Catalans i andalusos

La trobada entre veus d'Andalusia i Catalunya va ser un bàlsam en temps de greuges dialèctics i bestieses digitals. Però va donar la mesura d'una trencadissa que ve de lluny. Quan no es van crear xarxes de protecció que resistissin els embats de la crisi, el populisme i els nacionalismes desmasurat

Andreu Claret
 
 
 

L’obstinació era encomiable. Promoure el diàleg entre andalusos i catalans per reformar l’Estat. Evitant les actituds més retrògrades que nien, se suposa, al cor del Leviatan. A Madrid, per entendre’ns. I així va ser, una trobada amb paraules precises, destinades a afrontar “un problema que no té solució” (López Bulla) perquè el seu epicentre se situa en algun lloc d’aquest món globalitzat, post fordista, on les coses ja no són el que eren.

Paraules destinades a posar-se d’acord en un objectiu comú (Pérez Royo), estèrils perquè s’han taponat les sortides polítiques, i s’ha introduït la divisió en el més profund de la societat catalana. Paraules per a l’esperança, quan Josep Maria Vallès recorda que Catalunya no està dividida en dos perquè 2/3 dels catalans creuen que tot acabarà amb més autogovern, però que no treuen gravetat a la situació. I més quan sonen aires electorals i Marchena ens recorda, cada dia, que el judici segueix la seva marxa inexorable.

Serveix parlar entre catalanes i andalusos? Per descomptat, i la iniciativa dels dos Javieres (Aristu i Tébar) va ser un bàlsam en temps de greuges dialèctics i bestieses digitals. Però va donar la mesura d’una trencadissa que ve de lluny. De quan González i Pujol no van saber o no van voler aprofitar els temps de bonança i bon rotllo per a crear xarxes de protecció que resistissin els embats de la crisi, el populisme i els nacionalismes desmesurats.

Idees no van faltar, que apuntaven, la majoria, a una Espanya Federal, de contorns asimètrics. També hi va haver coincidència en un diagnòstic que apunta al Tribunal Constitucional en la seva pretensió tancar un debat que era polític. Però és com si haguessin passat cent anys, i el dany és irreparable perquè els protagonistes del drama, aquí i allà, li han agafat gust a reforçar els reflexos nacionalistes, excloents, deixant el catalanisme tocat de mort i la idea d’Espanya ‘zaherida’.

Diàlegs era el reclam. I diàleg va ser la paraula més gastada. Millor això que els insults que ens portaran els debats electorals. No obstant això, a mi em dóna que ens coneixíem massa i que hi faltava gent. Aquella amb la qual caldrà acordar els termes del desacord (Coscubiela) mirant-nos als ulls. No crec que sigui possible fins que acabi el judici. Mentrestant, parlem-ne.

Andreu Claret
Sobre Andreu Claret

Periodista i escriptor Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*