Jordi Serrano, rector de la UPEC

“Catalunya sempre s’ha emancipat nacionalment quan ha manat l’esquerra”

La Universitat Progressista de Catalunya (UPEC) celebra la seva catorzena edició els dies 4, 5 i 6 de juliol. Aquest any, el lema de la trobada és “El futur del treball: utopia o distopia”. Quasi que es fa estrany que el debat independentista que protagonitza la vida política i social catalana no hi tingui més presència. Jordi Serrano, rector de la UPEC, està convençut que la solució del contenciós entre Catalunya i Espanya passa pel republicanisme.

Siscu Baiges
 
 
 
Jordi Serrano, rector de la UPEC

Jordi Serrano, rector de la UPEC

La Universitat Progressista de Catalunya (UPEC) celebra la seva catorzena edició els dies 4, 5 i 6 de juliol. Aquest any, el lema de la trobada és “El futur del treball: utopia o distopia”. Quasi que es fa estrany que el debat independentista que protagonitza la vida política i social catalana no hi tingui més presència. Jordi Serrano, rector de la UPEC, està convençut que la solució del contenciós entre Catalunya i Espanya passa pel republicanisme. Es considera “independentista accidentalista”.

Què vol dir avui ‘ser progressista’?

Acaba de sortir un llibre de Ignacio Sánchez Cuenca, que es diu “La superioritat moral de l’esquerra”, molt ben plantejat i que recorda que les esquerres sempre estem a la defensiva i ens critiquem molt però defensem els valors millors de la història de la humanitat. Tenim una superioritat moral evident i en la mesura que ens difuminem i ens tornem post-moderns perdem el nord per guiar-nos en societats complexes.

Vostè com es defineix?

D’esquerres, anticlerical, lliurepensador, socialista…

“El futur del treball: utopia o distopia”. Perquè aquest lema per la nova edició de la UPEC?

Hi ha uns canvis brutals i molt ràpids al món del treball. Tenim situacions d’atur, precarietat o actuacions que ens pensàvem que havíem deixat enrere. Per exemple, l’anunci als diaris de Cabify atacant ‘Podemos’ i els seus dirigents Pablo Iglesias i Irene Montero, citant-los pels seus noms, amb un desvergonyiment infinit. Hi ha sectors que es pretenen desregular absolutament i que la gent funcioni sense que se’ls pagui la seguretat social, que no volen pagar l’impost de societats ni tenir cap mena de responsabilitat. Amb l’excusa del canvi tecnològic estem perdent drets a marxes forçades.

Un món del treball adequadament regulat i just es pot aconseguir amb l’actual sistema econòmic capitalista, neoliberal?

Com va escriure Josep Fontana a “Pel bé de l’imperi”, a partir dels anys setanta els rics van perdre la por i van engegar un neoliberalisme terrible. Han segrestat la Unió Europea. Era una idea humanista, de construcció d’una societat harmònica, i avui les seves institucions estan en mans de les multinacionals i persones com Juncker, Draghi (que va amagar el deute públic grec), de Guindos… Ens manen mafiosos directament. Hi ha una esquerra europea, que històricament ha jugat un paper molt important, que s’ha quedat sense programa i ha agafat el neoliberal. On estan els projectes de l’Europa social de Jacques Delors? Si a Europa hi hagués un programa social amb un sou mínim, proteccions socials i als immigrants, harmonització fiscal per tots els països, en tornaríem a ser molt partidaris.

Veurem aquesta Europa?

Cal ser optimista. Als Estats Units va sortir Bernie Sanders i va generar una mobilització impressionant dels joves. Mai no s’hi havia parlant tant de socialisme. A Jeremy Corbin tothom el considerava un outsider absolut a la Gran Bretanya i s’està consolidant com un líder amb un gran suport juvenil. Hi ha una gran demanda i falta d’oferta. Els poders econòmics i financers han comprat les elits polítiques, que no han defensat els interessos de la gent que els votava.

