Cap on apunta la ‘manada’ violeta?

Canalitzar l'onada de força que ha deixat la massiva mobilització de fa una setmana per articular millor el moviment feminista i, en paral·lel, exigir a les institucions més recursos per respondre a demandes fins ara desateses, són les vies plantejades per impregnar de 8-M el dia a dia.

Meritxell Rigol
 
 
 
La manifestació del 8M | Tomeu Ferrer

La manifestació del 8M | Tomeu Ferrer

Històrica? Sens dubte. “S’ha trencat la falsa il·lusió d’igualtat. Ha estat una demostració de força que marcarà un abans i un després”, assegura Sara Barrientos, activista de la comissió organitzadora del 8 de març a Barcelona. Just una setmana enrere, dones com ella que van cridar a aturar-se per canviar-ho tot, no s’esperaven estar al darrere del lema que encapçalaria una mobilització feminista sense precedents al país.

D’esquerra a dreta, la manifestació del 8 de març ha ocupat titulars en diaris i televisions i ha fet que més d’un s’empassés paraules contra la vaga i piqués l’ullet a la manada violeta, en veure l’abast de “l’estem fartes” que ha sonat als carrers.

Ara, les organitzacions feministes que l’han promogut busquen la manera de fer que aquesta veu coral no calli, mentre no callin els múltiples motius que l’han fet clamar. “Hi ha hagut un fort efecte d’identificar que la violència, la subjugació, la desigualtat ‘m’està passant a mi’, pel que, en certa mesura, s’ha superat l’alteritat entre les dones i l’estigma de ser feminista”, observa Carla Vall, advocada especialitzada en violències masclistes.

“I, ara, què?”, s’han passat la setmana escoltant-se dir les activistes que, des de Ca la Dona, han orquestrat el 8-M. Mig de broma, i tres quarts de serietat, Barrientos ens la torna: “I, ara, què fareu els mitjans?” Revisar l’abordatge de les violències masclistes, per deixar de contribuir a reproduir-les; superar la infrapresència de veus de dones; desnormalitzar l’objectualització dels seus cossos… Són alguns dels punts perquè els mitjans mirin cap al feminisme també els dies que no treu 200.000 persones al carrer. Però, més enllà de l’avís directe, trobem com les demandes dels col·lectius que posen la vista en arrencar d’arrel la cultura patriarcal superen, de llarg i ample, el terreny mediàtic.

Educació, sistema judicial, món laboral, sistema sanitari, repartiment social de la provisió de cures… De fet, no hi ha cap camp de la vida social en què les demandes del feminisme estiguin resoltes. “Les dones estan fartes de les dinàmiques de doble i triple jornada de treball, de la manca de distribució de les tasques de cura, de les pensions a què donen lloc l’atur i la precarietat laboral; de la violència masclista, de la societat que dia a dia menysprea les dones, de l’ofensiva masclista a les xarxes socials… Amb els missatges de la vaga feminista, més enllà del pla laboral, totes des de la pròpia circumstància personal, ens hem sentit interpel·lades”, valora Montse Benito, vinculada  a les movilitzacions feministes des de finals dels 70.

A més de ser una acció inclusiva de les diferents realitats de les dones en relació als treballs, la interpel·lació davant la convocatòria de vaga feminista ha tingut la força, també, de ser transfronterera i, així, aplegar dones de diversos orígens, amb lluites diverses. A Catalunya, les dones migrades van constituir, en el si de l’organització del 8-M, una comissió pròpia, des de la qual, a través d’un manifest, han fet visible que “la condició de racialització implica privilegis per a unes dones i violació de drets humans per a d’altres”, sintetitza Sara Cuentas, feminista decolonial membre de la Xarxa de Migració, Gènere i Desenvolupament.

“Les migrades i racialitzades, amb contexts d’opressió particulars, assumim les demandes del feminisme europeu/blanc si incorporen la diversitat de les dones i tenen una visió de discriminació múltiple”, apunta Cuentas. “Nosaltres no estem parlant només de la bretxa salarial de les dones catalanes blanques respecte als homes blancs. També hi ha una bretxa salarial respecte les dones migrades”, exemplifica.

