cua de persones esperant a votar a les eleccions de 1977, les primeres eleccions des del febrer de 1936 | wikimedia

Cua de persones esperant a votar a les eleccions de 1977, les primeres eleccions des del febrer de 1936 | wikimedia

Des de fa uns anys venim escoltant en certs sectors de l’esquerra espanyola i del procesisme català que cal una “ruptura amb el règim del 78”.  A què es refereix tal expressió? A la fi del bipartidisme? Tal vegada una reforma de la Constitució? La proclamació de la república, potser? O, qui sap, la independència de Catalunya? I, posats a demanar, perquè no l’esdeveniment del socialisme revolucionari?

Per què no ens detallen qui és i qui forma aquest estrany règim format el 1978, exactament què cal trencar i amb què ho hem de substituir? Doncs molt senzill: perquè ens trobem davant un “significant buit” de manual. Segons el politòleg argentí Erensto Laclau, aquests significants buits, o flotants, serien “significants sense significat que, inscrits en moments de canvi polític i de construcció d’identitat popular, juguen un important paper en la configuració d’una nova hegemonia política”[1], com també ho serien “casta”, “poble”, o “els de dalt/baix”. És a dir, un lema publicitari convertit en un calaix buit que cadascú pot omplir al seu gust.

Segons el meu punt de vista, el concepte “ruptura amb el Règim del 78” pot ser un bon eslògan en una campanya electoral, però no té cap incidència efectiva per transformar la realitat, ja que és una entelèquia buida de cap contingut real. A més, tal com s’està plantejant aquesta formulació, evoca un conflicte generacional que només divideix i enfronta la classe treballadora. Es basa en una re-invenció falsejada de la Transició i planteja un canvi adamista sense cap programa coherent al darrere.

Anem per passos:

Conflicte edípic intergeneracional

Si ens remuntem al 15M, podem recordar com aquell moviment social estava compost, bàsicament, per dues franges d’edat clarament diferenciades: per una banda els “iaioflautes”, jubilats preocupats per les pensions i, per l’altre, joves d’entre 25-35 anys amb una alta qualificació acadèmica i que es trobaven abocats a l’atur o a una gran precarietat laboral. Qui faltava aquí? La generació del mig. Aquells que, durant la transició, van aconseguir col·locar-se en els millors llocs de poder polític o econòmic i allí seguien acomodats. Una gerontocràcia a qui sovint se l’assenyala com la “Generació T” de tap o de transició.

El govern de Rajoy és el primer que fa una lectura interessada d’aquest conflicte edípic i planeja una reforma laboral en clau de confrontació intergeneracional, on assegura que facilitar l’acomiadament a treballadors amb molta antiguitat facilitarà la incorporació dels joves al mercat laboral. També formula un endarreriment de l’edat de jubilació per causes purament demogràfiques: la culpa que no us podeu jubilar dignament és que els joves no tenen fills. Dividint la classe obrera en generacions enfrontades és el pla ideal de la dreta per mantenir-se al poder.

Aquesta ànsia de renovació generacional acaba calant amb profunditat dins el mercat electoral i tots els partits polítics procedeixen a rellevar aquells líders que portaven amb càrrecs polítics des de la transició per persones més joves. Alberto Garzón substitueix a Cayo Lara a IU, Pedro Sánchez a Rubalcaba al PSOE i, finalment, Pablo Casado a Rajoy al PP. També han aparegut partits nous, liderats per joves des del començament, com Podem o Ciutadans.  Així doncs, podríem afirmar que aquesta ànsia de ruptura amb el “règim del 78”, en bona part és un conflicte edípic intergeneracional, amb una transversalitat ideològica que va des de l’extrema esquerra fins a Pablo Casado.

Relectura esbiaixada de la Transició

Com a conseqüència d’aquest conflicte edípic, alguns opinadors creuen que la font de tots els mals econòmics, corrupteles polítiques i de manca de democràcia en el present és que els seus pares no van fer una revolució durant la Transició, acceptant un sistema continuista amb el franquisme a canvi d’acomodar-se en càrrecs del nou “Regim del 78”.

Aquesta visió de la Transició parteix d’una concepció idealista i voluntarista de la història, segons la qual l’única condició per dur a terme una revolució és desitjar-la molt fort, sense tenir en compte les condicions materials i objectives que es donen per poder fer-la o no. És a dir, Santiago Carrillo no va proclamar la III República Socialista Federal el 1978 perquè li feia mandra. Quina pena que no hagués tingut un coach que el motivés amb una sobredosi de positivitat cada matí, oi?

