Cobrar quatre vegades menys per la mateixa feina: personal interí a l’estranger

El personal funcionari de carrera, per treballar a l'estranger pot arribar a cobrar 6.000 euros mensuals més, per compensar el cost de vida i la qualitat, quantia que un interí no percep

Pablo Gutiérrez
 
 
 
Young female teacher or a student writing math formula on blackboard in classroom.

Young female teacher or a student writing math formula on blackboard in classroom.

Ser interí o interina sempre és una circumstància complicada, inestable, de certa inseguretat (tot i que hi hagi molts que passen anys i anys, fins i tot es jubilen, conservant aquesta situació). Part de la baralla sindical passa perquè conservin o arribin les mateixes condicions laborals que el personal funcionari, entre altres coses, perquè la tasca que desenvolupa aquest 20% del personal docent és la mateixa que la dels seus companys.

Si a aquestes circumstàncies se li suma fer-ho en alguns dels serveis educatius de l’estat espanyol a l’estranger, ja sigui en un ALCE o en un centre purament espanyol o una secció, les coses es tornen més complicades. En part, pel salt que hi ha als salaris dels que són funcionaris i els que són interins en aquest mateix destí.

Parlem amb la Gemma. Està a Bogotà, Colòmbia. Ara mateix cobra uns 1.600 euros, tot i que ha estat percebent durant algun temps 1.100 (les retencions o l’ésser tutora fan variar la nòmina). És mestra. Ens comenta per correu electrònic que, per exemple, el cost de l’habitatge a la ciutat és elevat, més o menys en la línia d’un lloguer a Madrid. Està “obligada” a compartir casa amb un company del centre en què treballa. D’altres, ens explica, lloguen alguna habitació per tenir certa capacitat econòmica al país. “Mantenir una casa moblada i amb tot és bastant costós”, assegura.

Tot i les dificultats, “jo especialment em sento afortunada, encara que és dur”. “El meu horari és el mateix que el dels meus companys, treballem les mateixes hores i en el meu cas realitzo les mateixes tasques, per això reclamem cobrar algun complement més”.

Està contenta per l’experiència de viure durant una temporada en un país estranger, de viatjar i conèixer una altra cultura. Però no per això deixa de reclamar que es tingui en compte que és personal desplaçat. Demana, almenys, que se’ls pagui el mateix complement que al personal interí a Ceuta i Melilla, també depenent directament del Ministeri d’Educació.

Jairo és professor a Alemanya. També cobra uns 1.600 euros, depenent del mes i de les retencions que li facin (“de setembre a desembre, si repeteixes, et retenen tot el que no han retingut de gener a agost”). Hi ha mesos que frega els 1.400. “Jo guanyo més que altres interins pel tema de sexennis i triennis. Els que es troben a temps parcial no arriben ni a 700 €” al mes, ens explica.

Explica que compartir pis amb algú per menys de 600 euros al mes cada un és tota una aventura. A més de que el cost de la vida, del supermercat, també és més elevat que a Espanya. “La nostra feina, si és a temps complet, és el mateix que el d’un funcionari i, de vegades, tenim més aules disperses i viatgem més”, explica

El truc d’aquesta situació es troba en la normativa de 2007 que regula el treball d’aquest col·lectiu que, segons confirma Enrique González, responsable d’Educació Exterior en CSIF, ascendeix a unes 180 persones. Fonts del Ministeri d’Educació i FP també confirmen aquesta xifra; el Departament “té 956 docents a l’exterior i 178 són interins”.

L’Ordre EDU / 1481/2009, de 4 de juny, per la qual es regula la formació de llistes d’aspirants a ocupar llocs en règim d’interinitat en places dels cossos docents contemplats en la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació, en centres i programes de l’acció educativa espanyola a l’exterior és la “culpable” de la situació. Més concretament l’apartat C del seu article 4, en el qual es recullen els requisits que han de complir els que aspirin a un d’aquests llocs: «Tenir acreditada la seva residència al país en el moment en què se li nom com a funcionari interí».

D’aquesta manera, en tenir acreditada la seva residència al país de destinació no se’ls considera personal desplaçat fora d’Espanya. Per tant, no se’ls paga el complement de residència a l’estranger. Un truc administratiu que suposa que aquest personal es trobi en posicions molt dispars pel que fa als companys funcionaris en la mateixa destinació.

Parlem amb Pedro Andreu, responsable d’Exterior a STEs. Ens explica, amb una nòmina davant, quins poden arribar a ser les diferències salarials entre el personal funcionari de carrera i l’interí. Ens llegeix les dades de dues nòmines. Una de mestre interí: sou base: al voltant de 1.000 euros; altres 70 per triennis; 500 més per complement de destinació i uns 300 pel complement específic general. En total, 1.800 euros bruts, menys el 15% d’IRPF, és a dir, 1.350 euros de sou mensual.

A l’altra banda, un professor de secundària amb un salari base de 1.150 euros, més 177 de triennis, 600 de complement de destinació, 250 de complement específic general i altres 130 de complement específic de formació. Per acabar el compte, el complement de residència que ascendeix a 6.000 euros que, a més, estan exempt de l’IRPF. És a dir, 8.300 euros bruts que es queden en 7.750 nets al mes.

Aproximadament el 20% del personal docent a l’estranger. Més o menys en la mitjana del país, encara que en els temps més complicats de les retallades va arribar a ascendir al 30% i, fins i tot, més, segons Andreu. Aquest sindicalista explica que la xifra òptima d’interinitat hauria d’estar sobre el 8% per poder suplir baixes i altres. L’estalvi per a Educació és enorme. Però no és només des de 2007, assegura que ve de lluny.

A això cal sumar el fet que l’atenció sanitària també és diferent. Pel mateix motiu. Mentre els funcionaris de carrera viatgen amb una assegurança mèdica privada de DKV, el personal interí, en residir ja al país de destí, viatja amb els servei sanitaris públics del país. I quan això passa a França o Alemanya, el problema és una mica menor (tot i que han de pagar les consultes mèdiques que després li seran retornades). Però quan s’està al Marroc o a Colòmbia, potser, les prestacions mèdiques no siguin les millors.

Les diferències entre un personal i un altre s’estenen també a un altre tipus de despeses relacionades amb els bitllets d’anada i tornada a Espanya a l’obtenir la plaça o les despeses de mudança quan el destí s’allarga més de dos anys. El personal interí, com a resident previ al país, tampoc es beneficia d’aquesta situació. “El vol és molt costós per a nosaltres. Jo només volo a l’estiu amb la incògnita que fins a l’agost no sé si tornaré”, explica Gemma. “Però com dic sóc afortunada i realment m’agrada la meva feina, la gent i sóc feliç amb els meus alumnes”.

Andreu explica que gràcies a la normativa de 2007 no s’ha guanyat cap dels plets que el personal interí a l’exterior ha interposat per equiparar la seva situació a la de funcionari de carrera. En els últims anys intenten acollir-se a la normativa europea que diu que a igual treball, igual salari. Però de moment no sembla haver funcionari. Andreu té clar que la situació és un frau de llei i exigeix, com la resta de sindicats, el pagament d’aquest complement específic de residència a l’estranger.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*