Urgències per fer front al masclisme

Si bé un 8 de març massiu no canvia l’escenari d’opressions que hi ha donat lloc, sí que hi aporta una onada de força social que permet reclamar, amb encara més fermesa, respostes a les institucions aliniades amb les prioritats del feminisme.

“Prioritat? Canviar-ho tot!”, llança Benito en demanar-li quines serien. “Les propostes pels diferents àmbits d’acció pública, fa temps que estan damunt la taula. Les administracions ja haurien d’estar fent els deures, atenent les propostes que han anat rebent i davant les quals no han reaccionat”, assegura Benito.

Nodrir pressupostàriament les mesures previstes per abordar les violències masclistes i promoure canvis per erradicar-les, del Pacte d’Estat als plans locals d’igualtat de gènere i LGTBI, apareix com a urgència feminista. Entre un nivell i altre de govern, també trobem la demanda de millorar la dotació pressupostària de la llei catalana contra la violència masclista.

“Una llei no soluciona el problema. Les persones que atenguin les dones en situació de violència han de tenir formació feminista, cal eliminar les traves que troben les dones en situació administrativa irregular per accedir a les mesures de protecció i atenció integral i també que la prevenció de la violència masclista sigui una política prioritària”, concreta Benito, repassant algunes de les mesures que demana el col·lectiu al qual pertany, Novembre Feminista.

En l’exercici 2017, la despesa consolidada del programa de polítiques de dones de la Generalitat (dirigit a impulsar les accions perquè dones i homes tinguin les mateixes oportunitats en tots els àmbits; incrementar el valor i visibilització de les dones al món laboral, millorar els mecanismes per incorporar la perspectiva de gènere a l’acció del Govern i millorar els mecanismes per prevenir, detectar i erradicar la violència masclista), ha estat de quasi 8 milions d’euros.

Suposa un 11,5% del total de 69,5 milions d’euros dedicats a promoció social (el calaix de política pública de la Generalitat que inclou polítiques de joventut, acció cívica i voluntariat i relacions amb les confessions religioses, al costat del programa de polítiques de dones). Atenent la despesa consolidada total del sector públic català (28.310 milions d’euros), les polítiques de dones representen un 0,02%. Ha estat la quantitat gestionada per l’Institut Català de les Dones, l’organisme que dissenya, impulsa, coordina i avalua les polítiques per a l’equitat de gènere de la Generalitat.

“Trobem professionals que estan treballant molt bé, però en recursos totalment desbordats per la manca de pressupost”, denuncia Barrientos que, tot seguit, també apunta a una insuficient acció preventiva de les violències masclistes. “El que estem demanant no és fer uns tallers d’educació sexual, de prevenció de violència o per prevenir l’assetjament escolar LGTBIfòbic; el que plantegem és un sistema de coeducació, que no reprodueixi estereotips de gènere i que inclogui la diversitat sexual i de gènere. Per tal que sigui una realitat cal formar els professionals del món educatiu”, exposa Barrientos. A la demanda, repetida entre les activistes feministes, Cuentas afegeix que en la coeducació, l’enfocament de gènere es doni la mà amb la perspectiva intercultural.

Una forma de violència contra les dones que va quedar fora de la llei catalana contra la violència masclista −lloada per l’àmplia mirada sobre el fenomen que aporta− és la violència institucional. És una de les més denunciades pel moviment feminista, sobretot, arran de judicis per casos de violència sexual i violència masclista en la parella o exparella. “Trobem jutjats especialitzats en violència que qüestionen les dones fins al punt que, pràcticament, converteixen els processos en un judici cap a elles”, adverteix Barrientos.

Segons recull Feminicidio.net, a partir de dades del 2016 del Consell General del Poder Judicial, més del 47% de denúncies per violència masclista són arxivades i el percentatge d’agressors condemnats, tenint en compte el total de denúncies presentades, no arriba a dos de cada 10 a Catalunya.