Comparteix la sensació que aquestes qüestions que comenta són poc presents al debat polític català, concentrat com està en la qüestió nacional?

El debat nacional té a veure amb això. No faig diferències entre el 15M i el debat sobre el procés. Hi ha gent que està cansada que els seus destins els decideixi no se sap ben bé qui, algú que no ha escollit ningú. Qui ha escollit el Fons Monetari Internacional, que ens dicta normes i ens diu que s’ha de fer una reforma laboral? Es reuneixen els banquers i decideixen que els pressupostos públics els salvin de les seves malifetes. La gent vol controlar el seu futur. Europa és un cas clar. A les eleccions europees s’elegeix un Parlament que no controla el govern. I, a més, aquest govern acaba depenent dels interessos dels poders econòmics. Em sembla positiu i republicà que la gent vulgui controlar el seu futur.

És compatible aquesta visió amb un món que es globalitza cada cop més?

El premi Nobel d’Economia Robert Solow diu que “la globalització és un excusa meravellosa per moltes coses”. Per què no globalitzem els drets? Totes les deslocalitzacions s’han fet com si estiguéssim al ‘oeste americano’. Es podien haver fer gradualment, harmonitzant-ho tot, posant condicions de respecte als drets socials als països tercers i sense que tingués conseqüències catastròfiques i dramàtiques per molta gent aquí. La gent hauria d’intervenir en aquestes decisions i que no ho facin només els tres que s’enriqueixen gràcies a elles. Vol controlar els sistemes de presa de decisions i això és pur exercici democràtic i republicà. L’alternativa és rendir-se, dir que no es pot fer res.

Els independentistes catalans no es van rendir. Eren un 15% o un 20% fa pocs anys i ara són a prop del 50%. A què atribueix aquest increment tant gran i ràpid?

Les idees federalistes de les quals em sento hereu van desaparèixer a partir del 2010 com a projecte polític a Catalunya. La sentència del Tribunal Constitucional tira per terra tot el que havien dit Solé Tura, Roca Junyent, Herrero de Miñón o Ernest Lluch. A un Estatut de 800 planes se li posa un recurs de 400 i la sentència en té 800. No té cap mena de sentit. Hauríem de posar a votació l’Estatut que va quedar després de la sentència del Tribunal Constitucional. No el votaria ningú. El nou Estatut era un intent molt seriós d’arribar a un acord ‘a bones’ amb Espanya, de forma democràtica i seguint tots els procediments constitucionals establerts. ‘De aquellos polvos estos lodos’.

Un salt tan espectacular s’explica només per això?

Hi va haver un intent d’entesa cordial, afable i carinyosa amb Espanya amb la reforma de l’Estatut però va acabar de la pitjor manera. I des del costat federalista no s’ha entès que calia fer una proposta nova. El camí de la vella idea que Catalunya és una nació, que té dret a l’autodeterminació, que forma part de l’ADN de l’antifranquisme i s’expressa a l’Assemblea de Catalunya, es tanca i calia proposar alguna cosa. Hi ha hagut els dos processos del 15M i el d’afirmació i emancipació nacional. Són republicans i aspiren a decidir què volen ser quan siguin grans, després de tants anys de democràcia. S’ha intentat per totes les maneres possibles i només s’han rebut clatellots. La gent s’ha anat enfadant. Veig una cosa molt positiva: moltes persones han abraçat la causa republicana. Vaig escriure un llibre on arribava a la conclusió que les generacions educades en democràcia s’han tornat atees, agnòstiques i lliurepensadores. Això es deu a que a l’escola catalana hi ha hagut molts maçons, anticlericals i lliurepensadors fent de mestres? No. L’escola normal ha acabat amb el nacionalcatolicisme i el feixisme imperant a l’escola franquista. El mateix ha passat amb la gent que s’ha tornat republicana. A més, hem tingut una monarquia corrupta i impresentable.

No hi ha influït els interessos de CDC i PP que sembla que treien profit electoral del conflicte?

