Construint el model de democratització de les cures

Quan parlem de model de democratització de les cures estem parlant d’abordar l’economia de les cures des d’una visió clarament feminista, que visibilitza i dona valor al treball de cura que estan realitzant les famílies, majoritàriament les dones.

Esther Ramos
 
 
 
Manifestació del 8 de març a Barcelona / Foto: Ajuntament de Barcelona

Manifestació del 8 de març a Barcelona / Foto: Ajuntament de Barcelona

Per construir el model de democratització de les cures hem de partir de l’economia feminista i hem de garantir la confluència dels diferents actors, i abordar les contradiccions, conflictes i desigualtats del model actual.

A la ciutat de Barcelona comptem amb el marc de la Mesura de Govern per una Democratització de la Cura 2017-2020 que ha contribuït a posar a sobre de la taula tot un desplegament d’actuacions que tenen com a objectiu impulsar una altra manera d’organitzar socialment la cura des d’un punt de vista transformador, per aconseguir tres objectius, la cura com a part central de la vida socioeconòmica de la ciutat, promoure la coresponsabilitat de tots els actors socials garantint el dret a una cura digna i de qualitat i reduir les desigualtats socials i de gènere que caracteritzen tant la provisió com la recepció de les cures.

Davant la dificultat de la invisibilitat de les cures i la necessitat de reconèixer-la per tal de reconstruir-la des de la centralitat. El primer pas és saber de que parlem quan parlem de CURES.

L’Organització Internacional del Treball defineix el treball de cura com, totes aquelles activitats, en un sentit ampli, que es duen a terme per donar resposta a les necessitats físiques, psicològiques i emocionals d’una o més persones en l’esfera pública i/o en l’esfera privada, així com en l’economia formal, en l’economia informal i d’una manera no remunerada.

Des de l’economia feminista i ja des de la dècada dels 70 es planteja que el món social i econòmic tenen com a objectiu la promoció de les condicions de vida de les persones i de la totalitat dels treballs necessaris per a la subsistència, el benestar i la reproducció social i en aquest sentit entenem que la economia de les cures s’aborda des d’una triple dimensió econòmica, social i política.

Darrerament ens trobem diversos articles de l’àmbit dels serveis socials que parlen de la cura com sinònim del que abans anomenaven, accions d’atenció a la dependència o promoció de l’autonomia personal. Tot i que evidentment les atencions a persones amb necessitats específiques (infància, gent gran o persones amb diversitat funcional) són activitats de cura, no ens podem quedar només amb la idea de que si reestructurem aquesta part ja em aconseguit abordar aquest nou model.

Quan parlem de model de democratització de les cures estem parlant d’abordar l’economia de les cures des d’una visió clarament feminista, que visibilitza i dona valor al treball de cura que estan realitzant les famílies, majoritàriament les dones que realitzen una doble jornada laboral fora i dins del seu nucli, una situació que genera tot un seguit de repercussions dins la seva trajectòria professional (precarietat laboral, feminització de la pobresa) i també en relació directa amb la seva salut i la manca de temps per la pròpia autocura.

Des d’una visió de l’economia feminista que reconeix la precarització laboral que estan vivint moltes dones que es dedicant professionalment a l’atenció de cura, dins d’un sector poc reconegut, de baixos salaris, amb vulneració de drets. Espais professionals ocupats majoritàriament per dones migrades que es troben abocades a acceptar situació laborals molt denigrants que atempten directament amb els dret laborals més bàsics.

Una visió de la democratització de la cura que promou la coresponsabilitat, que entén que els espais de cures han de recollir les visions, les necessitats i la participació de totes les persones implicades, que s’han d’abordar des d’una perspectiva territorial, amb el compromís i la participació dels diferents actors socials famílies, administracions públiques, ciutadans homes i dones, persones proveïdores i receptores.

Conjuntament caldrà cercar noves formes de construir des dels valors de l’economia social i solidaria, des de la garantia dels reconeixements dels drets de totes les persones i des de facilitar que tothom hi pugui participar i ser beneficiari d’aquesta economia de les cures, sense haver d’estar discriminat per no tenir suficient capacitat econòmica, pensant en fórmules redistributives i compensatòries.

Amb una visió amplia que reconegui la cura, no només com una atenció bàsica o indispensable només per alguns col·lectius, sinó també com aquella necessitat de suport i reparació en els espais col·lectius (laborals, socials, de participació…) o com aquella necessitat d’autocura individual, un espai de recuperació de subsistència.

Estem doncs, davant d’un gran repte, i això no vol dir que hagi de ser impossible, només que hem de saber cap a on anem, la complexitat del que volem construir, i per tal cal no tenir pressa i anar fent i consolidant tot el que anem aconseguint.

I sobre tot cal anar revisant per on anem i no caure en creure que ja em arribat quan només estem a la primera etapa. Tenim altres precedents que s’han donat per resolts i que amb el temps hem vist que encara hi ha molt per recórrer, temes com la igualtat, la violència, la discriminació o la igualtat.

Esther Ramos
Sobre Esther Ramos

Cap de l’Àrea d’Empoderament Econòmic de la Fundació Surt Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*