Cent anys de la vaga de la Canadenca, la mobilització obrera que va aconseguir la jornada de vuit hores

L'espurna del conflicte la va produir l'intent de reduir el salari de vuit escrivents de les oficines de l'empresa elèctrica i la solidaritat de la resta de treballadors de Barcelona

Tomeu Ferrer
 
 
 
Edifici de les Tres xemeneies una de les plantes productores d’energia que tenia la Canadenca foto: Wkimedia

Edifici de les Tres xemeneies una de les plantes productores d’energia que tenia la Canadenca foto: Wkimedia

A Barcelona tots la coneixien com la Canadenca, perquè el seu principal accionista era el Canadian Bank of Commerce, de Toronto, però el seu nom era Barcelona Traction Ligth and Power, una empresa elèctrica que dominava el marcat català.

El fundador de la Canadenca va ser Fred Stark Pearson, un enginyer que va morir al transatlàntic Lusitania, torpedinat per un submarí alemany U20, davant les costes irlandeses. Des que va passar allò, la pau social a la Canadenca no va ser el que era. Els nous propietaris van fer gala de la seva avarícia i allò va causar els primers conflictes socials. Era l’any 1919 just acabada la Primera Guerra Mundial, que havia inundat de diners Barcelona.

El gener de 1919 el gerent de la Canadenca, Fraser Lawton, va voler ascendir vuit administratius eventuals a la categoria de fixos. Aquell alenar de papallona va desencadenar la vaga obrera més gran viscuda mai a Catalunya i també la més gran victòria col·lectiva de la classe obrera.

El conflicte es va desfermar quan als vuit administratius els va ser comunicat que l’ascens a fixos els suposava una disminució de sou. Passava que alguns d’aquells treballadors no eren especialment dòcils. N’hi havia d’afiliats al sindicat CNT i no estaven disposats va veure el seu minso salari encara més disminuït. A causa de la protesta els operaris van ser despatxats.

Un dia després, Lawton va ser informat que els 125 companys dels escrivents acomiadats, havien anat, com cada dia a les oficines de l’empresa i a les 12 del migdia havien aturat la seva feina, havien pujat sobre dels pupitres i trencat ostensiblement els llapis i plomes amb els quals treballaven. Els 125 administratius es van declarar en vaga i van deixar la feina amb pas decidit. Era el 5 de febrer de 1919.

Els vaguistes que només reclamaven la reincorporació dels seus vuit companys van comunicar per carta el motiu de la seva protesta al governador civil i al president de la Mancomunitat.

El governador va respondre a la gestió dels treballadors, afirmant haver solucionat el conflicte. Però quan van retornar a la seu de l’empresa, els escrivents van trobar-se a la porta un escamot de policies que no els deixaven entrar. Els diaris de l’època afirmen que un dels policies davant les protestes dels treballadors se’n va riure, dient que eren uns pixatinters. El cert és que es va produir un enfrontament: un vaguista va rebre de debò i davant de l’aldarull, un altre, Fernando Cubero, amic personal de Salvador Seguí, el líder de la CNT, cridà a sortir de les oficines en ordre.

Des d’aquell moment la CNT va prendre el comandament del conflicte. Lawton va rebre una comissió de vaguistes i els va instar a tornar a treballar amenaçant-los que si no serien acomiadats. A la reunió el directiu es va burlar d’un membre de la CNT que els assessorava.

L’endemà els treballadors de l’elèctrica en vaga van impedir que es llegissin els comptadors de la llum. Havia començat la partida d’escacs. La Canadenca deixava de tenir ingressos.

El 8 de febrer tota la plantilla de la Canadenca es declarava en vaga en suport dels acomiadats i exigint la seva readmissió.

Lawton accepta finalment negociar, però la reunió no es va produir perquè el gerent va exigir que a la trobada no hi hagués membres de la CNT. Els treballadors no van acceptar la condició del gerent. La vaga s’enverinà, encara més.

El Noi del Sucre, dirigia l’estratègia obrera. La seva posició era resistir i fer-ho pacíficament. Per aconseguir-ho posà en marxa la formidable potència dels sindicats. El 17 de febrer es van unir a la vaga els treballadors del tèxtil. Eren vint mil. Entre altres reivindicacions van posar sobre la taula la jornada de vuit hores i el dret a la lliure sindicació.

El 21 de febrer tot el personal de les companyies elèctriques de la ciutat es va adherir a la vaga. A les quatre de la tarda es tallà el fluid elèctric a Barcelona. A partir d’aquell moment la vaga també es va estendre a les empreses subministradores d’aigua i de gas.

Salvador Seguí amb membres de la CNT anant a Madrid a negociar amb la UGT la vaga general de 1917 foto del llibre Apóstoles y asesinos d’Antonio soler, Editorial Gutemberg

La vaga era gairebé general. La burgesia s’espantà. El governador militar volia declarar l’Estat de Guerra, però a Madrid, el primer ministre no hi va estar d’acord. Van començar les detencions de treballadors i sindicalistes, però no van aconseguir arribar fins a Seguí. Paral·lelament, el govern ocupà la Canadenca. Els tècnics de l’exèrcit, però , no van poder restablir el subministrament elèctric. Per fer-ho, els militars necessitaven carbó, però els carreters es van negar a dur-lo des del port. A la fi els soldats van haver de carregar el carbó a les espatlles i una lleu il·luminació tornà a Barcelona.Al vespre la ciutat estava totalment a les fosques i els tramvies no podien arribar a les seves cotxeres per falta d’energia. Els diaris tampoc es van poder imprimir. Al fons la imatge de les fàbriques semblava la d’espectres sense vida.

