De vegades Sant Joan és rambla Catalunya

Qui vulgui habitatge de nova planta haurà d'invocar els déus. Per això és necessari regular els lloguers i resar per a que alguns deixen de ser tan irresponsables amb la vida de nosaltres, els habitants

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Com hem vist al llarg dels darrers articles la part superior del passeig de Sant Joan va ple d’elements interessants. Més enllà de les seves estàtues hi ha una sèrie de vivendes destacables. La majoria es troben concentrades vora el xamfrà amb el carrer Provença, on resulta normal veure cues de persona a l’atesa de treure diners d’un dels pocs caixers supervivents d’una entitat bancària, aliens per complert a les transformacions de l’espai al llarg del darrer mig segle.

La primera, i ben significativa per la seva lletjor, concerneix el bloc de pisos ubicat on abans es localitzava la clínica del Doctor Puigvert, ben diferent a la seva seu actual del carrer Cartagena, al costat de l’Hospital de Sant Pau. L’immoble que la substituí, amb els seus horribles balcons d’estètica tremendista, fou testimoni de les càrregues policials durant la famosa manifestació de 1976 per a l’amnistia, topades retratades a la perfecció per la càmera de Manel Armengol.

Abans de creuar envers el darrer tram d’aquest sector de l’avinguda localitzem una de les seves petites fonts circulars, grans oblidades del recinte malgrat caracteritzar-lo. Mereixerien més consideració, però un tendeix a pensar en negatiu sobre els hàbits passejadors del ciutadà, entossudit amb el telèfon i obcecat a mirar l’horitzó sens contemplar detalls ni alçades. Per això mateix és ben probable que perdi l’opció de contemplar la casa Antoni Gibert, coneguda al meu imaginari com la dels ous per la culminació de la seva façana, amb dues formes esferoides semblants fins a cert punt amb les de la Monumental i fins i tot amb les del Museu Dalí de Figueres.

Un bon dia, ho explico per a clarificar el concepte, un amic em convidà a l’interior de la casa Burés, a la cruïlla de Girona amb Ausiàs March. Iniciàrem el recorregut per dalt i analitzarem una absurda coronació triangular de ceràmica. M’explicà que el llenguatge arquitectònic les anomena Vanity top, i amb això sobraren les explicacions, sobretot quan obrí la seva porta i procedí a narrar-me el seu us, consistent a ser una espècie de traster pels utensilis de la dona de fer feines.

Així doncs els ous de la casa Gibert són pura decoració per a cridar l’atenció i fer lluir la façana, trivial mecanisme de nou ric, l’arquetip del resident dels primers anys de l’Eixample. Això, hi he passat masses vegades per davant, em feu pensar a una vivenda de rambla de Catalunya amb Mallorca, la Francesc Farreras, amb teulat piramidal sobresortint del terrat. Arribats a aquestes deduccions no resultà difícil encaixar peces, sobretot perquè ambdues creacions comparteixen solucions constructives, com la doble tribuna lateral amb pilastres al costat per a potenciar la verticalitat.

En efecte, el seu autor té el mateix nom. Es tracta de José Pérez Terraza, un més dels grans anònims del Modernisme. Nasqué a Mérida el 1852 i es traslladà amb la seva família a Barcelona, on amb vint anys aconseguí el títol de mestre d’obra. La seva dilatada trajectòria constitueix avui en dia una temptació de jugar a trobar la seva firma a gairebé tots els barris barcelonins per la seva bona feina i una gran capacitat eclèctica. Morí l’any 1906 d’una broncopneumònia, quedant-se sense les mels del triomf, doncs al cap de pocs mesos rebé un premi pòstum municipal per la casa Enric Llorenç de Grau, a Enric Granados amb Còrsega, mutilada pel Porciolisme a la seva banda superior.

La protagonista d’avui fou una de les seves darreres entregues. Data de 1905 i es complementa amb una altra adossada del mateix propietari, molt més modesta i només apreciable per la sinuositat del seu cim, amb obvis motius florals típics de l’època. En canvi la casa Gibert demostra a un home amb un motlle al cap, quelcom recorrent a molts artistes contemporanis, recalcitrants a repetir el mateix amb alguna variant per a no ser acusats de redundància.

Al costat, adjacent al Palau Macaya que comentarem el proper dijous, veiem la casa Dolors Alesan de Gibert, un xic posterior, la cronologia indica la seva finalització pel 1910, i amb tota probabilitat pertanyent al mateix clan, en concret a la seva dona, però això és una mera deducció. A las pàgines grogues d’aquell decenni, on recomanem l’estupenda Barcelona Selecta, hi ha molts Gibert i cap Antoni, present als diaris del moment com a director del col·legi Sant Francesc d’Assis al 36 del carrer Trafalgar.

Al repàs de l’hemeroteca apareixen altres éssers amb la mateixa combinació nominal, però no fora res estrany que el mestre, anunciat també per les seves xerrades, hagués decidit invertir els seus estalvis en aquesta recta del passeig de Sant Joan. Si estudiem les dates veiem com els voltants de la Diagonal s’ompliren de paletes durant aquella dècada inaugural del segle XX, a diferència dels dos sectors inferiors, quallats anteriorment per l’explosió de l’Eixample unificat i la influència de l’Exposició Universal de 1888.

Entre els veïns de primera hora sempre recordo a Eugeni d’Ors, qui residí durant cert temps a la casa de les Punxes de Puig i Cadalfach, ben present en aquests paratges durant el seu mandat com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Ambdós, com Gibert, foren pioners d’aquesta tradició barcelonina consistent a omplir qualsevol forat buit. El contrari és un sacrilegi i no fa molt hi hagué una revifalla d’aquesta mania de ser més papistes que el papa. Per això qui vulgui vivenda de nova planta haurà d’invocar als déus. Per això és necessari regular els lloguers i resar per a que alguns deixen de ser tan irresponsables amb la vida de nosaltres, els habitants.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*