De polígons i masies a Torre Llobeta

En el cas de la construcció fruit de la dictadura els patits interiors continuen la seva exhibició de precarietat i els desastres d’una concepció esbiaixada, amb la verticalitat per bandera, la roba estesa i unes deficiències estructurals notades gairebé des de els seus balboteigs. Si romanen dempeus és per la inevitable urgència de tenir quatre parets on desenvolupar una existència, dormir a cobert i acariciar l’esperança d’un demà millor

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Lluís Companys declarà el seu desig d’aniquilar el Barri Xino a canonades. No és un invent meu, pots trobar la referència a varis llibres i així deixar de maleir-me. L’anhel de carregar-se el rebatejat Raval, una paraula a vegades és tot un antídot per a les autoritats, ha sigut una constant a l’imaginari barceloní, una de les poques ciutats europees amb un territori d’aquestes característiques al rovell de l’ou del seu centre urbà.

He refet el primer paràgraf, però la Història és macabra, i davant d’això poc podem fer-hi. La idea del president afusellat era compartida pels seus assassins, facilitadors de la reforma de tant vici i depravació, mentre empraven els bars d’aquells carrerons per a il·lustrar-la durant els anys quaranta del segle passat, mitjançant els bombardejos perpetrats durant el conflicte.

D’aquesta manera, amb morts afavorides des l’aire, s’inicià la metamorfosi per a donar lloc a l’avinguda García Morato, actual avinguda de les Drassanes. Els cognoms escollits homenatjaven, un altre viratge més aviat cínic, a un heroi de l’aviació franquista, però clar, més enllà d’aquells detalls contextuals hi havia urgència per a desplaçar els afectats d’un pla tan ambiciós i l’Instituto Municipal de la Vivienda optà per emplaçar-los ben lluny del centre, als terrenys limítrofs a un palauet d’estil gòtic, la Torre Llobeta, propietat des de 1877 de la família Comas d’Argemir, ben coneguda pel seu afany d’acumular hectàrees, de Vallcarca fins a la rodalia d’Horta, on afavoriren el desenvolupament del tramvia.

Com els terrenys d’antic us agrícola havien caigut en un cert oblit es revelaren perfectes per a l’activitat edilícia. Camino entre ells una assolellada tarda de diumenge i al·lucino amb aquestes onze monstruosos blocs ideats per l’arquitecte Pere Ricart Biot, el mateix del mític termòmetre de portal de l’Àngel. Aquesta apoteosis de formigó consta de 177 vivendes i té com a fronteres l’avinguda dels Quinze, passeig Maragall i el carrer de Cartellà, on des de 1999 llueix una flama escultòrica pel vell traçat de la riera d’Horta, obra de Ricard Vaccaro.

La calma d’aquest carrer topa amb l’objectiu d’aquest article. Ricart Biot anticipà les estructures del barri del Congrés, i amb tota seguretat ho feu per haver de respectar la masia de Torre Llobeta, on l’any 2009 m’invitaren a presentar el meu projecte de performance Loopoesía, gairebé una metàfora del mateix ambient, doncs els pioners de les accions líriques a Catalunya s’indignaren amb la nostra irreverència, com si fossin incapaços d’entendre la necessitat de progrés.

En el cas de la construcció fruit de la dictadura els patits interiors continuen la seva exhibició de precarietat i els desastres d’una concepció esbiaixada, amb la verticalitat per bandera, la roba estesa i unes deficiències estructurals notades gairebé des de els seus balboteigs. Si romanen dempeus és per la inevitable urgència de tenir quatre parets on desenvolupar una existència, dormir a cobert i acariciar l’esperança d’un demà millor.

Com és comprensible la zona ha millorat amb l’arribada de la Democràcia, amb més verd i una sensació ben diferent a la de 1952, quan els primers habitants reberen la clau. Era el període posterior a la vegada dels tramvies i el moment del Congrés Eucarístic, quelcom semblant a les Olimpíades del Franquisme, doncs fins l’arribada d’Ada Colau a l’alcaldia era ben normal associar la grandesa de la capital catalana amb un esdeveniment planetari per a millorar el planisferi urbà, més d’una vegada, com a l’assumpte que ens pertoca, sens pensar res als ciutadans.

Els instal·lats als polígons no tingueren serveis ni espais públics, i el mateix passà una dècada més tard a Bellvitge, amb aquells rectangles horitzontals sense places ni asfalt, gairebé com si els beneficiaris per residir-hi haguessin de pagar un peatge cap al no res.

L’any 1964 morí el darrer propietari del Manso Argemí i cedí la torre a l’Ajuntament. Poc després fou devastada per un incendi i el Consistori dirigit per Josep Maria de Porcioles contemplà la possibilitat de enderrocar-la, un clàssic d’aleshores, on el patrimoni era menyspreat sense gaire miraments, una mica com ara, però sense sentimentalismes ni cap sentiment de culpa.

Una opció per a desnonar-la, encara pràctica pels taurons de l’especulació, és propiciar la degradació de l’immoble. Fins 1983 no es convertí en Centre Cívic, i d’aquesta manera els performers d’antuvi pogueren amenaçar-me aquella llunyana tarda amb llençar-me cadires per la meva actuació, doncs cabrejar al personal és una de les meves aficions preferides, i així em va en molts aspectes, amb una solitud pròpia de Torre Llobeta, amb la diferència de no tenir a la meva façana elements rescatats per Pere Falqués d’altres relíquies com el monestir de Sant Jeroni a la Vall d’Hebrón.

Pel que fa a la resta no tinc planta quadrada malgrat els meus esforços a la piscina, i tampoc pati interior, escala ni una porta ogival per a presumir de veterania.

Quan arribo al passeig Maragall trio anar cap a una boca de metro amb sabor autèntic i retorno a l’avinguda dels Quinze amb ganes d’anar envers altres latituds i així endinsar-me a una sèrie de passatge amb explicacions i contrasts. De la desproporció a l’harmonia, del paradís amb ocells emocionats al ciment com a presó prefabricada. Ha passat mig segle i no aprenem les lliçons. Tan de bo serveixi l’exemple portuguès, es limitin els lloguers i puguem despreocupar-nos per a ensumar la bellesa sense pensar al terme casa com a sinònim de bogeria.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*