En l’àmbit historiogràfic és completament ridícul defensar aquest pueril pensament màgic i denota un profund desconeixement de la realitat social, econòmica, política i militar dels anys 70. En plena guerra freda, EUA mai no hauria permès una desestabilització envers el comunisme a l’Europa occidental (recordem que el 1973 el govern nord-americà impulsa un cop d’estat a Xile contra un govern socialista) i l’URSS no tenia cap interès en una revolució fora del Teló d’Acer, com ja havia demostrat el 1944 avortant la invasió de la Vall d’Aran per part de 7.000 guerrillers comunistes. El comunisme oficial havia renunciat a la via violenta per derrotar el franquisme des dels anys 50, pel fracàs dels maquis, i optava per una reconciliació nacional des de llavors, doncs era plenament conscient de la seva força real davant el poder militar i policial del règim, ajudat sovint pel terrorisme d’ultradreta.

En l’àmbit econòmic, els anys 60-70 havien estat els anys del desarrollismo del tardofranquisme (en un context internacional de l’Edat d’Or del Capitalisme, el major impuls de la història de l’estat del benestar per tal d’aturar el comunisme) on es genera un alt creixement sostingut de l’economia espanyola. La bonança del context europeu genera alts beneficis en turisme i exportacions i el 1965 s’arriba a la menor taxa d’atur estimada de la història (menys del 4%). S’inicia el procés de transformació de proletaris en propietaris mitjançant el deute, on moltes famílies treballadores accedeixen a tenir un cotxe, una nevera o una rentadora (luxes burgesos impensables fins llavors). La Crisi del Petroli de 1973, que catapulta la inflació i l’atur en plena Transició, fa que molta gent afronti el canvi a la democràcia amb una terrible por a perdre el poc benestar que havia aconseguit fins aleshores.

Em sembla vergonyós i miserable donar les culpes als lluitadors antifranquistes per no haver enderrocat el règim des de la confortabilitat i la seguretat que tenim avui dia, mentre que aquests eren torturats i assassinats per aconseguir uns canvis democràtics que, si bé no van ser tan radicals com alguns voldríem, van suposar l’establiment d’una plena democràcia homologable a qualsevol altre estat d’Europa. I quan vulgueu comparem la transició espanyola amb l’alemanya, la japonesa o qualsevol llatinoamericana, a veure quina surt perdent.

En aquell moment l’alternativa a la Constitució era continuar amb la dictadura, no una revolució. No va ser un problema de voluntat ni d’idees, com creuen els idealistes postmoderns, ja que la història està determinada per les condicions materials i objectives i no per la intensitat del desig. Estic d’acord en canviar el futur i transformar el present, però com a historiador no puc acceptar que ens dediquem a reinventar el passat.

Adamisme mil·lenarista

Aquest conflicte generacional ha provocat una ànsia destructora contra la generació anterior, fins a l’extrem que certs sectors, especialment al nacionalisme català, estan plantejant l’eliminació de tot el sistema constitucional i polític existent per començar des de zero. Un rupturisme plantejat sovint amb un adamisme mil·lenarista, on l’arribada d’un Nou Ordre solucionarà de cop tots els problemes socials, econòmics, de corrupció i manca de democràcia per instal·lar-nos en una tarda en una Arcàdia feliç, sense atur, pobresa, ni desigualtats de cap tipus.

Aquest plantejament utòpic d’un canvi miraculós de sistema que esdevé sobtadament, simplement per desitjar-ho molt fort, és propi dels moviments mil·lenaristes, anteriors al socialisme científic. Historiadors marxistes com E.P. Thompson o Eric Hobsbawm han detallat l’existència d’aquests corrents mil·lenaristes que han esperat l’esdeveniment d’un Nou Ordre que repartiria justícia per tothom, si tenien molta fe. Trobem exemples des d’època medieval (els apostòlics de Gerardo Segarelli a finals s.XIII o els dulcinites de Dulcino de Novara al s.XIII-XIV), així com època moderna (l’anabaptisme de Thomas Müntzer s.XVI), i també en època contemporània (lazaretistes de la Toscana meridional sorgits el 1875, els pagesos sicilians a finals del s.XIX o fins i tot l’anarquisme del camp andalús de començament de s. XX).  Cap d’aquests moviments van aconseguir transformar absolutament res, ja que els seus plantejaments utòpics estaven completament fora de la realitat.

No tinc cap problema en fer una reforma constitucional o en redactar una constitució des de zero i dono suport a resoldre democràticament l’encaix de Catalunya amb Espanya. Però la manera tan fantasiosa i idealista com s’està plantejant aquest debat em sembla pueril. Per obrir un debat constituent cal mesurar els pros i els contres i les forces que es tenen, ja que cal un ampli consens amb la dreta i encara que aconseguíssim una República (espanyola o catalana), això seria un canvi simbòlic i democràtic que en cap cas solucionaria els milers de problemes estructurals que tenim. Cal anar reformant dia a dia, amb paciència i pressupostos que ho facin possible.

Afortunadament els ajuntaments del canvi han entès això perfectament, i es dediquen a buscar recursos per obrir noves biblioteques o beques menjador, prioritzen la transformació de la realitat a la cerca de canvis màgics que només existeixen en el món dels eslògans i els discursos polítics.

[1]    Laclau, E. (2005) La razón populista. Buenos Aires.

