Catalunya: informe de tardor per a una ambaixada estrangera

Amb motiu de la Diada, fem l’exercici d’intentar descriure la nostra realitat des d’una certa distància emocional. La complexitat política i social que viu Catalunya és observada amb desconcert per les cancelleries de tot el món. Imaginem quina podria ser una explicació amb voluntat de ser objectiva

Andreu Farràs
 
 
 
Manifestació de la Diada | M.P. Flickr

Manifestació de la Diada | M.P. Flickr

Les ambaixades dels països amb pressupostos folgats solen demanar els seus agregats que s’entrevistin amb periodistes i altres coneixedors de la societat en què tenen la seva legació diplomàtica per realitzar periòdicament informes per als respectius ministeris d’Afers Exteriors. El text que segueix a continuació podria ser un d’aquests documents sol·licitats per un Govern estranger davant la creixent complexitat del panorama polític i social català.

Els catalans commemoren cada 11 de setembre la seva festa nacional en record de la presa de la ciutat de Barcelona per les forces borbòniques franco-espanyoles el 1714, arran de la guerra de Successió, en què diferents potències europees van pugnar al segle XVIII per aconseguir l’hegemonia continental.

Al llarg de l’últim lustre, les principals mobilitzacions commemoratives han estat progressivament monopolitzades per les formacions independentistes catalanes. Les manifestacions s’han convertit en ‘performances’ reivindicatives del dret d’autodeterminació i la celebració d’un referèndum sobre la secessió i de protesta per l’empresonament i la persecució judicial dels líders independentistes.

L’Onze de Setembre d’aquest any tindrà lloc tres o quatre setmanes abans que el Tribunal Suprem espanyol publiqui la sentència sobre una dotzena de dirigents polítics acusats per la Fiscalia dels delictes de rebel·lió i malversació de cabals públics, entre d’altres. Els independentistes temen que la sentència sigui molt severa i dicti penes de fins a 25 anys de presó per als que eren membres del Govern i el Parlament autonòmics (regionals) i líders d’organitzacions catalanistes quan l’1 d’octubre del 2017 es va organitzar i dur a terme un referèndum sobre la independència de Catalunya, que havia estat prohibit pel Govern i el Tribunal Constitucional espanyols.

Els partits i organitzacions independentistes es mostren unides davant la convocatòria de l’Onze de Setembre d’aquest any. Però discrepen obertament sobre quines han de ser les reaccions d’aquestes i els electors davant la sentència previsiblement duríssima del Suprem.

Discrepàncies estratègiques

Junts per Catalunya, el partit secessionista més votat en les últimes eleccions catalanes, advoca per una mobilització de protesta ininterrompuda, defensa la “confrontació pacífica i democràtica” i no renuncia a l’anomenada via unilateral, que significa proclamar a curt o mitjà termini la independència de Catalunya sense negociar ni pactar amb l’Estat espanyol.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), per contra, ha variat la seva estratègia i propugna el diàleg incondicional amb l’Estat, renúncia a la via unilateral i defensa que, si la sentència del Suprem és condemnatòria, siguin convocades immediatament eleccions al Parlament de Catalunya per una posterior formació d’un “Govern d’emergència nacional”, que agrupi tots els partits favorables a un referèndum d’autodeterminació. ERC no descarta fins i tot no impedir la investidura del socialista Pedro Sánchez com a president del Govern espanyol, per tal d’evitar noves eleccions i una possible victòria de la dreta.

Junts per Catalunya, teledirigit des de Bèlgica per l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, perseguit per la justícia espanyola, juntament amb la força anticapitalista CUP i altres sectors radicals independentistes han apuntat fins i tot la possibilitat de convocar una vaga general indefinida i accions “no violentes” a l’estil de Hong Kong.

En les últimes convocatòries electorals, la població catalana s’ha manifestat dividida entorn de la separació de la resta d’Espanya. Al Parlament de Catalunya, els independentistes ostenten una mica més de la meitat dels escons, tot i no comptar amb la majoria dels vots dipositats a les urnes, a causa d’una llei electoral que beneficia les circumscripcions menys poblades (Catalunya interior) en detriment de les més poblades (les ciutats de Barcelona i Tarragona i les seves respectives àrees metropolitanes).

La dreta i els socialistes

Si l’independentisme està dividit pel que fa a l’estratègia, la dreta espanyola (i catalana) també es troba fragmentada entre tres partits: PP (dreta conservadora), Ciutadans (dreta liberal) i Vox (extrema dreta). Malgrat les seves diferències, els tres partits s’han aliat en diferents governs regionals en la resta d’Espanya i els uneix la seva absoluta animadversió cap al secessionisme i la socialdemocràcia així com el seu pur nacionalisme espanyol.

PP i Ciutadans només van estar d’acord amb el PSOE (actualment, en el Govern, però en funcions des d’abril) en l’aplicació de la suspensió de l’autonomia catalana durant alguns mesos el 2017, immediatament després de la proclamació -més virtual que real – de la independència catalana pels líders secessionistes, que ara es troben empresonats, encausats i exiliats.

En l’actualitat, el PSOE i els seus germans catalans del PSC han apostat per la “desinflamació” del conflicte polític a través del diàleg (també més virtual que real) amb els separatistes i per no encrespar els ànims ni desqualificar la direcció dels adversaris. Han optat per observar un perfil baix i per bastir ponts, tot i que han obtingut parcs resultats fins al moment per la seva negativa a reconèixer el dret a convocar una consulta sobre l’autogovern català com va passar a Escòcia o el Canadà. De fet, el dilema català és un dels majors obstacles perquè el PSOE arribi a un pacte de legislatura o coalició amb Unidas-Podemos (esquerra), que es mostra a favor de la celebració d’un referèndum sobre la relació d’Espanya amb Catalunya.