Layret ho té clar: La vaga segueix

El diari La Lucha, dirigit per l’advocat Francesc Layret, aconseguí burlar la censura i publicà en primera pàgina: «La vaga segueix!!!».

Els vaguistes s’adonaren del paper de la censura en el conflicte. Un sindicalista d’Arts Gràfiques, Salvador Caracena, hi va veure clar i va decidir capgirar el control que els burgesos tenien de la premsa: es va declarar la censura roja.

L’endemà, el Sindicat Únic de les Arts Gràfiques va comunicar als directors dels diaris que no es publicaria cap notícia que fos contrària als interessos dels treballadors. Els caps dels rotatius, agafats amb el peu canviat, no van poder fer altra cosa que acatar la consigna.

El control de la informació va ser tal que els vaguistes van evitar la impressió d’un ban del governador civil, Milans del Bosch, que militaritza els treballadors de l’aigua, el gas i l’electricitat. A fi la proclama es va publicar, però molts treballadors joves es van negar a complir els requeriments, van argumentar que només els podien militaritzar per substituir soldats però no per fer d’esquirols. Tres mil treballadors van ser detinguts i duts al castell de Montjuïc. La vaga seguia amb força.

L’aturada era general. El material de la Canadenca, mal menat pels enginyers militars es deteriorava. L’empresa estava a punt de fer fallida.

Les autoritats van fer una batuda en la qual van detenir Seguí i la resta de màxims dirigents de l’acció obrera, però tot va ser inútil.

El govern va declarar finalment l’Estat de Guerra el 13 de març. Al mateix temps es va nomenar governador civil, Carlos Montañés, un antic directiu de la Canadenca. Es tractava d’un conciliador, ben vist per la patronal i la burgesia catalanista.

Layret afirmava des del seu diari que els treballadors, amb milers de detinguts, les seves seus clausurades i sense llibertats, eren, en aquell moment, més forts que el govern.

El conde de Romanones, president del govern, va enviar a Barcelona, José Morote, subsecretari de presidència. El negociador amb plens poders, s’entrevistà amb la patronal i després va anar cap a Montjuïc a parlar amb el Noi del Sucre, que el va rebre, pulcre i elegant, a la seva cel·la.

De la conversa dels dos homes, diametralment oposats en visió del món, no hi ha testimonis, però se sap que Morote acabà acceptant que tots els treballadors de la Canadenca podrien reincorporar-se a la feina. Que tots els detinguts durant la vaga serien alliberats i que tots els acomiadats arran de la protesta serien readmesos als seus llocs de treball.

El govern tenia pressa per arribar a un acord. A Madrid, Largo Caballero, en una maniobra de suport als vaguistes de Barcelona, amenaçava amb una vaga general d’àmbit espanyol liderada per la UGT.

Assemblea decisiva

Montañés i Morote van convèncer finalment Lawton que acceptés el pacte. Barcelona Traction Light amb Power readmetria en els seus llocs de treball a tots els treballadors acomiadats, no expedientaria cap treballador i no prendria represàlies contra els vaguistes. A més es promouria un augment general i proporcional dels salaris i acceptava, per primer cop, la jornada de vuit hores. També es comprometia a pagar la meitat de les jornades que havia durat la vaga.

El governador va afirmar amb solemnitat que, en el moment que els vaguistes acceptessin l’acord, s’aixecaria l’Estat de guerra a Barcelona.

El 19 de març es va convocar una magna assemblea a la plaça de braus de les Arenes. Hores abans la majoria dels empresonats havien estat alliberats, entre ells el Noi del Sucre. L’assemblea era difícil, molts treballadors desconfiaven del compliment de l’acord. Els dirigents que plantejaven la fi de la vaga eren escridassats. Quan va intervenir Segui va aconseguir calmar a poc a poc els més exaltats. No volien parar la vaga perquè encara hi havia alguns presos, afirmaven. L’argument final del Noi del Sucre va ser dir als reunits: «voleu els presos? Els voleu?, jo també, anem a buscar-los» la plaça llavors va emmudir. Finalment es donà 72 hores perquè s’alliberessin tots els detinguts. En cas contrari es declararia de nou la vaga general. El conflicte semblava acabat amb victòria obrera.

El 3 d’abril de 1919, un reial decret va establir a Espanya la jornada laboral de vuit hores.

Però la patronal estava enrabiada i va fer que el govern incomplís alguns dels seus compromisos i va evitar tots els alliberaments que havía acceptat. Com a segon moviment va començar literalment a armar-se. Al seu torn, Seguí va ser considerat com un tou per aquells que pensaven que la vaga es podria repetir una i mil vegades. Els radicals el veien com un possibilista, que no havia jugat les seves cartes fins al final. Els assassins esmolaven les eines.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*