Arqueòleg Glamurós
Sobre Arqueòleg Glamurós

Roger Molinas, arqueòleg. "Busco en el passat eines per entendre el present i transformar el futur. També sóc treballador precari, activista social, polític i digital en mill lluites i autor del llibre ‘Patrimonicidi’" Contacte: Twitter | Més articles

14 Comments en Deconstruint el significat buit de ‘Règim del 78’

  1. Maria Anna // 27/09/2018 en 8:35 // Respon

    Una bona anàlisis d aquesta transició i de la falsedat d aquesta solució màgica en que aquests dirigents polítics catalans han volgut entabanar a la gent.

  2. Dediqui’s a l’arqueologia i deixi la història i l’anàlisi política per a persones amb menys prejudicis ideològics.

  3. diego blasco vazquez // 27/09/2018 en 9:55 // Respon

    Excelente análisis, como todos los que he leído de Roger Molinas. Me declaro admirador del arqueòleg sin reservas.

  4. Pbaldo Plaza Requena // 27/09/2018 en 11:20 // Respon

    Me parece un análisis muy correcto desde un pensamiento de izquierda nada talibana y mucho menos utópica. Totalmente de acuerdo; y soy uno de esos que, según estos señoritos de las equivalentes a cruces gamadas amarillas, que dicen que lo cambiaran todo. Los que se confunden con el “falangismo patriotero”, llamándose “radicales de izquierda”, y que acosan a los que no comulgan con sus métodos, los que se alían con la peor derecha, que recorta derechos, y hacen posible que un mediocre personaje, cobarde, cree una marioneta, xenófobo hasta la náusea, se convierta en presidente de Cataluña convirtiendo la tierra que en la dictadura era la más avanzada y europea, en una tierra provinciana y dividida; carlista, decimonónica, haciendo el ridículo por doquier, con exhibiciones que por desgracia ya los vivió Europa.

    Muy buen artículo que suscribo.Mi antigua militancia en el PSUC, antes de que la derecha lo liquidara y lo convirtiera en un apéndice del pujolismo y de la expoliadora burguesía, me hace que, mentalmente me sitúe junto a los que quieren cambiarlo todo, pero sabiendo en cada momento lo que es posible y con qué mimbres contamos. Decir ahora que la Transición fue un desastre, puede ser un acto de desahogo, pero los que vivimos aquel tiempo sabemos que, como dice el artículo, la alternativa no era la revolución, sino más dictadura. Si es cierto que los partidos que gobernaron,”los dos partidos del régimen” y que contaban contaban con el beneplácito de los verdaderos amos, los yanquis, no tuvieron demasiado interés, transcurridos unos años, en avanzar, en particular el PSOE (el PP sólo había cambiado de nombre de Movimiento Nacional y AP y después PP), y ,menos con un González y la mayor parte de la cúpula del ex-novo PSOE, inexistente en la lucha antifranquista. Que hay que cambiar la Constitución, es obvio, pero hace falta un debate muy amplio y extenso en la sociedad y en el tiempo. Una constitución que aglutine a la inmensa mayoría, y se determine el tipo de Estado, que para mí ha de ser republicano, la Tercera República, no la república talibana del 3%, sino de todos.

  5. Ubaldo Plaza Requena // 27/09/2018 en 11:28 // Respon

    En mi comentario, se ha distorsionado el texto. No sé a qué es devido.

  6. Ubaldo Plaza Requena // 27/09/2018 en 11:29 // Respon

    hasta me ha puesto debido con “v”

  7. CàrregaCatalana // 27/09/2018 en 16:56 // Respon

    Decía un historiador Gerundense (perdón, no recuerdo el nombre) que era difícil y complicado en política llegar a compromisos y pactos con algunos personajes dogmáticos que moraban intelectualmente en mundos de fantasía.

    Imposible razonar con políticos independentistas, mientras tengan un público dispuesto a tragarse cualquier cosa, por muy inverosimil que sea.

  8. Conciso, claro, documentado. Gracias!!

  9. emma bayona martínez // 27/09/2018 en 18:30 // Respon

    D’acord!

  10. Francesc // 28/09/2018 en 15:48 // Respon

    Bravo Roger. Tinc 60 anys vaig viure la Transició. Trobo aquest anàlisi absolutament encertat. No puc estar-hi més d’acord!!

  11. Manuel Mas Estela // 30/09/2018 en 8:27 // Respon

    Felicitats, arqueòleg! Moltes gràcies d’un de 70 anys.

  12. Isidre Rabadà Molina // 30/09/2018 en 18:29 // Respon

    Vaig viure la transició. Era dels joves i també m’hauria agradat anar més enllà,però la situació era la que era i, objectivament, no era possible fer-ho.
    Però no sóc un desencantat i he seguit posant el “meu granet de sorra” fins avui i continuaré amb el meu anhel de millorar la societat on vivim fent-la més lliure i fraterna.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*