El PP ja és sabut que sí. Convergència té una crisi existencial de dimensions colossals. Era un partit d’ordre, de dretes, business friendly, fins fa quatre dies. La seva gent s’ha anat tornant republicana independentista i els dirigents han anat al darrere i ha arribat un moment que han descobert que són independentistes, republicans i, per tant, anti-sistema. És absolutament incompatible ser el que volen ser i el que eren. No pots ser el partit dels interessos de les grans empreses energètiques o financeres i alhora apostar per la independència. Han viscut una mena de 15M convergent. En una enquesta feta als seus militants els va sortir que la primera opció que prefereixen és la socialdemocràcia, tres o quatre vegades superior a la següent, que és la neoliberal. No pots ser republicà a Espanya i alhora del sistema del règim del 78. El partit s’ha tornat independentista per oportunisme d’alguns dirigents i perquè la gent convergent de 55 anys en avall han abandonat la retòrica i volen ser independentistes de veritat.

Aquesta evolució és la lògica estació final del nacionalisme pujolista?

Pujol no tenia cap interès per la independència. Tenia d’altres interessos que anaven vinculats a la seva bona relació amb determinades empreses i contractes. Això s’ha acabat per sempre. Del 1997 fins ara, hi ha quatre milions d’electors nous i dos milions i mig que ja no hi són, segons explica Oriol Bartomeus al seu llibre “El terratrèmol silenciós”. Els votants del PP, PSC i CDC han envellit. Algunes conseqüències d’això les estem veient ara.

Hi ha qui diu que no es pot ser independentista i d’esquerres. Vostè es considera les dues coses.

Jo em defineixo com a independentista accidentalista. No es pot ser independentista de dretes. És impossible. És un oximoron.

N’hi ha. Xavier Sala Martín, per exemple

És l’excepció que confirma la regla. Catalunya sempre s’ha emancipat nacionalment quan ha manat l’esquerra. A la primera República hi va haver tres intents de proclamar l’estat català. Si Pi i Margall en comptes d’un mes hagués estat quatre anys de president de la República, Catalunya hauria tingut una Constitució, un estat català i un president que segurament hauria estat Anselm Clavé. Hauríem tingut un estat català dins d’una federació republicana espanyola o ibèrica. La segona gran onada de plenitud nacional va arribar amb la segona República, després del gran fracàs de la Lliga Regionalista i el seu col·laboracionisme amb la dictadura de Primo de Rivera. I el restabliment de la Generalitat va arribar de la mà d’una majoria d’esquerres del PSC i el PSUC. Per la independència has de ser més antisistema, perquè ets republicà i d’esquerres. D’altra banda, no hi ha cap nacionalisme que estigui lliure del perill de caure en el feixisme. Catalunya no hi ha caigut. Si es frustra el procés català apareixeran dues coses: una gran desafecció de qualsevol opció política, de caire llibertari, pròpia de Catalunya, i una extrema-dreta nacionalista catalana equiparable a l’europea.

Després de l’elecció de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol, l’ambient s’ha relaxat una mica, tot i que hi continua havent polítics a la presó i a l’estranger

La política ha d’ocupar un espai raonable a la vida de la gent. Tenim presos i si els que són a l’exili tornessin els enviarien a la presó. Jo vaig fer mítings a favor de la Constitució. Mai no vaig pensar que defensant la Constitució espanyola hi hauria presos polítics una altra vegada. I tampoc no vaig pensar que la Constitució serviria per liquidar la Generalitat de Catalunya, amb una votació feta després de dues hores de debat al Senat, i per liquidar la voluntat del poble català expressada en unes eleccions celebrades seguint tots els procediments raonables. Estic molt afectat perquè hi ha presos molt a prop meu. Jordi Cuixart i Carme Forcadell viuen, com jo, a Sabadell. Si alguna cosa trenca la convivència a Catalunya és que hi hagi presos. En una democràcia, no hi ha dret a empresonar el teu adversari polític. Es miri per on es miri.

