Contra el feminisme punitiu: eines per a destruir la casa de l’amo

La violència sexual està sent instrumentada per a justificar dosis cada vegada més elevades de punitivitat penal. Per aquest motiu el feminisme té la responsabilitat de pensar estratègies polítiques que no alimentin els sistemes de repressió i càstig.

Laura Macaya Andrés
 
 
Manifestació del 8 de març / Foto cedida per l'Ajuntament de Barcelona

Manifestació del 8 de març / Foto cedida per l'Ajuntament de Barcelona

Quan aquell home va tancar el pestell de l’habitació vaig veure clar que la seva intenció no era convidar-me a una ratlla sinó follar amb mi, amb o sense el meu consentiment. Quan vaig intentar resistir-me ell em va agredir físicament, violència que va empitjorar quan jo més insistia en aquesta resistència. En un moment donat, que suposo van ser dos o tres minuts, i recordo com dues hores, vaig posar en marxa el “mecanisme de negociació implícita”, un mecanisme freqüent en contextos de violació. El “mecanisme de negociació” suposa abandonar la resistència, suposa certa “acceptació” del sexe no consentit per a evitar mals majors, siguin aquests reals o imaginaris, i demostra que, inclús en aquest context, es poden fer valoracions racionals de costos i beneficis.

Aquest mecanisme és un dels eixos centrals de l’estigma i la vergonya de les dones que hem estat violades, ja que com diu Ines Hercovich, el mecanisme de negociació implica un ús utilitari o instrumental de la vagina per part de les dones, cedir la vagina per a evitar la mort o un dany físic més gran. En un context en el que la construcció de la identitat femenina ha estat basada en la sacralització de la vagina i la sexualitat de les dones, l’ús utilitari de la mateixa suposa un incompliment de les normes de gènere. El caràcter utilitari que algunes dones, en contextos de violació, atorguem a la vagina contradiu els recurrents mites en torn a la dona que es resisteix fins a la mort, mites que han alimentat la idea de que per a les dones la violació és el pitjor que pot succeir-nos.

La repercussió mediàtica del cas de la violació de “la manada” ha fet emergir infinitat de veus expertes, psicòlogues, juristes, treballadores socials o activistes feministes que han trobat espais on el seu discurs ha tingut un abast inhòspit. Però, lamentablement, alguns d’aquests discursos suposadament crítics i feministes, estan aprofundint en els clàssics significats de la violència sexual i la sexualitat de les dones i contribuint a reforçar un sistema basat en el càstig i la punitivitat.

D’aquesta forma, s’ha fet referència als mecanismes psíquics que produeixen la paralització com una reacció del sistema nerviós davant de situacions de violència sexual, eliminant el component instrumental, tan estigmatitzat en les dones segons els significats patriarcals. S’han destacat veus de víctimes que mantenen relats catastrofistes respecte a la recuperació de la violència sexual. S’han vist mostres de rebuig que, avalades per sentiments de ràbia, han justificat l’escarni públic d’una persona condemnada per violació després de complir 20 anys de presó el mateix dia de la seva posada en llibertat. Doncs bé, jo també estic enfadada, però principalment contra les institucions i estructures que sostenen el sistema heteropatriarcal causant de les violències, entre les que , no oblidem, es troba la presó i el sistema punitiu.

De fet, el que l’experiència de la violència em va fer entendre és que el que m’havia succeït tenia a veure amb un mode d’organització social, econòmica i simbòlica heteropatriarcal i capitalista i, a partir d’aquell moment, vaig centrar gran part de la meva vida en lluitar contra ell. Per això el feminisme va ser crucial. El feminisme va aportar-me idees, interpretacions i contextos que m’obrien espais de llibertat en els que cabia la meva existència excessivament femenina i sexualitzada, així com la meva forma d’interpretar i enfrontar la violència que havia viscut. Però aquest feminisme, sento dir-ho, no es correspon amb els feminismes que he estat veient en aquests últims temps. El feminisme que ha aconseguit més repercussió mediàtica és aquell que posa en primer lloc la seguretat que li pot aportar un acord amb un Estat punitiu i patriarcal o la constricció de la sexualitat i el plaer per considerar-los fonts de perill en un context de desigualtat. En canvi, el feminisme que em va fer ser la persona que soc ara i que crec que és urgent rescatar, és aquell que prioritza la llibertat i el plaer de les dones i que no es doblega a les normes patriarcals de l’anomenat pacte social.

