Combatre la segregació escolar: equilibrar els alumnes amb més dificultats

Durant l'últim any s'ha implementat a Lleida un nou grup de treball i mesures polítiques per fer front als desequilibris d'estudiants amb necessitats educatives específiques entre escoles.

Victòria Oliveres
 
 
Alumnes al pati de l’institut escola Torre Queralt de Lleida | Foto: Victòria Oliveres

Alumnes al pati de l’institut escola Torre Queralt de Lleida | Foto: Victòria Oliveres

“Soc del Secà de tota la vida: vaig néixer aquí i continuo vivint aquí. Vivim just al cantó de l’escola i aquest és el principal motiu [per portar-hi al nostre fill]”. L’Eduard, fill de la Sandra*, ha començat P3 aquest setembre a l’únic centre educatiu d’aquest barri de Lleida: l’Institut Escola Torre Queralt.

És el tercer curs d’aquest nou centre de Lleida, que va néixer de la fusió de dues escoles del barri del Secà de Sant Pere –Ginesta i Terres de Ponent– com a mesura per fer front a la davallada de demanda escolar.

La directora del centre, Maite Torrelles, explica que una de les raons que s’hi matriculessin pocs alumnes era que les famílies del barri buscaven un entorn socioeducatiu semblant al seu a l’hora d’escollir centre. “Aquí tenim molta matrícula d’alumnat d’origen immigrant i això feia que molts pares portessin els seus fills a altres centres fora del barri”, diu.

De fet, això va ser el que més li va sobtar a la Sandra durant el procés de preinscripció. D’entre totes les famílies que anaven a l’escola bressol del barri amb l’Eduard, només una més va escollir el Torre Queralt. La Sandra explica que hi ha famílies a qui “no els agrada la idea que els seus fills vagin a l’escola del barri perquè aniran amb nens fills d’immigrants”.

Als pares de l’Eduard això no els ha creat cap problema perquè pensen “que hi ha nens de famílies immigrants a totes les escoles” i que “els prejudicis que tenim els grans no els hauríem de passar als nens”.

Treballar per moderar el desequilibri d’alumnes estrangers

L’absència de dades públiques d’alumnes estrangers per centre i de l’estatus social de les famílies no permet fer una anàlisi de la composició social de les escoles. El curs passat, però, es va iniciar al Consell Escolar Municipal de Lleida una comissió contra la segregació escolar que ha evidenciat les diferències dins el sistema educatiu.

El grup de treball per l’Equitat, la Cohesió Social i contra la Segregació Escolar va diagnosticar que hi ha un 12% d’alumnes estrangers a l’escolarització obligatòria però són més als cursos més baixos. A P3, el curs 2017/18, un de cada 5 alumnes era estranger.

També van veure que els alumnes es reparteixen de manera desigual a les escoles: tres de cada quatre alumnes estrangers van a l’escola pública. Però també dins d’aquesta xarxa hi ha diferències: mentre que un 40% d’escoles públiques tenen almenys un terç d’alumnes estrangers, un 25% d’escoles públiques en tenen menys del 5%. En canvi, cap escola concertada té més del 15% d’estrangers i la meitat no en tenen més del 5%.



Aquestes dades van en la línia de l’estudi del Síndic de Greuges que el curs 2013/14 situava Lleida com a setè municipi més gran de 10.000 habitants amb més segregació escolar.

La feina feta enguany es veu amb bons ulls per gran part del món educatiu. Macià Pelegrí, membre de la Marea Groga, demana “que la comissió continuï treballant perquè és un bon fòrum, però també que hi hagi una mica més de concreció, d’empenta, d’ànims, de voluntat política”.

El repartiment dels alumnes que arriben a mig curs

Les escoles menys sol·licitades durant el procés de preinscripció tenen normalment més “matrícula viva”, és a dir, reben més alumnes un cop començat curs, que acostumen a ser estrangers i tenir sobretot problemes amb l’idioma. A Lleida, només a P3, van arribar 108 alumnes durant el curs passat.