Van proclamar la independència

I què? La van proclamar de manera simbòlica i la van suspendre al cap de vuit segons. No van baixar la bandera espanyola, no ho van publicar al DOGC, no es van parapetar amb mossos d’esquadra al Palau de la Generalitat,… Ho haurien pogut fer.

Hi havia gent que ho demanava a la plaça de sant Jaume

La resposta del govern espanyol ja l’hem après. Missatge rebut. Quina resposta va donar el Madrid republicà a la proclamació de Companys i Macià? Va enviar Marcel·lí Domingo, Nicolau d’Olwer i Fernando Giner de los Ríos i ho van arreglar. Quina ha estat la resposta de Felip VI? Un discurs absolutament immoral i 10.000 piolins. Així es vol buscar empatia? Cal una reflexió en profunditat de com és possible que hi torni a haver presos polítics i que, a sobre, hi hagi gent que s’entesti a dir que no n’hi ha. Durant el franquisme tampoc es podia dir que hi havia presos polítics. Amnistia Internacional parlava de ‘delinqüents de consciència’.

Què fem davant d’això? Tot apunta que no sortiran de la presó abans dels judicis. I les penes poden ser elevades.

No. Les acusacions no tenen ni solta ni volta. El 20 de setembre es va fer una manifestació davant el departament d’Economia. Quants ferits hi va haver? Quants morts hi va haver? Dos cotxes espatllats per la falta de professionalitat dels seus responsables. En un lloc on hi ha una manifestació no pots col·locar tres cotxes sense cap mena de protecció i amb armes a dins. A algú li hauria de caure el pèl. El poble de Catalunya és tan civilitzat que ningú no va obrir els cotxes. Qualsevol manifestació serà delicte de rebel·lió? La gent estava empipada, clar. Els que van a les manifestacions estan empipats.

Sembla més factible que s’aprovin indults

S’haurà de fer indults. L’aparell de la justícia està en mans del PP i l’extrema dreta. No podem creure en la independència del poder judicial. L’Estat espanyol es pot trobar d’aquí deu anys amb una altra generació que proclami la independència de veritat i pot haver d’assumir que hi hagi 150 morts. Això ja ho he viscut. A la transició tan modèlica de la qual ens parlen hi va haver 188 morts a mans de la violència policial i un total de 580 morts. Els antifranquistes quan ens acusaven de ser culpables d’aquestes morts dèiem que no deixaríem de mobilitzar la gent per això, que les morts recaurien sobre la consciència dels qui les provocaven.

Creu possible aquest escenari?

Només sabem el que hem vist. Les generacions dels que tenen 55 anys o més van decidir no proclamar la independència, no baixar la bandera espanyola, no publicar-ho al DOGC, no anar als seus despatxos. I els ha caigut a sobre la presó i l’exili. Això ha estat pedagògic. La gent pren nota. Li estàs dient que la propera vegada ho ha de fer d’una altra manera. Hem d’aprendre. Hem d’estar contents d’haver tret Mariano Rajoy i companyia del govern. Teníem una cosa absolutament impresentable, corrupte fins dalt de tot, amb maneres neofranquistes. I ara? A Catalunya, el món independentista està en estat de xoc perquè creia que la democràcia espanyola era com la britànica. Tot d’una s’ha adonat que no, que això és Espanya i que aquí no es negocien referèndums. Aquí, pal i si ets dissident vas a la presó, com és tradició. I per la banda espanyolista més raonable també estan en estat de xoc. Creien que guanyarien el 21D. Encara no han reaccionat. No entenen que votés el 82% del cens i que continuï havent-hi una majoria independentista al Parlament. Es van passar quatre anys dient que el soufflé estava baixant. Però ha continuat pujant.

