Joan Manuel Tresserras | Professor d’Història i Polítiques de la Comunicació de la UAB i president de la Fundació Irla

“Contra l’escalada repressiva cal més compromís i més militància”

Joan Manuel Tresserras és professor d’Història i Polítiques de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, presideix la Fundació Irla, va ser conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació en el segon tripartit d’esquerres del govern de la Generalitat i segueix el procés independentista en primera línia, tot i que ell es considera més analista i teòric que activista

Siscu Baiges
 
 
 

Joan Manuel Tresserras és professor d’Història i Polítiques de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, presideix la Fundació Irla, va ser conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació en el segon tripartit d’esquerres del govern de la Generalitat i segueix el procés independentista en primera línia, tot i que ell es considera més analista i teòric que activista. En ple procés d’elaboració de l’entrevista arriba la notícia de la marxa de la secretària general d’ERC, Marta Rovira, a l’estranger i les noves decisions del jutge Pablo Llarena sobre els dirigents independentistes. “Tot l’afecte, complicitat i agraïment. Desitjar-los molta sort i posar-nos a la seva disposició”, diu. “Contra l’escalada repressiva cal més compromís i més militància”, afegeix.

Com valora el procés que ens ha dut on som ara? S’han fet les coses bé o no?

S’ha fet sota pressió i sota repressió, que no són les condicions que hauríem triat. El balanç és molt positiu però també és veritat que mostra algunes errades importants d’apreciació, anàlisi i també, probablement, polítiques. El balanç és molt positiu substancialment perquè respecte a deu anys enrere heretem l’aparició a Catalunya d’una nova cultura política amb vocació d’esdevenir un corrent central que no és el catalanisme de les elits d’inspiració més o menys burgesa sinó que és l’expressió del sorgiment en el centre de la política i de la societat catalana d’un bloc històric nou, desacomplexat, constituït fonamentalment per les classes treballadores il·lustrades, les classes mitjanes, col·lectius professionals, gent emprenedora… Aquest bloc ja no està disposat a seguir allò que diuen les classes dirigents tradicionals, s’adona que aquestes classes no tenen cap projecte de modernització i emancipació del país. És un estat fet de baix a dalt que no es concep com els estats-nació de la burgesia. No es vol fer la nació des de l’estat sinó l’estat des de la nació. És concebre l’estat no com un instrument en mans d’una minoria per dominar la majoria sinó tot el contrari: el blindatge institucional dels drets i les llibertats de la majoria.

Estem davant un projecte identitari?

No. Es reivindiquen drets històrics i un espai històric polític determinat –Catalunya o els Països Catalans- perquè les classes populars puguin construir el seu propi model de distribució social del poder i es reconeixen diverses i complexes internament. Aquesta barreja, aquest mestissatge és el punt de partida de la construcció nacional. La construcció de l’estat és la forma d’adaptació de les velles tradicions nacionals a una nova nació global, en un espai acomodat a les exigències de la globalització. Mai més no hi haurà a Catalunya una sola identitat nacional, un sol sistema de creences, un sol sistema de valors… S’ha construït una cultura política que és més avançada i progressista que la que hi havia abans de la crisi.

Hi ha molta gent que ha trobat el gust en l’activisme polític, en la mobilització, s’ha desacomplexat i ha adoptat una actitud republicana. Participar no és anar a votar de tant en quan sinó intervenir en reunions, trobar-se amb la gent, mobilitzar-se, aprendre tècniques d’expressió no violentes, adreçar-se als mitjans de comunicació, auto-organitzar-se… s’ha fet un autoaprenentatge que no es perdrà. Hi ha hagut molta gent d’una certa edat, amb jubilats i gent aturada, però finalment s’ha incorporat molta gent jove, que ha fet la seva educació sentimental durant el procés. Això té un horitzó de 30 o 40 anys on serà present i formarà part de la biografia íntima de molta gent.

Es va proclamar la República sense tenir prou preparat el pas següent? Es va voler anar més ràpid d’allò que recomanava la prudència?