Per a que no sempre els mateixos centres carreguin amb l’anomenada matrícula viva es va impulsar una mesura. Els alumnes que arriben passat el període de matrícula es van repartint entre tots els centres, tant si han omplert les places a l’inici de curs com si no, i encara que això faci que en una escola s’hagi d’augmentar la ràtio.

Quan un alumne arriba a mig curs, des de l’oficina municipal d’escolarització (OME) intenten assignar-lo a una escola a un quilòmetre d’allà on viu. Això fa que no sempre el repartiment real sigui entre tots els centres de la ciutat sinó entre tots aquells que hi ha als barris que reben més immigració.

Molts centres d’aquests barris estan classificats com a centres de màxima complexitat (CMC). És per això que, tot i la bona intenció de la mesura, l’any passat encara van ser CMCs els qui van rebre més alumnes per classe durant el curs.

Més alumnes durant el curs als centres més complexos

Aquestes diferències són menors que en anys anteriors. Els centres amb poca demanda ara noten menys la matrícula viva i veuen la mesura positivament, ja que si no les escoles que tenen vacants “s’emplenen altra vegada d’immigració”, diu Maite Torrelles.

La directora del Torre Queralt explica, però, que no tothom està content amb l’escola assignada, sobretot quan són escoles concertades. “Hi ha famílies que no hi volen anar perquè a l’hora de matricular-los se’ls presenta que han de pagar unes quotes que en realitat no les haurien de pagar i les pròpies famílies no s’hi senten ben acollides. Això és molt dur”.

Isabel Santiago, directora de l’escola pública Joan Maragall, creu que aquesta mesura “no és la solució definitiva”. “El que no podem fer és carregar els altres centres per descarregar-ne un. El repartiment ha de ser des de bon començament, no una vegada ha començat, i això és feina dels tècnics”, diu la directora del Joan Maragall.

El repartiment inicial

De fet, ja hi ha una distribució a l’inici. El decret d’admissió d’alumnat preveu que cada grup escolar ha de reservar dues places per a l’alumnat amb necessitats educatives específiques (NEE). Poden ser infants amb discapacitat o trastorns de conducta, però també amb greus problemes econòmics o que no parlen l’idioma (pensant en els immigrants).

Abans del període de preinscripció, els serveis socials del municipi analitzen amb els equips d’assessorament i orientació psicopedagògic (EAPs) quins nens poden pertànyer a aquesta segona categoria (NEEb). D’aquesta manera, des de l’oficina municipal d’educació (OME) poden començar a treballar amb la família.

La reserva de places per a NEEs a Lleida, però, s’intenta prendre com un màxim i només s’augmenta en cas de tenir germans al centre. La realitat és que molts d’aquests alumnes viuen als mateixos barris i volen anar a les mateixes escoles que el seu entorn social. Per tant, per a repartir-los, moltes vegades s’assigna a aquestes famílies en escoles concertades o lluny d’on viuen.

Elisa Solé, Presidenta de la FaPaC a Lleida, diu que no es detecten totes les necessitats a P3, cosa que dificulta la distribució d’aquest alumnat. Però també explica que “hi ha gent qui no vol que se li posi l’etiqueta”, ja que “amb això no tenen dret a decidir, els diran que no poden anar a aquesta escola perquè ja hi ha masses alumnes amb NEE”. En canvi, mentre hi hagi places, la “classe mitjana normaleta pot triar”, diu Solé.

Miquel Àngel Alegre, sociòleg i cap de projectes de la Fundació Bofill, explica que la reserva de places establerta al decret es pot augmentar a nivell local, cosa que ja han fet altres municipis com Olot. Avisa, però, que “tot el que siguin decisions més valentes, com les quotes, per molt valent que sigui el municipi, necessita un acord previ entre els centres”.