En aquesta tasca de rescat em proposo apuntar dues idees que són subjacents a alguns discursos feministes que, pretenent ser crítics amb les sentències patriarcals i la cultura de la violació, acaben reforçant mites i estructures poc favorables per a la llibertat de les dones: el victimisme i la resolució punitiva de la problemàtica de la violència sexual.

No crec en les víctimes, les víctimes són la paròdia de la societat. (Manuela Trasobares)

La violència sexual acostuma a generar silenci. Avergonyeix parlar sobre el que ens ha succeït perquè els significats construïts en torn a la violació obliguen a les víctimes a situar-se en dos únics pols: o ets una puta i per això et van violar; o ets la supervivent casi heroica d’un acte atroç. Personalment no em sento a gust amb cap de les dues opcions i, en tot cas, prefereixo identificar-me com a puta i treballar per la resignificació.

No val per cap titular dir que després de l’experiència no vaig desitjar morir-me, ni danyar-me a mi mateixa, ni tancar-me a casa. De fet, durant algun temps vaig voler continuar divertint-me de la forma en que ho feia llavors. No vull dir amb això que aquesta experiència no m’afectés de cap forma, per suposat que ho va fer, però per sort tenia molt bones amigues i intuïtivament vaig prendre decisions que em van ajudar a relativitzar els efectes d’aquesta violència i a elaborar estratègies de resistència individual i política.

Aquesta forma d’interpretar l’experiència de la violació no és apta per a discursos grandiloqüents per que sembla que no ajuda a mostrar quant de desestabilitzants són aquestes experiències per a les dones, element central de les postures que reclamen un feminisme basat en lluitar contra les violències i qui les perpetra, en lloc de lluitar contra els sistema que fa possible l’existència d’ambdós.

Penso fermament que els efectes de la violència sexual depenen molt dels significats que atorguem a la sexualitat i als cossos de les dones i de la creació d’aquests significats s’han encarregat, amb notòria eficàcia, el sistema heteropatriarcal i les seves normatives de gènere. La normativa hegemònica de gènere de la feminitat suposa que les dones som éssers amb una emocionalitat fràgil i una sexualitat sagrada que només s’entrega en contextos de seguretat i afecte.

Aquestes idees construeixen un imaginari molt perjudicial per a les dones, ja que ens diu que els atacs a la nostra sexualitat, tan freqüents per una altra part, han de tenir repercussions gravíssimes i patològiques a la nostra psique. Desvelar que la violació és un fet violent i emocionalment dolorós, però no en tots els casos desestabilitzant de per vida, ni causant de mals crònics contradiu aquesta idea patriarcal i ajuda a pensar en altres escenaris en els que la violació no sigui el mal temut que ens priva d’explorar amb llibertat la nostra forma d’existència, de gaudir lliurement i de divertir-nos. Amb això no vull dir que s’hagi d’empènyer a les dones joves i a les nenes a divertir-se inconscientment i sense preocupacions. Però crec que és molt més fàcil parlar sobre la violació si no partim de la base que això és el pitjor que els hi pot passar, ja que lamentablement això només alimenta la por i la indefensió.

Però a més, donat que el gènere és una categoria relacional, la sacralització de la sexualitat femenina va acompanyada de la concepció de la sexualitat masculina com a intrínsecament violenta i irrefrenable i que, a més, aquesta s’encén per culpa de les dones, sobretot de les “males” dones. Desmuntar la puresa de la sexualitat femenina, suposa desmuntar la idea de la intrínseca violència sexual masculina. Entendre que tant la normativa hegemònica en quant a la sexualitat femenina, com en quant a la sexualitat masculina, són productes culturals derivats d’una construcció de gènere binaria, sexista i heteronormativa ens aporta una visió que enfoca millor i més eficaçment les nostres lluites. Si no partim d’aquesta idea serà fàcil que derivem cap a postures individualitzadores que situen a la categoria de l’home i als homes en particular sota sospita permanent, situant-los com a enemics i, per tant, afavorint perspectives punitives i castigadores.