És molt difícil dir quin havia de ser el pas següent perquè no se sabia quin pas es podia donar primer i quina seria la reacció de l’Estat. Era molt difícil preveure què podia passar l’1 d’octubre. L’Estat va fer una cosa al matí i una diferent a la tarda. Si Puigdemont, el dia 4 diu que s’ha guanyat el referèndum i que, conscient de les limitacions de la votació però que representa una tendència clara, fa una declaració d’obrir el període cap a la constitució de la república, hauria tingut un milió de persones al carrer celebrant-ho i podria haver convocat eleccions de caràcter constituent. Què hauria fet l’Estat? La hipòtesi és que hauria entrat amb els tancs i reprimit tot, però no ho sabem. És un procés nou. El que s’està fent aquí no s’ha fet enlloc. Enlloc d’Europa, una majoria de gent pacíficament i democràticament, en condicions normals -no enmig d’una crisi, al final d’una guerra mundial o l’ensorrament d’un imperi- ha creat un procés per empoderar una part important de la societat que decideix que vol assumir el protagonisme polític i construir un nou ordre a partir de la república, blindar drets i llibertats i aconseguir la independència respecte l’Estat de procedència.

Es pensava que l’Estat espanyol s’avindria a negociar?

Una de les ingenuïtats polítiques va ser calcular que en algun moment del procés la pressió interna a Catalunya i la internacional serien tan fortes que l’Estat s’avindria a negociar. Quan l’Estat no negocia i només reprimeix ja ha perdut. Catalunya no formarà mai part de l’Estat-nació. Hi ha milions de persones a Catalunya que, simplement, no ens sentim espanyols ni ens en sentirem mai. Si t’han fotut canya, i posat gent a la presó, qui t’ha de convèncer ho té molt més malament. No ens convenceran. Som una colònia, som esclaus. Ens han perdut per sempre. El més greu és que el Partit Socialista, que representa que són d’esquerres i fa uns anys defensaven el dret a l’autodeterminació, hi ha donat suport.

S’esperava que el Partit Socialista actués d’una altra manera?

Em consta que hi va haver reunions al més alt nivell –a algunes vaig ajudar que fossin possibles a través d’amics- i hi havia el compromís que el PSOE no donaria suport a l’article 155, en cap cas.

Ara estem pitjor que fa uns mesos. En comptes de ser independents tenim una autonomia governada des de Madrid pel PP.

Conjunturalment estem pitjor perquè els drets i llibertats no són respectats. No podem parlar lliurement per telèfon. Sincerament, no m’imaginava que això pogués passar. Em vaig equivocar en l’anàlisi. No tant en la resposta de la gent de Catalunya sinó en la de l’Estat. M’ha sorprès amb quina facilitat alguna gent de Catalunya compra el relat que l’Estat actuava d’acord a la legalitat. Hitler també actuava d’acord amb la legalitat. Tinc l’apreciació que vivim com en moments anteriors, amb la diferència que aleshores sabíem que l’Estat era molt feble i ara sabem que el partit del govern és feble, que no és el mateix que la feblesa de l’Estat. M’he d’acusar d’ingenuïtat i també al procés. El creixement, l’empoderament i la sensació de comunió a les grans mobilitzacions van ser tan ràpids i potents que, en alguns moments, es va perdre la perspectiva que hi havia altra gent a Catalunya que continuava sentint-se molt allunyada de tot això.

S’imaginava que Ciutadans fos el partit més votat el 21D?

Que, després de l’1 d’octubre, hi hagi gent de classes populars de Catalunya que s’hauria beneficiat amb una transformació radical, l‘adveniment de la república i la construcció d’un model social batallador amb les desigualtats, que acabi votant formacions còmplices de la repressió et fa pensar molt. Per molta colonització televisiva que tinguis, la gent que viu aquí va veure les imatges i coneix gent ficada en el procés. Són gent bona, que, per recuperar el seu espai de confortabilitat, vota formacions que prefereixen reprimir que deixar votar. S’ha d’analitzar bé i veure perquè encara hi ha gent tan refractària i impermeable. D’altra banda, després de la repressió hi ha hagut alguns sectors dins del procés, els més conservadors, que han tornat a rescatar banderes identitàries.