També ha pujat l’anti-independentisme electoral i hi ha un cert enfrontament civil

Jo crec que això de l’enfrontament civil és un mite. Era molt pitjor ser antifranquista i relacionar-te amb feixistes. Això sí que era una fractura a la societat. T’havies de relacionar amb gent que torturava amics teus. Ara la gent s’ho ha de prendre amb calma. Els independentistes s’han d’acostumar que mitja Catalunya vol pertànyer, tenir vinculacions amb Espanya, i els altres s’han d’acostumar que la meitat del país és independentista. Això és la democràcia i la llibertat: conviure amb gent que pensa diferent. Acostumem-nos-hi! I sinó, anem al psiquiatra. La gràcia és relacionar-se amb gent que pensa molt diferent i que això no sigui un obstacle per ser amics, tenir una relació de parella o formar part d’un grup de whatsapp. Que la gent es torni tolerant.

Ho aconseguirem?

Per força. Això ha vingut per quedar-se. Aquí es demostra qui és demòcrata i qui no.

S’anima a preveure què passarà en el futur immediat?

Els presos han de recuperar la llibertat. No hi ha cap base per acusar-los de res. L’Estat espanyol no ha entès mai el catalanisme, que és el que li fa por de veritat. Amb raó, perquè és el que realment qüestiona la Monarquia, que és la base del règim del 78. No se’n sap avenir que hi hagi hagut l’acte de desobediència republicana més important des del 1939. I, aquí, la gent educada en el post-franquisme ha vist que passaven unes coses que contradeien tot el que se’ls ha explicat del que és un sistema democràtic. Cal un temps per reflexionar. Tothom. I fer-ho amb serenitat. Dos anys, quatre anys,… No hi ha més remei.

Si Catalunya és independent algun dia, vostè està convençut que tindrà un govern d’esquerres. Però els darrers anys tots els presidents de la Generalitat han estat de dretes: Artur Mas, Carles Puigdemont i Joaquim Torra.

Torra és el pitjor error del republicanisme català independentista des de 2010, com a mínim. Jo donava per liquidat el nacionalisme essencialista. Quan Josep Lluís Carod Rovira i Joan Puigcercós acaben amb Àngel Colom i Pilar Rahola a Esquerra Republicana, fan una revolució en el catalanisme, silenciosa, que aposta per fer-lo laic, lliure pensador, integrador… Teoritzen que es pot defensar la independència en castellà, són socialistes, no són nacionalistes,… No es pot entendre les grans mobilitzacions des del 2010 fins ara sense aquest gir. L’independentisme, amb Colom, no hauria passat mai del 15%. Torra ho tomba això.

Quin escenari creu més possible? Una Catalunya dins una Espanya federal o una Catalunya independent?

La solució és una república espanyola. El gran error dels federalistes catalans d’esquerres és no entendre que haurien d’haver penjat banderes republicanes a tots els balcons. La divisió esquerra-dreta a Catalunya i Espanya passa per la República. La solució és una república espanyola i parlar amb republicans espanyols. La idea que es pot fer el que es vulgui sense aliats fraternals a Espanya atempta contra la intel·ligència. Sigui la independència o una federació.

2 Comments en “Catalunya sempre s’ha emancipat nacionalment quan ha manat l’esquerra”

  1. Jordi Juan // 06/07/2018 en 13:47 // Respon

    Totalment d’acord, he nota faltar una resposta contundent dels republicans federalistes espanyols, si és que existeixen, poques o nules senyes d’identitat republicana espanyoles als carrers, fins i tot alguns partits d’esquerres han tancat files defensant la monarquia, cosa totalment increïble. Cal veure els articles en algunes pàgines web, per exemple Rebelión, alguns dels seus escriptors postulen un espanyolisme de difícil distinció amb el que té Cs o el PP.

  2. Rosa Maria // 07/07/2018 en 14:38 // Respon

    Un comentari lateral, però no entenc la reiteració de molts independentistes en elogiar la democràcia del Regne Unit. Ningú no recorda l’exèrcit als carrers d’rlanda? Quan i per què es dona permís a Escòcia per fer el referèndum? Hauríem de reflexionar abans d’emmirallar-nos en falsos mites.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*