Cuidem-nos: per una cultura de la salut pública al Raval

Ens trobem en el penúltim assalt contra el Raval, aquell fruit d'un atracament, la cultura o la vida...i nosaltres estem per una cultura de la vida en comú, col·lectiva, conflictiva i digna que passa, primer de tot per restituir una cultura de la salut pública

Miquel Fernández
 
 
Una pancarta resta permanentment desplegada per exigir un CAP Raval Nord digne al barri / Sandra Vicente

Una pancarta resta permanentment desplegada per exigir un CAP Raval Nord digne al barri / Sandra Vicente

La meva recerca d’antropologia històrica em va permetre veure que el Raval, des de la seva fundació, tot i estar físicament molt a prop -actualment- del centre de poder, sempre s’ha considerat un espai al marge. Una mena d’abocador de problemes socials, refugi de fugits, de tota la gent que no es considerava que estava a l’alçada de la vocació de modernitat de la ciutat.

Seu de CNT i d’una UGT combativa i col·laborativa i enclavament predilecte de “la ciutat de les barricades”. Al mateix temps una mena de temple on els joves díscols i els madurs perversos de la burgesia europea vivien les seves nits de trapelleries.

Aquesta tensió entre lloc prohibit i espai de canallisme l’ha convertit en un autèntic laboratori de cultures de control. Es va iniciar amb la Casa de la Misericòrdia i les lleis de pobres que tenien com a fita evitar el rodamondisme…recloure i forçar al treball a tots/es aquelles que no volien sotmetre’s a l’assalarització massiva i expropiadora a la que es va veure abocat gran part del país des de finals del segle XIX.

Curiosament, les cultures de control implementades -que no han desaparegut pas, sinó que s’han anat acomodant a les noves realitats poblacionals- tenen aquest funció de recloure i explotar tots els “anormals” mitjançant, primer la misericòrdia (S. XVIII), posteriorment l’higienisme (XIX) i l’urbanisme (XIX-XX). Però no ha estat fins el segle XXI, amb el ‘civisme’, que aquesta població se l’ha declarada enemiga del progrés de la ciutat i s’ha decretat la seva persecució i expulsió.

Es tracta d’una mena d’escombrament de les poblacions improductives per tal d’aplanar el camí per poblacions amb més capacitat de consum i a ser possible visitants ocasionals i, per tant, ideals: vénen, consumeixen, callen i marxen.

Aquestes poblacions visitants són ideals perquè es conformen com els “bons veïns” que reclamen més civisme i “més dignitat pel barri” i acceleren l’expulsió dels indígenes, impossible de posar-los al servei de l’especulació i el consum espuri. Encara millor resulten els turistes, poblacions que causen molèsties que afecten especialment els veïns amb menys recursos que veuen el seu dia a dia convertit en una gimcana en la que han d’evitar comiats de solters, festes
privades, brutícia i sorolls i tot tipus d’actes típics d’un festival de música o un parc temàtic.

Aquesta és la situació actual. Si va haver un moment en que els intel·lectuals de Barcelona van apostar per millorar les condicions de vida dels habitats del Raval (des del propi pla Cerdà fins al Centre de Tuberculosos) la nova esquerra capitanejada pels Maragall, Bohigas, Subirós o Subirats, han considerat que el problema del Raval era que “no tenien prou cultura” i que el que calia era farcir el Raval de Centres Culturals.

Així, el barri el barri més associat a la pobresa i la delinqüència del Catalunya s’ha convertit -des del projecte del Liceu al Seminari-, en el Raval Cultural on hi ha més centres d’aquest tipus que en cap altre barri d’Europa. No els enumeraré tots, però sí que vull fer notar com aquests “mamuts culturals”, tal com els anomena Manuel Delgado, han ocupat eloqüentment els espais abans dedicats a la misericòrdia, a la reclusió i control de pobres o a la salut. Hospitals que esdevenen biblioteques, esglésies que esdevenen centres de documentació o llibreries, convents de reclusió de “dones penedides” que es converteixen en Residències d’Investigadors i un llarg etc…

Els espais han canviat però les funcions s’han mantingut. Es tracta de temples on expiar les culpes d’uns i
redimir els comportaments dels altres.

Potser el Raval és paradigmàtic en donar compte d’aquest abandonament al que les elits culturals han condemnat les classes populars descapitalizades. Mig segle enrere es considerava -amb raó o sense- que les esquerres eren responsables de les classes més vulnerables i que, d’alguna manera les havien de guiar i recolzar per fer una societat millor.

Però no és fins l’arribada del PSC a la ciutat, que aquest projecte s’abandona, iniciant-se, com perfectament reconeix el primer director del MACBA Miquel Molins, una “agressió en tota regla, una agressió il·lustrada però una agressió” contra els veïns.

Perquè si alguna cosa sabem sobre el Raval és que s’han comés tot tipus d’agressions, violències i atropellaments en nom del bé….del benefici i darrerament en nom de la cultura. I sabem que els poders comtals mai no s’han estat der res per agredir al Raval per, amb l’excusa de millorar la ciutat, destruir tot el que no els hi semblava prou ‘xic’ per encabir-se en la postal…

Això s’ha pogut fer perquè el barri ha estat sempre maleït per part de la dreta però abans que res, per part de l’esquerra, aquella que era capaç de dir el que mai no s’hagués pogut dir sobre cap altre barri d’europa: que “les intervencions de millora i sanejament del barri del Raval, tot i que van ser concebudes pels arquitectes del GATCPAC, les van fer les bombes feixistes del 37 i 37”.

Ens trobem doncs en el penúltim assalt contra el Raval, aquell fruit d’un atracament, la cultura o la vida…i nosaltres diem, en el Raval estem per una cultura de la vida en comú, col·lectiva, conflictiva i digna que passa, primer de tot per restituir una cultura de la salut pública

Miquel Fernández
Sobre Miquel Fernández

Doctor en Antropolgia, és membre de l'ISOR, del Grup de Recerca sobre Antropologia del Conflicte Urbà (GRACU) i professor de la UAB. Autor del llibre 'Matar al Chino' Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*