Córrer per reapropiar-nos de la ciutat

A Barcelona s'han posat els fonaments –literalment- per afavorir l'accés dels turistes als turons de la ciutat on trobem el Parc Güell o els Bunquers, i això ha anat en detriment del dret de les veïnes a gaudir-les, perquè no se'ns ha prioritzat. Hem de lluitar els i als barris, plantar cara al model turístic de la ciutat i construïr espais on respirar sigui possible.

Maria Rovira
 
 
 
Barcelona vista des de la muntanya de Collserola / Flickr: Rodrigo Paredes CC

Barcelona vista des de la muntanya de Collserola / Flickr: Rodrigo Paredes CC

Fa anys que sovint vaig a córrer per la ciutat, fent un circuit força conegut per les veïnes; els quatre turons. Aquests abasten des del Turó de la Rovira-també anomenat Bunkers-, el Turó del Carmel, el turó de la Creueta del Coll i finalment el Turó de les Tres Creus, el punt més alt del parc Güell. Fa mesos que penso que he d’escriure alguna cosa de tot el que em susciten aquestes incursions als turons de la ciutat. Per mi mostren el creixement de la degradació urbanística que estem patint, la conversió de casa nostra en un parc temàtic, i el consegüent conflicte d’interessos entre les veïnes i el model turístic que s’hi ha desenvolupat.

Potser ho faig ara perquè queden poques setmanes de legislatura i córrer ha estat la meva medicina en molts moments. Aquests turons han estat l’espai on en certa manera m’he reconciliat amb Barcelona. Sembla contradictori, però les ganes de continuar lluitant per la ciutat i les seves veïnes -davant la frustració de la paràlisi que representa la institució- m’apareixen alliberant endorfines. La força em ve de l’evidència que, cada vegada més, es forja un model on la indústria turística n’és la màxima beneficiària. És clar que Barcelona és una ciutat amb molt poques zones verdes. Sí, tenim Collserola (i tal com hem deixat algunes zones d’aquest parc segurament mereixeria un article a part!) però si el que volem és fer una sortida relativament curta en l’espai i en el temps –i tenint en compte que en el nostre dia a dia és ben habitual la manca de temps- l’opció de córrer pels turons acaba sent la més factible. Hi anem a fer esport, a passejar, a reflexionar o bé senzillament respirar –i ho dic en el sentit literal si tenim present l’alt d’índex de contaminació que tenim sovint a la ciutat-. O més ben dit: , hi anàvem sovint.

Cada vegada fa més mandra trobar-nos amb persones que ens barren el pas, o de cop no poder continuar, perquè estan fent obres per eixamplar i encimentar camins per facilitar l’accés a aquests espais cada vegada més massificats. Sovint trobem files de turistes pujant, fent-se selfies un cop són a dalt, que conviuen amb els joves dels barris que encara passen allà les tardes quan surten de l’institut. Fins no fa gaire aquesta convivència era la norma, però la norma varia a marxes forçades. Cada vegada més, la realitat és que les veïnes no prenem aquest espai, no l’ocupem, no el gaudim, hem deixat d’anar-hi.

S’han posat els fonaments –literalment- per afavorir l’accés dels turistes a aquestes zones, i això ha anat en detriment del dret de les veïnes a gaudir-les, perquè no se’ns ha prioritzat. I ho han fet també a costa de regirar l’amiant que hi havia al Parc del Guinardó per on s’accedeix majoritàriament als Bunkers. I aquí no passa res i tothom mira cap a un altre costat. Un clàssic de la política institucional municipal.

Que no es llegeixi això com una crítica cap als turistes, ans al contrari, és una crítica a la condemna que pateixen els espais que es promocionen, s’habiliten, es prioritzen, perquè siguin mercantilitzats i al benefici de qui es produeixen aquestes transformacions urbanístiques. Ah! I en aquests turons sovint hi ha persones venent begudes, fet que no em sembla malament perquè per a molts arribar fins allà és un esforç ingent i vénen a gaudir de les vistes de la ciutat meravella que els hi han venut les guies de viatges; per tant, el mínim és poder fer una birra. Així també algunes veïnes de la ciutat es treuen un sobresou necessari per poder viure en una Barcelona que les precaritza i on qui no corre vola per fer negoci amb les noves atraccions turístiques. Almenys en aquest indret no hi ha intervencions de la Guàrdia Urbana, ni les seves porres extensibles, ni el seu posat superb, com passa amb els manters que sobreviuen a la ciutat venent productes al Passeig de Gràcia. Aquí potser no hi queda bé, o no interessa, tant se val.

Al Parc Güell també hi trobem operadors turístics, treballant a màxim rendiment, amb espais on s’ha de pagar per poder accedir-hi i on les seves treballadores malgrat van amb la indumentària de l’Ajuntament…-sorpresa!- estan subcontractades per una empresa privada tot i ser un servei que penja d’una empresa municipal; la subcontractació -com sempre- comporta condicions de precarietat laboral sobre la qual se sustenten bona part dels beneficis de la indústria turística. Per tant, en tots aquests turons trobem el conflicte veïnal amb la massificació turística i les seves conseqüències, amb un pla urbanístic que també vol deixar sense casa a algunes de les veïnes que sempre han viscut allà, per fer única i exclusivament un parc –amb ciment- que ens mostra una vegada més la confrontació de les necessitats de les veïnes, del fet de créixer on sempre han viscut, amb l’expansió d’una marca i d’una ciutat aparador feta des dels operadors turístics i per als turistes.

Cada cop que hi vaig em remou. Apujo el volum de la música -amb el grup més punki que porto a la llista- i sento ràbia i ganes de cridar des d’allà dalt. Cridar sobre la importància que les veïnes ens reapropiem d’aquest espai -de tots els espais!-, que els utilitzem, que el gaudim, que els lluitem… Veig la Kasa de la muntanya, els Bloques i les veïnes d’aquests barris i la seva lluita inesgotable i em repeteixo que cal seguir endavant, malgrat la mandra i el dolor que ens produeixi confrontar-nos amb les riuades de turistes i amb els lobbies de la ciutat. Que ho hem de fer, perquè si no quedarem relegades a meres figurants d’aquesta ciutat cada cop més morta. O potser passarem a formar part del gruix de persones que ja han hagut de marxar i deixar que Barcelona sigui una ciutat per uns pocs privilegiats. Lluitem els i als barris, plantem cara al model turístic de la ciutat i construïm espais on respirar sigui possible. Quan corro, ho crido cap endins i ara, ho crido -una mica- cap enfora. Que corri!

Maria Rovira
Sobre Maria Rovira

Maria Rovira, regidora de Cup Capgirem Barcelona a l’Ajuntament de Barcelona Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*