Cara i creu d’un nou Estatut per sortir del bucle en què es troba Catalunya

L'Estatut que vol proposar Pedro Sánchez no sedueix a gairebé ningú, però es podria arribar a digerir en un context de correlació de debilitats, on l'independentisme no té la força d'imposar-se. És possible acomodar el conflicte Catalunya – Espanya amb una proposta d'Estatut? Sí i No

Guillem Pujol
 
 
 
Sembla que la proposta de Pedro Sánchez per a Catalunya vindrà de l'oferta d'un nou Estatut d'Autonomia | FSA-PSOE

Sembla que la proposta de Pedro Sánchez per a Catalunya vindrà de l'oferta d'un nou Estatut d'Autonomia | FSA-PSOE

El pròxim 12 de Desembre hi haurà un Ple monotemàtic sobre Catalunya al Congrés dels Diputats a Madrid. El PSOE intenta encarrilar l’excepcionalitat catalana cap a una normalitat pretèrita: el retorn als dies de concòrdia d’aquells temps on el socialisme governava arreu; potser, inclús, un retorn on el català es parlava en la intimitat de les llars mesetàries.

La resta de partits polítics s’ho miren amb desconfiança. Els uns perquè qualsevol proposta que no passi per l’assenyalament de Catalunya com a enemic intern, que serveixi alhora com a excusa per tirar endavant una recentralització territorial, és poc més que un insult a la pàtria. Els altres perquè consideren que el temps de formular noves propostes ja s’ha acabat. I els darrers perquè creuen que qualsevol proposta de canvi ha de sorgir de Catalunya i no de Madrid.

Sembla que la proposta de Pedro Sánchez per a Catalunya vindrà de l’oferta d’un nou Estatut d’Autonomia, segons deixava anar recentment la portaveu del PSOE, Adriana Lastra. Perquè va ser Lastra – Portaveu del PSOE – i no Isabel Celaá – Portaveu del Govern – qui feia la proposta? Perquè Pedro Sánchez va amb peus de plom i intenta protegir-se dels atacs de la dreta del Partit Popular i C’s; i la primera té menys pes i presència institucional que la Portaveu del Govern.

L’estratègia de Sánchez

Ningú sap ben bé què és el que pensa Pedro Sánchez: ha defensat posicions tan diferents entre elles en un període de temps tan condensat que fa la impressió que és directament el producte de les seves circumstàncies. Va passar de ser el candidat de l’establishment en les eleccions primàries del seu partit a ser la veu d’una esquerra desterrada. Va dir que si fos President d’Espanya, aprovaria un impost sobre les transaccions financeres a la banca, i un cop arribat al poder se n’ha desdit. En començar el seu mandat va ordenar acollir les persones que anaven a bord del vaixell de l’Aquàrius, i dos mesos després retornava “en calent” a 116 persones que saltaven la tanca de Ceuta.

En l’argot de política americana hi ha una paraula per a definir aquest comportament, que li escau a la perfecció al President del Govern: flip-flopping. Pedro Sánchez pertany a una nova generació de polítics més professionalitzada, avesada al discurs del màrqueting polític. La ideologia i les lluites d’un ideari polític queden en segon pla. Ara bé, aquest comportament per part de Sánchez (que és àmpliament estès en el món de la política, val a dir) ajuda a entendre la seva mentalitat i anticipar-ne possibles decisions. Es pot dir que la convicció ideològica no és el que guia la seva política, sinó el tacticisme electoral.

En aquest sentit, la proposta d’un nou Estatut compleix aquesta funció: per una banda, representa una diferència substantiva respecte a la posició de PP i C’s, que aprofiten qualsevol ocasió per a reivindicar un nou 155. Alhora, però, no el poden acusar de trencar la Constitució Espanyola en aquesta direcció (que per altra banda es trenca cada dia, per exemple amb l’incompliment del dret de tots els espanyols de tenir un habitatge digne). Podemos ho titlla d’insuficient i demana un referèndum d’independència. Però no el poden acusar d’actuar de la mateixa manera que ho faria Rajoy, i esperen poder-lo convèncer amb el temps: saben que l’alternativa és pitjor. Resumint: ningú està content, però ningú està prou enfadat. I en aquests marges del que podríem anomenar “incomoditat acceptable” és on es mou el President Sánchez.

A la recerca de l’encaix

Ara bé, a Cataluya la proposta d’un nou Estatut es rep amb una barreja entre indignació i apatia. Si s’ha acusat al procés independentista de fer-nos viure en el dia de la marmota, l’anunci d’un nou Estatut trasllada a Catalunya en el moment immediatament anterior a l’inici d’això, i unes paraules encara ressonen amb la veu de la promesa incomplerta: “Apoyaré la Reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlament de Catalunya”. És possible acomodar el conflicte Catalunya – Espanya amb una proposta de nou Estatut? Sí i No.

Començant pels arguments del NO: ningú vol un nou Estatut. Amb prou feines il·lusiona als mateixos votants del PSC. Els partits independentistes no en volen a sentir a parlar, i la majoria dels i les ciutadanes de Catalunya el que volen és decidir en un Referèndum d’autodeterminació. És més, s’ha de comprendre que el debat hi ha transcendit la barrera racional de la negociació sobre les competències. S’ha d’entendre la psicologia actual i comprendre que el malestar de Catalunya, parafrasejant l’obra de Freud, no es pot curar mitjançant una oferta que simbòlicament implica no tan sols una derrota sinó també una humiliació.

Però hi ha arguments per creure l’oposat: la proposta d’un nou Estatut per a Catalunya no pot ser una solució definitiva a l’encaix de Catalunya a Espanya, però és una oferta. És l’única oferta. En la línia de Pedro Sánchez: l’Estatut podria no convèncer però es podria arribar a digerir. I en un context de correlació de debilitats, on l’independentisme no té la força d’imposar cap posicionament, l’argument pujolista del “peix al cove” pot recobrar força.

La lluita per l’hegemonia en el món post-convergent serà crucial per a determinar-ne una resposta. Encara més; en una entrevista d’aquest mitjà a Joan Tardà, el diputat d’ERC al Congrés dels Diputats insinuava que un bon Estatut d’autonomia de caràcter confederal podria convèncer a molts independentistes. En aquest sentit, i tenint present el gir estratègic d’ERC, és possible que veiessin en un nou Estatut el cavall de Troia per avançar cap a la independència.

El més probable, però, és que no passi ni una cosa ni l’altra. Perquè per a tirar-ho endavant, Pedro Sánchez hauria de remar contravent i contra corrent, amb poques opcions d’obtenir-ne rèdits a posteriori. I el que ara importa tant a la política estatal com autonòmica no és res més que preparar-se per a les següents eleccions. Per aquesta raó els partits independentistes no aprovaran uns pressupostos que voldrien aprovar, i Pedro Sánchez continuarà fent el que fa mentre les enquestes el situïn al capdavant: intentar no trencar cap plat.

1 Comentari en Cara i creu d’un nou Estatut per sortir del bucle en què es troba Catalunya

  1. Josep M // 24/11/2018 en 14:47 // Respon

    Ves tu quim article més prescindible.
    Ľautor no tenia res més a fer ?

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*