Pot ser, però, que qui prengui pròximament una decisió ferma en aquesta línia sigui el Govern català. El conseller Bargalló ja va expressar a la seva primera compareixença al Parlament el passat juliol la “necessitat de modificar el decret d’admissió d’alumnat, per tal que s’ampliïn els instruments disponibles per combatre la segregació escolar”.

Propostes de millora

La segregació escolar preocupa a la comunitat educativa. “És un problema de tots, i d’això a la junta de directors en són conscients, que és un tema que tard o d’hora s’haurà d’abordar”, diu Santiago.

Una de les propostes és abocar més recursos a les escoles que tenen més famílies amb dificultats per augmentar les oportunitats dels seus alumnes. Aquesta, però, no és una mesura que redueixi la segregació directament, ja que no diversifica els perfils de l’alumnat.

Els centres de màxima complexitat ja tenen més pressupost i per aquest motiu moltes vegades se’ls carrega amb responsabilitat d’escolaritzar els alumnes amb més dificultats. “Que acollim estudiants d’origen immigrant, les altres escoles ho veuen normal perquè diuen que tenim molts més recursos econòmics i humans, aules d’acollida…”, diu Torrelles.

Anna Campanera, sindicalista de la CGT i membre de Marea Groga, creu que els recursos poden prestigiar els centres “perquè puguin atraure gent que en principi no hi aniria”.

Justament la imatge que donen els centres és clau en un sistema que dóna llibertat d’elecció a les famílies i per això els centres s’esforcen en les jornades de portes obertes. Però “el problema és que la gent no visita l’escola”, diu Elisa Solé.

La presidenta de la FaPac a Lleida creu que el Departament d’Ensenyament hauria d’ensenyar els equips directius i claustres de professors com captar alumnes. “I, si convé, nosaltres estem donant suport com a AMPAs, els pares hem de voler sortir també al carrer”, diu Solé. Proposa que el Departament organitzi rutes a les escoles de les diferents zones.

Acompanyar les famílies en el procés d’elecció no només podria visibilitzar les escoles més estigmatitzades, també ajudaria a equiparar el coneixement sobre la xarxa escolar que tenen les diferents famílies. “Hi ha famílies que coneixen molt bé el mapa escolar i les estratègies per acabar fent entrar el nen o la nena allà on volen i d’altres que van més perdudes i que no es plantegen si això és important o no”, explica el sociòleg Miquel Àngel Alegre.

Però la solució que es dona als centres per atraure les famílies, diu el membre de la Marea Groga Macià Pelegrí, és “innovar i fer projectes que donaran valor”. Isabel Santiago troba “evident que els centres han de tenir un projecte educatiu potent però les polítiques educatives han d’ajudar”.

La directora del Joan Maragall obre la porta a què sigui l’administració qui faci el repartiment d’alumnat entre les escoles del barri. Admet, però, que seria “una mesura difícil i impopular”. Per altra banda Campanera considera que aquesta seria la solució més fàcil per Lleida però que falta valentia. “Per damunt de la llibertat de centre hi ha d’haver una igualtat i una cohesió social”, afegeix.

Pelegrí diu que el problema és que el decret de matriculacions “el que fa és prestigiar la lliure elecció de centres”. Això el membre de la Marea Groga creu que no és bo, ja que “si a tu et diuen que pots triar és que hi ha bons i dolents”. Elisa Solé, en canvi, defensa que “els pares han de poder triar l’escola dels fills”, entre diferents models, però que el problema és que la qualitat de l’educació “no és igual a tots els centres i ho hauria de ser”.

“Com equilibres el marge que puguin tenir les famílies per escollir centre o tipus d’educació que volen pel seu fill amb el fet que estem parlant d’un bé públic finançat amb fons públic i que per tant ha de respondre també a un cert interès públic i col·lectiu d’equilibri, d’igualtat d’oportunitats, de no desigualtat, d’equitat, d’excel·lència?”, es pregunta Miquel Àngel Alegre. “Hi ha tensions, sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà”.

*S’han usat noms ficticis a petició de la família.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*