Purplewashing? No en el nostre nom

La violència sexual ha estat freqüentment instrumentalitzada amb la finalitat de justificar mesures legislatives de caire punitiu i sancionador. Les recents reformes del Codi Penal espanyol, principalment les del 2010 i 2015, s’han caracteritzat per endurir les penes i les mesures penitenciàries d’un Codi Penal que ja abans d’aquestes reformes era el més dur d’Europa, com bé havien destacat els propis legisladors que les van portar a terme. La violència de gènere i especialment la violència sexual ha servit per a justificar aquestes modificacions entre les que es troben l’aplicació automàtica de la llibertat vigilada un cop complida la condemna recaiguda en sentència per delictes contra la llibertat i indemnitat sexual o la cadena perpètua revisable en els casos d’assassinat en els que prèviament s’hagi comès també un delicte contra la llibertat i la indemnitat sexual.

Aquestes no han estat les úniques mesures, ni el seu únic àmbit d’aplicació, però si que són les que han estat instrumentalitzades per a mostrar una cara més amable d’aquestes reformes al afavorir una visió interessada de la protecció de la ciutadania i, especialment, d’aquella part de la mateixa que històricament ha estat construïda com a més vulnerable, les dones i lxs nenxs.

Mentre la violència sexual era utilitzada per a justificar formes de penalitat cada cop més repressives, en aquest mateix Codi Penal s’ampliaven les conductes que podien ser constitutives de delictes vinculats al terrorisme, amb els fatals efectes que això està tenint de cara als i les activistes, militants i persones compromeses políticament. Per no parlar dels efectes racistes i classistes d’aquesta nova conceptualització del que es considera terrorisme.

El sistema penal i les seves presons són una de les principals estratègies de repressió contra totes aquelles persones més pobres, vulnerables i transgressores de la societat. Les normatives punitives s’apliquen de forma desigual en base a criteris classistes, racistes, sexistes i lgtbifòbics dels models de distribució jeràrquica del sistema capitalista. Però a més, les presons i el sistema penal són a l’hora perpetradors de violències de gènere com bé demostra la punitivitat i les violències que pateixen les treballadores del sexe, les dones trans, les dones migrades o les dones dissidents polítiques per part dels cossos policials i els organismes judicials. Cal tenir en compte que aquestes mateixes dones poden ser a l’hora víctimes d’aquestes violències per a les que reclamem mesures punitives i la responsabilitat política hauria de prevenir-nos de reforçar les institucions que generen més patiment a les mateixes.

Crec que el feminisme és una gran estratègia de transformació i és per això que comparteixo amb Angela Davis la pregunta de “Quant de transformador hi ha en enviar a algú que va cometre violència de gènere a la presó?”. Tenim l’oportunitat de trencar la baralla d’aquesta nova negociació de les lleis sexuals en la qual la interlocució es dóna prioritàriament amb un feminisme purità i castigador. Les eines pròpies de la dissidència han estat silenciades perquè la violència sexual ha estat presentada com un problema de màxima urgència que requereix d’un possibilisme extrem. La solidaritat, la complicitat amb altres persones que lluiten, la responsabilitat col·lectiva en el canvi i la protecció a les víctimes i la creació d’espais on construir relacions al marge de l’heteropatriarcat i el capitalisme són estratègies que han sigut aparcades en nom de la urgència i marcades interessadament com a ineficaces en el curt plaç. Recuperar-les és cosa de les i els idealistes. Què sinó això som nosaltres?

Laura Macaya Andrés
Sobre Laura Macaya Andrés

Laura Macaya Andres és militant anarcofeminista i especialista en violències de gènere. Des de l’àmbit de l’atenció i la consultoria de polítiques públiques treballa específicament per a combatre les violències de gènere cap a les feminitats transgressores i en la promoció d’abordatges interseccionals i empoderadors cap a les mateixes. Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*