Canvi climàtic per a principiants

La divulgació de la ciència climàtica s'ha trobat sempre amb una forta barrera: el desconeixement i la falta d'interès de gran part de la societat. Recollim els termes més importants per a entendre en què consisteix la variació global del clima de la Terra

Eduardo Robaina
 
 
 
Inundaciones en Jakarta en enero de 2015. (REUTERS / Beawiharta (INDONESIA)

Inundaciones en Jakarta en enero de 2015. (REUTERS / Beawiharta (INDONESIA)

La divulgació de la ciència climàtica s’ha trobat sempre amb una forta barrera: el desconeixement i falta d’interès de gran part de la societat. En gran mesura, això es deu al fet que la tasca de comunicació al voltant de les causes i conseqüències de la crisi climàtica no s’ha dut a terme de la millor manera. A continuació, recollim els termes més importants per entendre en què consisteix la variació global del clima de la Terra. Per a això, recorrem al glossari elaborat pel Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC, en les sigles en anglès), que també requereix una explicació sobre què és exactament i per què ha de ser la referència científica. 

Clima

L’IPCC el defineix en sentit restringit com “l’estat mitjà del temps”, el qual sol ser de 30 anys, d’acord amb l’Organització Meteorològica Mundial (OMM). Les magnituds analitzades són gairebé sempre variables de superfície com ara les pluges, la humitat, la temperatura, els vents, etc. És important no confondre-ho amb el temps atmosfèric, que és l’estat de l’atmosfera en un lloc i en un temps determinat. Un exemple pràctic: si vols dir que “avui fa un dia plujós a Barcelona” estàs fent al·lusió al temps, ja que es tracta de l’estat de l’atmosfera en un moment i lloc determinat. Però si dius que “a Barcelona els hiverns són molt freds”, vols dir al clima de la ciutat en general, en ser un fenomen perllongant durant un llarg període de temps.

Canvi climàtic

Aquest terme va ser utilitzat per primera vegada en 1975 per Wallace S. Broecker, mort aquest mateix any. Fa 44 anys, el geoquímic marí va escriure un article científic per a la revista Science titulat Canvi Climàtic: Estem a la vora d’un escalfament global pronunciat?. En ell alertava que el món patiria un increment de la temperatura per les emissions de gasos d’efecte hivernacle com a conseqüència de l’activitat de l’ésser humà. La mateixa Convenció Marc de les Nacions Unides entén el canvi climàtic com “un canvi del clima atribuït directament o indirectament a l’activitat humana que altera la composició de l’atmosfera mundial i que se suma a la variabilitat natural del clima observada durant períodes de temps comparables”. Resumint: els humans contribuïm amb les nostres activitats a l’escalfament global de l’atmosfera, provocant un canvi climàtic.

Escalfament global

Habitualment, sobretot en premsa, es pot veure emprat el terme escalfament global com a sinònim de canvi climàtic. L’IPCC estableix diferències entre ambdós conceptes. Segons el grup d’experts, l’escalfament global és “l’augment gradual, observat o projectat de la temperatura global en superfície com una de les conseqüències del balanç de radiació provocat per les emissions antropogèniques”. És a dir: l’escalfament global no és més que el resultat d’una pujada de la temperatura de la Terra com a conseqüència de les emissions de gasos d’efecte hivernacle que incrementem els éssers humans.

Crisi climàtica

Donada la importància dels canvis que està patint el planeta per l’activitat humana, aquest 2019 s’ha popularitzat el terme crisi climàtica, sobretot arran que el mitjà britànic The Guardian decidís donar prioritat a aquesta expressió enfront de canvi climàtic perquè denota major importància. No obstant això, és una paraula “més relacionada amb l’acció”, com assegurava a Climàtica la científica Maria José Sanz, que sosté que “no és missió dels investigadors ni dels informes científics declarar una crisi climàtica”. En aquest cas, sí que es pot fer servir la paraula crisi climàtica com a sinònim de canvi climàtic.

Emergència climàtica

És una variant de l’anterior, si bé està més associada amb les organitzacions i moviments pel clima.  Tot i que no hi ha consens internacional sobre què implica declarar l’emergència climàtica, molts països i institucions han decidit fer-ho. En alguns casos ha estat més aviat una mesura simbòlica, i en altres, com a part d’un paquet de mesures vinculants. Pel que fa a Espanya, encara que no s’ha pres aquesta decisió a nivell estatal -al contrari que països com el Regne Unit, Canadà o França-, a principis de setembre l’havien declarat tres comunitats autònomes: Catalunya, Euskadi i les Canàries.

