Catalunya, després de les legislatives

Les combinacions que poden resultar de les eleccions del 28-A són innombrables. Però els escenaris més probables, si fem un mínim cas a les enquestes, són bàsicament tres: una majoria absoluta del denominat trio de Colon; una majoria gairebé absoluta del PSOE, i una majoria amplia dels socialistes. Quin seria el millor escenari post-electoral per a Catalunya o, millor dit, per als catalans?

Andreu Farràs
 
 
 
Resultats segons el baròmetre del CIS del març del 2019

Resultats segons el baròmetre del CIS del març del 2019

Encara que la gran majoria de les enquestes que s’han publicat en els últims anys a Espanya han fracassat estrepitosament en les seves pretensioses radiografies preelectorals, constitueixen les dades més fiables –si no els únics– per preveure quins poden ser els escenaris parlamentaris més probables després de les legislatives del pròxim diumenge, els consegüents governs possibles i el futur d’un país enfonsat en la incertesa i la inestabilitat des de fa gairebé una dècada.

Les combinacions que poden resultar de les eleccions del 28-A són innumerables. Però els escenaris més probables, si fem un mínim cas a les enquestes, són bàsicament tres: una majoria absoluta del denominat trio de Colón (amb major o menor pes dels ultres de Vox i de Ciutadans, però sempre capitanejat pel PP); una majoria gairebé absoluta del PSOE, i una majoria amplia dels socialistes, que requeririen dels suports d’Unides-Podemos, Compromís, PNB i canaris en funció del major o menor nombre d’escons que aconsegueixi Pedro Sánchez, el favorit dels sondejos, que, insistim, s’han equivocat molt en les projeccions de les convocatòries electorals més recents.

Quin seria el millor escenari postelectoral per a Catalunya o, millor dit, per als catalans? La resposta dependrà de les inclinacions ideològiques de l’interpel·lat. Afegim aquest matís: Quin seria el millor escenari postelectoral per a fer baixar la crispació i reduir el malestar en la societat catalana, una àmplia part de la qual se sent dolguda per la situació que sofreixen dirigents polítics i socials empresonats o exiliats o indignada per la utilització de les institucions i empreses públiques de la Generalitat per a l’agitació i la propaganda partidista?

Unilateralisme aparcat

Convivència i justícia social són les tres paraules que ha citat Pedro Sánchez a manera de mantra en les seves compareixences de la campanya. Diàleg és el mantra preferit pels independentistes. I 155 són les tres xifres màgiques del trio de Colón, unànimement convençut que el conflicte català sol pot resoldre’s amb “palo y tentetieso”.

Encara que li costi explicitar-ho en públic, el sector que ostenta l’hegemonia en l’actualitat en el si del moviment independentista –magmàtic i fragmentat com mai des que va iniciar la seva expansió al començament d’aquesta dècada— ha arribat a la conclusió en els últims mesos que l’unilateralisme va ser una estratègia errònia, a més de falsa (“Va ser un bluf”, ha reconegut una ‘exconsellera’ exiliada). Que aquest sector hagi reaccionat amb realisme no significa que sigui més moderat que el dels irredempts que aposten per la desobediència i encara confien a vèncer en els xocs de trens amb l’Estat, però el primer ha augmentat el seu nombre de partidaris. La presó, l’exili, les inhabilitacions, el cansament de la mobilització permanent, l’absència d’aliats internacionals poderosos (una manca que ha existit sempre encara que fins ara no ha estat admesa per alguns) han entelat la reputació de dirigents i bases. Accepten que cal canviar. I, encara que cap d’ells ha renunciat a l’objectiu independentista, un dinosaure que seguirà aquí per molt de temps com el del conte de Monterroso, desitgen que algú des de Madrid els doni una mà a través de compromisos tangibles de majors cotes d’autogovern que ajudin a desinflamar el conflicte. Els diners no fan la felicitat, ni les inversions en infraestructures reduiran les ànsies independentistes. Però de ben segur ajudarà a calmar les aigües, que és el més urgent ara.

Un Govern de Pedro Sánchez amb major o menor influència d’Unides-Podemos (Pablo Iglesias acaricia el somni d’un executiu de coalició) és el millor escenari probable per als independentistes catalans. Sobretot, si la victòria de Sánchez és prou folgada perquè refreni els instints caïnites d’alguns barons del PSOE, ignorants que la història ha demostrat que com millor li va al, per a ells, “pusil·lànime” PSC a Catalunya, millor li va al PSOE a Espanya. Insisteixo, aquell és el millor escenari probable per al sobiranisme; no l’ideal per als quals s’entossudeixen en una utopia impossible de moment sense un referèndum legal pactat i reconegut per la comunitat internacional.

Waterloo, cada vegada més lluny

A Carles Puigdemont i els seus segurament no els complaurà. Però, què desitja l”expresident’? Malgrat tots els avançaments tecnològics, l’inquilí de Waterloo és conscient que la distància és l’oblit i que les videoconferències retransmeses gairebé íntegrament per TV-3 no poden lluitar contra la tendència de l’opinió pública a passar de qui manca de poder i cada vegada exerceix menys influència. Si es confirmen les prediccions de les enquestes per a Junts per Catalunya, potser seria un bon moment perquè els hereus polítics de Jordi Pujol es replantegessin la seva estratègia, cada vegada més allunyada de la qual han decidit la direcció i les bases de l’Esquerra de Junqueras, a la qual els sondejos auguren una emergència històrica en les Corts.

Dilluns vinent poques notícies trauran de la incertesa als catalans. L’espasa de Dàmocles de les sentències del ‘procés’ continuarà penjant sobre qualsevol que sigui el resultat electoral. A Catalunya i a Espanya res serà igual tant si els reus són condemnats per rebel·lió i/o sedició o per només malversació i/o desobediència. I com ara recorden alguns a Madrid, el Suprem va recomanar en el seu moment un indult per a Antonio Tejero, aquest sí un colpista de debò.

Poques llums i curtes

En poques setmanes, una altra campanya electoral tornarà a accentuar la crispació entre els partits, incloses les diferents organitzacions independentistes i els que constitueixen el denominat front constitucionalista. Desinflamació, convivència, distensió, diàleg, quedaran per a després de l’estiu si a Quim Torra no li ordenen des de Waterloo que convoqui a les urnes per a canviar un Parlament paralitzat. El tacticisme electoralista impedirà posar les llums llargues a uns i a uns altres, així en la plaça de Sant Jaume com en la Moncloa, en una de les èpoques en les quals en els despatxos del poder deambula més mediocritat i descrèdit, sense distinció de sigles, si ens atenim al que expressa la ciutadania en les qüestionades enquestes i ens fixem en l’estil dels últims debats televisats.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*