MINI CRÒNIQUES CATALANES

Catalunya i el pianista de Pink Floyd

Enric Juliana va descriure Aznar com el pianista de Pink Floyd, aquell inoblidable Rick Wright que tocava tres teclats alhora. Tres. Com els que fa anar Aznar, disposat a executar la gran simfonia de la dreta espanyola dirigint al mateix temps els secrets del PP, Ciutadans i VOX

Andreu Claret
 
 
 
Pink Floyd, Earls Court, 1973

Pink Floyd, Earls Court, 1973

Enric Juliana és el mestre de les metàfores. L’última que li vaig sentir, amb motiu de la presentació de ‘Nudo España’ (un diàleg polític amb Pablo Iglesias) no té desperdici. Va descriure Aznar com el pianista de Pink Floyd, aquell inoblidable Rick Wright que tocava tres teclats alhora. Tres. Com els que fa anar Aznar, disposat a executar la gran simfonia de la dreta espanyola dirigint al mateix temps els secrets del PP, Ciutadans i VOX.

Com passava amb Pink Floyd, cada teclat té la seva música, més metàl·lica, greu, o lúgubre, però el que compta és el resultat final. Una melodia envoltant, enganxosa, capaç de galvanitzar les classes mitjanes danyades per la crisi i aquells espanyols que contemplen, perplexos, el desafiament català. Roger Waters, el líder de Pink Floyd, va començar a marginar Wright després de l’èxit de The Wall. No sembla que hagi de passar el mateix amb Aznar. No hi ha qui li aixequi la veu.

Davant el desconcert que provoca la fi del bipartidisme, apareix com l’únic polític capaç de sintetitzar les veus que van d’Abascal a Ribera, passant per Casado. Així estan les coses a Espanya. Amb una dreta rediviva que pot tornar al poder abans de finals de 2019 (segons la profecia de Juliana). Una CEDA del segle XXI, que surfeja l’onada conservadora i populista que recorre mig món.

A Catalunya, el retorn d’Aznar divideix la galàxia independentista. Els que estan més atents a la nostra història contemporània, com Junqueras, saben que sempre hem perdut quan s’han unit les dretes espanyoles. Tarradellas, que no necessitava llegir llibres d’història, sempre ho va tenir en compte. D’altres, com Puigdemont i Torra, que només llegeixen el que els convé, s’entesten a reduir el personatge a un meme i veuen en ell una oportunitat per a l’independentisme. Insensats!

Pensen que com més diferent sigui Catalunya de la resta d’Espanya, més a prop estarà la República. Somien que com més apreti la dreta estatal, més prendrà la rebel·lia a la societat catalana. Segueixen apostant pel com pitjor millor que tant dolor ha causat. Actuen com a artífexs d’una pulsió col·lectiva que s’alimenten de manera atabalada però eficaç amb disbarats de tota índole i que tindrà el seu assaig general el proper dia 21. Mentrestant, el mefistofèlic pianista prepara un gran concert de cap d’any a Andalusia.

Andreu Claret
Sobre Andreu Claret

Periodista i escriptor Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*