El projecte unionista és identitari i hi ha gent que replica amb el mateix llenguatge i això retarda el procés. Hi ha gent fent esforços, com ‘Súmate’ i d’altres col·lectius que intenten eixamplar el cercle i fer evident que això no es fa per uns quants sinó per tothom. Però després, dins del cercle, hi ha gent que amb les seves actituds expulsen els que no són com ells, en presentar-se com a quintaessència de la catalanitat. Això ha passat sempre dins el camp del catalanisme. Els sectors més puretes, més intransigents i pagats d’ells mateixos ho engeguen tot a rodar. Són una coartada perfecte pels altres. Si ells lideressin el projecte jo no hi seria.

Joan Manuel Tresserras | Professor d’Història i Polítiques de la Comunicació de la UAB president de la Fundació Irla / SISCU BAGES

La societat catalana està dividida perquè el suport a l’independentisme ha crescut molt i ara tenim mitja Catalunya que hi està d’acord i mitja que no?

No. Tenim una societat molt complexa. La gent pot viure, té els seus circuïts, les seves colles, els seus vincles,… Són mons que es creuen, amb un tracte personal de respecte, amb múltiples variants i variables, entre famílies, veïns, municipis,… Quan s’ha accelerat la polarització política, la gent s’ha anat quedant en l’ecosistema més pròxim i confortable. I hi ha hagut sectors que s’han allunyat. Entre els que posaven la bandera estelada i els que posaven l’espanyola al balcó es plantejaven unes distàncies que cal abordar. Quan van aparèixer moltes estelades als balcons hi havia persones que no la posaven, tot i que eren partidàries de votar o, fins i tot, de la independència, perquè els feia por la hipertròfia simbòlica. Quan un moviment està creixent els símbols són una forma d’exhibir públicament el teu desacomplexament i la teva força però, si guanyes, la hipertròfia simbòlica s’ha d’anar desmuntant perquè sinó pot ser la llavor d’un nou essencialisme. Una cosa és reivindicar una situació homologable amb d’altres països, nacions, comunitats o pobles i una altra és la hipertròfia: acabar com els americans que tenen la bandera fins i tot al lavabo.

Molta gent se sorprèn que no hi hagi hagut més incidents violents entre independentistes i no independentistes

L’1 d’octubre hi havia qui aplaudia els qui anaven a votar amb banderes espanyoles. En algunes manifestacions hi anaven juntes persones amb banderes espanyoles i estelades. Quan semblava que entràvem en una via de normalitat arriba la repressió i això obliga a arrenglerar-se amb els que reben o amb els que reparteixen mastegots. Això delimita camps. No hi ha fractura social. La fractura social és l’1 d’octubre i una causa judicial que envia tothom a la presó.

Es proclama la independència amb el suport d’una majoria ajustada del Parlament que representa menys del 50% dels vots emesos en les eleccions.

La qualitat del mandat democràtic no la sabem perquè no ens han deixat votar. La convocatòria per mesurar això era el referèndum. L’1 d’octubre no hi ha manera d’obtenir garanties i això retrau molta gent. Molta més hauria anat a votar en un referèndum amb garanties. Amb una major participació hauria baixat el percentatge del SÍ però si l’Estat hagués cregut que no hi hauria una majoria per la independència ja hauríem votat. No saber-ho condiciona els partidaris de construir la república. Ara tenim garantit un 47%-48% d’independentistes. Això vol dir que no pots fer res? No. Els altres tenen menys i l’endemà encara som a Espanya. Però tampoc no pots tirar pel dret. Quina majoria cal? Una de les lliçons del procés fins ara és que l’independentisme per poder tirar endavant la construcció de la república necessitarà demostrar que té aquesta majoria, aquest mandat democràtic, i, probablement, vista l’actitud de l’Estat, ho haurà de demostrar vàries vegades. No n’hi haurà prou amb una sola vegada.