Seguint les dades de 2017 del Consell General del Poder Judicial, Catalunya és el territori de l’Estat espanyol amb més mesures de protecció denegades, gairebé la meitat (49%). La xifra és 19 punts superior a la mitjana estatal. “Un alt percentatge de dones retiren les denúncies i no sempre és perquè es vulguin fer enrere, sinó perquè no veuen garanties de seguretat”, denuncia Vall. Per revertir-ho, l’advocada remarca que la fórmula és la formació. “Si no hi ha mesures formatives a tots els operadors jurídics, ja podem tenir normes increïbles però no seran mai aplicades. Són els que s’encarreguen dels processos, dels qui depèn que les dones els tirin endavant”, remarca l’advocada.

La vida, al centre

“Posar la vida al centre” pot sonar més a lema que no pas a objectiu possible d’aterrar. “Implica veure la part reproductiva com una part essencial de la vida”, sintetitza Barrientos sobre un canvi, no curterminista, irrenunciable pels feminismes.

Demana canvis en el pla laboral i econòmic −com ara mesures de conciliació i flexibilitat horària, permisos de paternitat igualats als de maternitat, repartir el treball i reduir les jornades laborals, així com potenciar l’economia social i solidària− i en l’organització social de la provisió de cures. “Cal fomentar la corresponsabilitat de les cures, no només dins la parella, sinó en el pla comunitari i social”, exposa Barrientos.

Directament vinculat a la resposta que socialment oferim a la necessitat de cures de les persones, hi ha la dotació pressupostària per garantir serveis públics bàsics com la sanitat, l’educació i els serveis socials, pel que blindar-los com a drets universals és una demanda vertebral del feminisme.  “En temps de retallades, el primer que es toca és el que afecta la cura de la vida, que es porta al món privat i recau sobre les dones”, exposa Barrientos. Un clar exemple ha estat la infradotada Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i l’Atenció a les persones en situació de dependència.

Sense xarxa pública de serveis d’atenció a les persones dependents desenvolupada i amb la generalitzada incorporació de les dones al mercat de treball, les treballadores de la llar s’han convertit en el principal recurs per delegar la provisió de cures a persones dependents al nostre entorn. Seguint la darrera Enquesta de Discapacitats, Autonomia i Situacions de Dependència, a l’Estat, les persones dependents que tenen una treballadora com a cuidadora principal supera el 8%. La xifra és més de tres vegades superior al nombre de persones amb dependència ateses per serveis socials (un 2,37%).

Ara bé, aquest recurs de provisió de cures extern a la família, altament feminitzat i amb gran presència de migrades, està històricament discriminat i subprotegit, amb unes condicions laborals inferiors a les de la resta de treballadors i treballadores (per exemple, no tenir dret a la prestació d’atur o poder ser acomiadades sense causes objectives). Per això, la ratificació del conveni 189 de la OIT, per equiparar els drets de les treballadores de la llar als que estableix el règim general de la Seguretat Social, és una demana principal de les feministes, liderada per entitats dones migrades com Sindillar, Mujeres Pa’lante, Mujeres Migradas Diversas i Las Libélulas.

En paral·lel a la lluita per dignificar les condicions al sector laboral del treball de la llar, principal i primera opció per a moltes dones migrades a l’Estat, les feministes migrades reivindiquen derogar l’actual llei d’estrangeria. “És una llei racista que viola drets humans a les persones i, en el cas de les dones que pateixen violència masclista, les posa en evidència davant les institucions on han de denunciar-la, pel que dificulta que ho facin”, explica Cuentas.

Tancar els CIE, habilitar els recursos per acollir les persones refugiades i polítiques de gestió de la immigració i d’interculturalitat liderades per persones migrades i racialitzades, completen les demandes centrals dels feminismes no hegemònics que s’han fet sentir en l’organització de la vaga feminista; demandes, fruit d’opressions particulars que, denuncia Cuentas, el feminisme blanc tendeix a eclipsar amb la seva agenda. En el camí de descolonialitzar els espais feministes, també el 8 de març posa un punt i seguit.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*