Dividits però no enfrontats

Els ciutadans catalans mostren opinions oposades sobre la independència de Catalunya, com es pot comprovar en sobretaules familiars, tertúlies entre companys de treball, converses de bar i enquestes sociològiques. Però és clarament exagerat considerar que la societat catalana està trencada o fins i tot a la vora d’un enfrontament civil, com insisteixen a afirmar els partits antiindependentistes o “unionistes” (qualificatiu dels secessionistes).

Els unilateralistes, el nombre dels quals ha minvat des del judici del Suprem i el canvi estratègic d’ERC, persisteixen en la necessitat que hi hagi una mobilització contínua, inclosa una vaga general indefinida que paralitzi el país. Objectiu: internacionalitzar el conflicte i denunciar la “l’opressió” i la “violació dels drets humans” per part de l’Estat espanyol davant de tothom.

Les manifestacions nacionalistes convocades fins ara han resultat massives i han batut rècords de nivell europeu; sobretot, en les marxes dels Onze de Setembre dels últims vuit anys. Però una cosa és assistir a una manifestació després de dinar en un dia festiu i acompanyat per familiars i amics. I una altra molt diferent renunciar al sou d’un o diversos dies, tancar el negoci indefinidament, tallar autopistes i vies ferroviàries, envair aeroports (com a Hong Kong) o, en un salt qualitatiu, assaltar i ocupar el Parlament català.

Revolució en un territori ric?

Per molt “no violentes” que siguin aquestes accions pre o directament revolucionàries resulten altament improbables en un territori amb una meitat de la població que desitja continuar pertanyent a Espanya i, el més decisiu, amb un PIB per càpita de 30.769 euros (xifres de 2018), molt poc per sota de la mitjana de la Unió Europea (30.865 euros), una mica per sobre de la mitjana espanyola (25.900 euros) i de la italiana (29.100 euros) i lleugerament inferior a la mitjana francesa (35.000 euros).

La recessió que va esclatar el 2008 s’ha superat a poc a poc i s’han recuperat les xifres macroeconòmiques anteriors a la crisi, tot i que les profundes retallades en l’Estat del benestar i la política fiscal dels governs conservadors del PP a Espanya i CiU a Catalunya han ocasionat un augment espectacular de les desigualtats socials. El descontentament provocat per aquestes polítiques, així com pels problemes ocasionats entre les classes mitjanes i baixes pels dèficits en infraestructures, sanitat i educació es troba entre les causes de l’increment de l’independentisme, si bé cal no oblidar les agressives pràctiques anticatalanistes desenvolupades pel PP en diverses campanyes electorals dels últims lustres.

La crispació i duels dialèctics que protagonitzen els dirigents de les diverses opcions ideològiques a l’escenari mediàtic català té escassa repercussió en la vida diària dels ciutadans, les empreses i els organismes públics. L’opinió pública està més preocupada per la sensació d’inseguretat, l’atur, el canvi climàtic o la turismofòbia que per les picabaralles que protagonitzen els representants polítics, dels que critiquen la seva falta de lideratge i professionalitat.

La incapacitat dels actuals dirigents polítics així a Madrid com a Barcelona per arribar a acords i consensos i dedicar-se d’una vegada a governar i servir els ciutadans, superant els estrictes interessos electoralistes, genera una notable desafecció social davant l’esdevenir de la vida parlamentària i preocupació per la creixent incertesa.

Malgrat tot, les xifres macroeconòmiques de Catalunya no conviden al pessimisme que intenta infondre la dreta espanyola. El creixement econòmic, les inversions estrangeres, l’arribada de turistes i la construcció i venda d’habitatges mantenen la seva tendència a l’alça, encara que s’observin algunes nuvolades a la llunyania a causa sobretot de la guerra comercial dels EUA i la Xina, la frenada de la locomotora alemanya i la imminència del Brexit. Se segueix creant ocupació, encara que les dades de l’atur del mes d’agost són les més negatives de la dècada.

Tensió sense violència

En conclusió, la primera economia d’Espanya (20% del PIB, una de les poderoses raons per les quals tan pocs espanyols desitgen la secessió) afrontarà en els mesos vinents una situació plena de tensió i inestabilitat: la publicació de la condemna dels líders independentistes, que es preveu molt severa, amb altes penes de presó. La indignació que ocasionarà entre més de la meitat de la població (els independentistes més els no independentistes contraris als empresonaments) desembocarà possiblement en mobilitzacions que poden durar diversos dies. No cal descartar altercats ocasionals protagonitzats per emuladors de les protestes hongkongueses, algunes vagues i fins i tot la paralització momentània de vies de comunicació terrestres, marítimes i aèries.

No obstant això, tot i que la incertesa davant d’aquestes perspectives tan crispades és molt alta, pot afirmar-se que la immensa majoria de la societat catalana sembla poc disposada a col·locar al seu país en una situació prerevolucionària o violenta. Tot i les altes cotes de desigualtat social registrades en els últims anys a causa de les polítiques neoliberals desenvolupades pels governs espanyol i català, la situació socioeconòmica de Catalunya dista molt de ser desesperada.

És una regió pròspera d’un dels continents més rics del planeta. Només la meitat dels catalans vol la independència i, d’aquests, molt pocs són els que poden estar disposats a arriscar els seus ingressos, la seva llibertat i encara menys la seva vida per mor de la independència del seu país, perquè quedi en mans d’uns dirigents que fins al moment no han demostrat excessiva competència professional. Encara que prometi ser “no violent”, l’unilateralisme independentista és una revolució. I la història ensenya que només els desesperats i els orats se submergeixen en revolucions.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*