Fer més d’un referèndum?

O amb noves majories parlamentàries. Has de poder fer el referèndum i en unes condicions homologables. És molt clar que l’Estat no el deixarà fer. I en la mesura que percebi que les dades li són desfavorables encara s’hi oposarà més. L’Estat només ho farà si s’hi veu avocat, forçat. La majoria s’haurà de mostrar i demostrar fins que arribi un moment que l’Estat no es pugui escapar del referèndum.

La gent independentista es frustrarà si se li diu que no es podrà fer un referèndum fins que al govern espanyol no li quedi altre remei que acceptar-lo.

Qui estigui molt frustrat, que militi més. Que se’n vagi a veure a la gent que ha votat Ciutadans i que intenti convèncer-los. Hi ha molta feina per fer. No et pots frustrar. S’ha avançat molt. El balanç és molt positiu. Hem après moltes coses. Hem construït una cultura política. Hem eixamplat la base. Hem popularitzat aquesta causa. Hem obligat l’Estat a actuar com energúmens. Inicialment et menystenien i després reconeixen que ets una pedra molt dura a la sabata, que ara està impedint que s’aprovin els pressupostos de l’Estat. Veurem en els propers mesos si, en algun moment, hi ha crisi de govern i si aquesta crisi pot esdevenir crisi d’Estat. Hi ha molta gent que està mirant i callant. No és veritat que tothom hagi donat un suport entusiasta al PP i al pacte de preservar l’Estat. El que passa és que és molt difícil, en el context espanyol, desmarcar-se del corrent principal i aparèixer públicament donant suport al dret dels catalans a votar i a fer el que decideixi la gent. Fer-se el progre, en aquests moments, a Espanya és molt difícil. Els mitjans de comunicació estan massivament arrenglerats, tret de molt poques excepcions.

S’ha de recuperar la via de l’autogovern o tirar endavant amb la implementació de la república?

Em sap greu dir-ho així però cal ser ortodoxament marxista: anàlisi concreta de la situació concreta. No tenim una república. És evident. Vam fer unes passes simbòliques rellevants. Hi va haver el 27 d’octubre. Vam demostrar una capacitat de resistència a la repressió molt gran l’1 d’octubre. Però això no ha estat suficient per posar en marxa un nou estat. El 1931, amb molt menys, el Rei va marxar del país i allò es va ensorrar. Aquesta vegada, no. A més, mitjans de comunicació d’aquí han fet intoxicació informativa, han servit d’aparadors de les clavegueres de l’Estat sistemàticament. La campanya sobre els desplaçaments de seus d’empreses que havia d’ensorrar l’economia va ser molt dura i després s’ha vist que han tingut un impacte mínim. El procés ha sigut clarificador.

Ara cal intentar recuperar el control de les institucions. La força principal del procés és la gent i està bé que cridi que ‘els carrers seran sempre nostres’, però hem de ser més. És evident que el govern de la Generalitat, que no és un Estat, té un entramat institucional molt potent, i durant aquests mesos l’han intervingut i han desmantellat el que han pogut. Amb unes repercussions concretes que han afectat molta gent. No podem renunciar al poc poder institucional que tenim. Dir que això és ‘autonomisme’ és estúpid. No és un problema d’autonomisme o república. S’han de recuperar les institucions. Hi ha gent a l’exili, que en termes d’internacionalització pot fer una feina fantàstica. No s’ha de jugar amb una sola d’aquestes vies, s’ha d’aglutinar tot però recuperar el control de les institucions és fonamental perquè és el que pot permetre uns pactes polítics més amplis, fer polítiques socials que són imprescindibles,… Has de poder ensenyar la poteta i dir que quan puguis faràs aquest tipus de política. Has de buscar els pactes que et permetin majories àmplies que despleguin polítiques socials.

Si Xavier Trias hagués seguit sent alcalde de Barcelona, el procés hi hauria sortit guanyant?

