Crítica de cinema: ‘Mientras dure la guerra’

Diuen que les bones pel·lícules històriques tracten de l’actualitat i la d’Amenábar no és cap excepció. I és que les dues Espanyes sembla que encara no estan mortes i enterrades

Jaume Cela
 
 
Un fotograma de 'Mientras dure la guerra'

Un fotograma de 'Mientras dure la guerra'

Quan vaig saber que s’estrenava Mientras dure  la guerra, dirigida per Alejandro Amenábar, em va passar com amb la famosa pasteta de Proust. Vaig tancar els ulls i em vaig veure assegut de qualsevol manera –d’aquí, potser, els mals d’esquena del present– i amb un llapis a la mà remarcant les frases que em cridaven l’atenció dels llibres de don Miguel, un intel·lectual de dimensions gegantines i molt polèmic, com s’espera d’algú que fa del pensament i de l’escriptura el sentit de la seva vida, ni que sigui tràgic. Però amb Unamuno em passa el mateix que amb la majoria de llibres que he llegit: no recordo gairebé res del seu contingut però tinc una idea molt clara del moment de la lectura. S’imposa tornar-lo a llegir, és clar, i veure si amb aquest acte desvetllo el que em va quedar de les primeres lectures en el meu interior.

La colla d’aquells temps tan enyorats llegíem Unamuno amb el mateix desvergonyiment que ens passàvem les nits explicant-nos els somnis amb l’obra de Freud al costat. Què devíem entendre de l’obra unamuniana? Ben poca cosa, n’estic segur, potser tan poca cosa com em pot passar en el present si em decideixo a rellegir algun dels seus llibres. Potser Amor y pedagogia. Potser Del sentimiento trágico de la vida. Potser Niebla o La tía Tula. O potser els seus poemes, sobretot el magnífic text que dedica al Crist de Velázquez. Alguns fragments d’aquest poema els havia llegit amb solemnitat als nois i noies del Camp de la Bota quan m’estrenava com a aprenent de mestre.

Per tot això i encara per més coses em va faltar temps per anar a veure la pel·lícula d’Amenábar.

Comença en el moment que les tropes colpistes entren a la plaça Major de Salamanca i llegeixen el text que anuncia que ha començat el cop d’estat (i allò sí que va ser un cop d’estat). Unamuno mig ho celebra, perquè considera que s’ha de redreçar la política republicana i ell, un republicà convençut, s’ha sentit traït pel govern. El savi tenia moltes qualitats, però la modèstia no figurava entre elles.

Seguim les peripècies tràgiques i dramàtiques del pensador, les seves converses amb les filles i, sobretot, amb els dos amics que van morir assassinats per les forces rebels, el protestant Atiliano Coco i l’arabista Salvador Vila.

El savi no els pot evitar la mort i el poder feixista l’enganya, com tampoc mou peça davant de la demanda de la dona de l’alcalde socialista de Salamanca que va morir afusellat pocs dies després de l’alçament militar.

Descobrim un home que dubta, que no sap quin camí ha de seguir, que veu que aquella llum inicial s’està enfosquint i que les tropes rebels cometen tota mena de crims.

Per tant, la figura d’Unamuno és el centre de la pel·lícula, una història que il·lustra el paper i el compromís que pot tenir un intel·lectual quan van mal dades. Al final de tot, i aquesta és la millor seqüència de la pel·lícula, l’enfrontament a la universitat amb el general Millán Astray i el seu famós “viva la muerte” (cal destacar les interpretacions de Karra Elejalde i d’Eduard Fernández). Unamuno escriu quatre ratlles i parla a l’acte i se la juga. Sort en va tenir de la mà que li va oferir donya Carmen Polo, que presidia l’acte. Poc després va morir d’un atac de cor.

Un home que viu el desengany i que deixa de creure en tiris i troians per descobrir que està sol i que la intel·ligència no li ha servit per a gairebé res.

Però també tenim un altre fil argumental, i és seguir les peripècies que engega Franco ajudat pel seu germà i per Millán-Astray per acabar atresorant tot el poder malgrat la tímida oposició d’algun general que coneix massa bé a qui es convertirà en un dels dictadors més durs del panorama mundial.

Diuen que les bones pel·lícules històriques tracten de l’actualitat i la d’Amenábar no és cap excepció. Només cal veure la discussió a ple camp entre el rector de la universitat i el seu amic Vila, discussió que la càmera segueix i es va allunyant fins que només queden els gestos i el so esmorteït d’algunes paraules. I és que les dues Espanyes, aquelles que segons Machado havien de gelar-te el cor, sembla que encara no estan mortes i enterrades.

Hi ha un  moment especialment simbòlic, i és quan veiem el jove Unamuno endormiscat entre les cames de la seva dona, a ple camp i amb un llibre obert a les mans. Potser amb aquesta escena bucòlica Amenábar ens vol dir que poques coses hi ha a la vida més valuoses que algú que estimes i que t’estima aculli el teu cap a la seva falda. El pensament ben protegit per la tendresa.

2 Comments en Crítica de cinema: ‘Mientras dure la guerra’

  1. Albert Recio // 04/10/2019 en 16:32 // Respon

    Crec que es una pel·licula convencional feta a partir de que l’acte del paraninf es un moment cinematogràfic impactant. Però en el fons tracta de convertir Unamuno en un heroi quan de fet es una mostra de l’intel·lectual que pensa que el mon te que ser com ell volt i no s’entera de coses importants. A Salamanca durant els anys anteriors a la guerra i va haber un enorme conflicte social entre els latifundistes locals i els assalariats del camp (molt d’ells petits latifundistes que suplementaven els seus migrats ingressos treballant als latifundis). Hi va haber molta violència dels señoritos i el suport del Govern civil durant el bieni negre (i després). Que algú que era en teoria un intel·lectual i rector de la Univesitat no ho volgués veure i dones suport al cop d’estat diu molt dels seus valors i vissió del mon. Crec que la pel·licula tècnicament ben feta es queda a mig cami. De fet Unamumo només reacciona perquè li afecten persones properes. I considero que presentar-lo com un màrtir forma part d’una vissió que per una banda possa als intel·lectuals per sobre de la resta i per altre donà mes valor a l’eclecticisme que al posicionament polític (Cal ser crític amb tot però cal ordenar els valors). Es una película ben feta, comercial (com tot el que fa Amenabar) i bastant plana donat el dramatisme del que narra. I evidentment compta amb bones interpretacions. Es veu be, però no deixa impacte ni fa pensar gaire.

  2. Txerra Cirbián // 10/10/2019 en 10:59 // Respon

    Película complementaria: ‘La isla del viento’ (2015), de Manuel Menchón, con un estupendo José Luis Gómez como el Unamuno desterrado en Fuerteventura en 1924. Se puede repescar en Fílmin

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*