No. Al contrari. El procés té un equilibri de forces intern. Tradicionalment, l’independentisme havia estat d’esquerres. Es produeix un terratrèmol molt gran en el moment que Artur Mas, després de l’inici amb les retallades i el pacte amb el PP i a partir de les grans mobilitzacions, planteja el gir cap a l’independentisme. Té un mal resultat electoral respecte al punt de partida però provoca un gir a Convergència i l’orienta cap a l’independentisme. Determina que s’ha acabat la transició i que s’ha arribat a un punt inacceptable; dèficit fiscal, manca de capacitat de fer polítiques realment importants, dificultats i obstrucció a la política exterior, no es fan les infraestructures, dèficit en les inversions, s’incompleixen tots els pactes i acords,… És evident que l’Estat està jugant amb tu i que ets una simple colònia. No hi ha cap altre remei que l’opció independentista.

Quan Convergència i un sector d’Unió desembarquen plenament i oficialment en l’independentisme aleshores es fa hegemònic dins el catalanisme. El sector conservador planteja constantment a l’esquerra independentista una idea abstracta d’unitat que crea dificultats. La CUP mai no accepta entrar en el joc i manté un perfil nítidament d’esquerres però ERC ha de combinar la seva estratègia d’esquerres de relació amb els comuns i de disputa per quedar-se amb una part de l’espai que perd el PSC amb fer front al masisme, que fa propostes d’unitat, que diu que allò que importa és la independència i construir l’Estat i que ja es veurà de quin color es pinta. Quan ERC planteja que no es pot dissociar la política social de la nacional es queda sola i li dificulta molt la política d’esquerres. 

Si ERC hagués quedat per davant de Junts per Catalunya a les eleccions estaríem ara en una situació molt diferent?

Seria diferent però no sé si totalment diferent. Era molt clar que hi havia unes posicions molt empatades entre Ciutadans, Junts per Catalunya i ERC. Les enquestes anteriors donaven un resultat molt diferent però l’operació Puigdemont, apel·lant a la legitimitat i amb ell podent fer campanya a través dels mitjans de comunicació des de Brussel·les, amb una presència constant, va donar bons resultats electorals. Ningú no podia reivindicar legitimitat tant com ell, que era president. El vicepresident Junqueras era a la presó i no podia fer campanya. ERC no podia fer-ne contra el president i va quedar molt limitada. Els seus resultats van ser molt en la banda baixa del que podrien haver estat en d’altres circumstàncies. A l’anterior president l’imposen unes eleccions i l’obliguen a marxar. La campanya és recuperar el president. Això té força i va funcionar. A més, Junts per Catalunya i ERC sumen més que Junts pel Sí, que reforça el que havíem dit sempre uns quants de que separats sumàvem més que junts.

Havia d’haver convocat eleccions Puigdemont?

A pilota passada, probablement sí, abans no ho fes Rajoy. El que no podia fer era convocar-les sense fer un reconeixement explícit de l’1 d’octubre. No pots ignorar-lo després que la gent es jugués la pell. Has d’interpretar la situació, explicar les amenaces, constatar que Europa no reacciona encara, dir que cal aprofundir la via escrupolosament democràtica i guanyar-nos-ho més. I convocar eleccions. Això hauria donat més del 50%. Però ho dic, clar, a pilota passada. Era una etapa molt difícil. Només cal mirar els errors comesos per l’altre costat. L’Estat reprimeix, guanya i està content d’haver-se conegut, però han cremat, gastat i consumit moltes coses en aquesta batalla. Els jutges que han fet tots aquests autes i han encausat tantes persones acabaran a la presó i perseguits per tribunals internacionals. Mentre, hi haurà gent que haurà passat mesos i anys a la presó, famílies desmuntades, moviments decapitats… Fan mal però ho acabaran pagant.

Europa canviarà d’actitud envers aquest conflicte?

Qui governa Europa? Europa és un artefacte de les elits econòmiques i els polítics són els seus servents. Aquestes mateixes elits controlen els mitjans de comunicació més importants,… Podem generar corrents de simpatia en determinats ambients a Europa. Una altra cosa és la política oficial. No hi ha gaire espais d’expressió d’una Europa progressista, avançada, que tingui en compte l’interès general, les condicions de vida de les classes populars…

Una oferta des d’Espanya de reforma de la Constitució, d’una via federalista pot satisfer part de les persones que ara demanen la independència de Catalunya?

Arriba molt tard. El PP porta l’Estatut al Constitucional però Alfonso Guerra surt vantant-se d’haver passat el ribot. Aquí hi ha una idea d’Espanya immutable. Ningú no és capaç de rescatar no ja el federalisme, sinó l’iberisme, parlar d’estat lliure associat, buscar un vincle a través de la Monarquia… No volen sortir del model d’Estat que és el mateix que el del franquisme. No hi ha hagut una renovació profunda de la concepció d’Espanya. Ara tenim l’amenaça d’unes noves eleccions. No els va agradar prou com van anar les anteriors. Poden dictaminar qui pot ser president i qui no, qui es presenta i qui no. La sensació és el que sistema judicial és una pura caricatura que obeeix el dictat polític. No hi ha garanties de res. No crec que formulin cap hipòtesi. I si la formulen perquè ens els hem de creure si ho han incomplert tot sistemàticament?

Veurà algun dia una Catalunya independent?

Espero que sí. De moment estic bé de salut. Ara en faig 63. Que els meus fills la veuran n’estic segur. Depèn molt de l’evolució general de la política espanyola. Tinc la impressió que en un termini raonable hauria de ser possible. No sé quina mena de procés s’acabarà imposant. Pot ser que d’aquí a pocs anys s’estableixin uns acords perquè el procés de desvinculació sigui una mica llarg. És perfectament possible. Si així és menys traumàtic a mi no m’importaria. Això vol dir negociar, que és el que està fent Europa amb la Gran Bretanya en el cas del brexit. Aquí probablement hi haurà un procés semblant, en un moment o altre. Un govern d’esquerres a Espanya –que tampoc no veig de quina manera hi podria arribar a ser en el curt termini- seria molt pressionat per la dreta més espanyolista. Seria un mal negociador. A vegades és millor negociar amb aquells dels qui ningú no dubti de la seva espanyolitat. Seria fotut negociar amb un govern espanyol sotmès permanentment al xantatge que no són prou bons espanyols.

I veurà algun dia una Catalunya independent amb un govern d’esquerres?

Sí. El govern de la Catalunya independent serà d’esquerres. A Catalunya l’hegemonia és molt clarament d’esquerres. El que passa és que hi ha una part d’aquesta esquerra que continua pensant que l’únic escenari de canvi possible és l’espanyol. La gent es mira el mapa d’Europa i no s’imagina que pugui canviar, com si fos un fenomen geològic i, de fet, ha canviat moltes vegades. És curiós que hi ha gent d’esquerres que entén que el mapa pugui canviar per guerres, violència, ensorraments,… però no que pugui canviar democràticament, que seria el més normal.

3 Comments en “Contra l’escalada repressiva cal més compromís i més militància”

  1. Jo penso que com a táctica primer ahoriem de anar cap un estat federal i en funció del tracte potser tindriem mes o menys urgencia per la independencia.
    Salut i República

  2. domenec gil // 03/04/2018 en 17:27 // Respon

    este sr es un bocazas, represión de quien ,de los separatistas con su pensamiento único, de los que han roto la convivencia en Cataluña y después se esconde como ratas en su madriguera, estamos apañados, que pulguen sus penas con varios años de carcel, menudo profesor radical y adoctrinador

  3. Ramón Rodríguez // 26/10/2018 en 12:57 // Respon

    Ha habido colonias en el mundo con distintas características pero claramentes observales y describibles conceptualmente como tales.Resulta penoso que un profesional de las ciencias sociales diga que Cataluña es una colonia porque mucha gentes tiene ese sentimiento. Lamentable. Este independentismo doctrinario está destruyendo el valioso catalanismo político democrático.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*