Gasos d’efecte hivernacle (GEH)

Components gasosos de l’atmosfera, tant naturals com antropògenics, que absorbeixen i reemeten radiació infraroja. En poques paraules i simples: són aquests gasos els que contribueixen a l’escalfament global de la Terra -tant superfície terrestre com oceans. El vapor d’aigua (H2O), el diòxid de carboni (CO2), l’òxid nitrós (N2O), el metà (CH4) i l’ozó (O3) són els principals GEH. A més, en l’atmosfera hi ha una sèrie de gasos d’efecte hivernacle totalment produïts per l’ésser humà, com són els halocarbons i altres substàncies que contenen clor i bromur.

Diòxid de carboni (CO2)

Gas incolor, inodor i incombustible que es troba en baixa concentració en l’aire que respirem (sobre un 0,03% en volum). Les activitats humanes alliberen CO2 de manera natural, però també a través de la crema de combustibles fòssils, principal activitat responsable de l’escalfament global.

És el principal gas d’efecte hivernacle, encara que els més potent són el vapor d’aigua -el qual augmenta a mesura que pugen les temperatures- i el metà, present sobretot en la ramaderia, el cultiu d’arròs, en els abocadors i en les explotacions petrolíferes i gasístiques. Tot i que són molts els GEH, el CO2 és el gas que es pren com a marc de referència per mesurar altres gasos d’efecte hivernacle.

Emissions netes / neutres

La utopia per frenar els efectes de l’escalfament global seria deixar d’emetre per complet gasos contaminants. Per això, l’objectiu és aconseguir emissions netes, que s’aconsegueix quan es captura la mateixa quantitat de gasos d’efecte hivernacle que els que s’alliberen a l’atmosfera. És a dir: si emets, has de retirar de l’atmosfera aquesta mateixa quantitat. Això es pot fer tant per mitjans naturals -un exemple són les selves i boscos- o per mètodes artificials, mitjançant tècniques de captura i segrest de carboni (CCS, en anglès).

Resiliència

Com recull l’IPCC, és la “capacitat dels sistemes socials, econòmics i ambientals d’afrontar un fenomen, tendència o pertorbació perillosa responent o reorganitzant de manera que mantinguin la seva funció essencial, la seva identitat i la seva estructura, i conservin al mateix temps la capacitat d’adaptació, aprenentatge i transformació”. En altres paraules, és la capacitat que té la societat per superar els efectes de l’escalfament global.

Punt crític

Conegut en anglès com tipping point, un punt crític del canvi climàtic és una situació que, sense ser necessàriament perillosa, suposa un llindar d’inflexió en el sistema climàtic i de no retorn a les condicions climàtiques inicials. Un exemple seria la mort regressiva del bosc boreal o la selva amazònica, així com la pèrdua del gel marí a l’Àrtic i l’Antàrtic.


SIGLES PER NO PERDRE’S

IPCC

Davant la ingent quantitat d’informació que generen les investigacions científiques, hi ha un ens que s’encarrega de posar cert ordre en tots els coneixements. És el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, creat el 1988 pel Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (ONU-Medi Ambient) i l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), que tres dècades després compta amb la participació de 195 països. En ell col·laboren centenars d’especialistes de tots els àmbits i parts del planeta.

Els esforços se centren en avaluar els milers d’articles científics que es publiquen a tot el món per informar les administracions públiques sobre el que se sap i el que falta per saber sobre els riscos relacionats amb el canvi climàtic. Cada diversos anys, l’IPCC emet un informe general, l’últim el 2015. No obstant això, en 2018 es va publicar un d’especial sobre la necessitat de limitar la temperatura a 1,5 ºC respecte a nivells preindustrials, seguit d’un altre difós al juliol d’aquest any sobre l’ús de la terra i el canvi climàtic.

Aquest cicle es tanca a finals de setembre amb el dedicat als oceans i la criosfera en un clima canviant. Amb aquests informes, la classe política disposa de la informació necessària per a adoptar les mesures oportunes de mitigació i adaptació. Per això, actualment l’IPCC és la millor i més fiable font científica per documentar-se i actuar en conseqüència.

CMNUCC

La Convenció Marc de les Nacions Unides de Canvi Climàtic és el major organisme que existeix al món de lluita contra les conseqüències del canvi climàtic. La Convenció va ser creada a Nova York el 1992 i va ser ratificada dos anys més tard com a resposta als canvis del clima, reconeixent que els seus efectes adversos són una preocupació per a tota la humanitat. Actualment, està composta per 197 països.

COP

La Conferència de les Parts actua com a òrgan suprem de la CMNUCC. Fruit d’aquestes trobades van néixer els dos grans acords en matèria climàtica fins a la data. D’una banda, el Protocol de Kyoto, adoptat el 1997 i aplicat a partir del 2005 amb l’absència dels EUA, la Xina i l’Índia. El seu objectiu era reduir les emissions de sis gasos d’efecte hivernacle que causen l’escalfament global per al 2012. No obstant això, no es va aconseguir complir amb el pactat en el termini proposat, per la qual cosa es va establir una pròrroga fins al 2020, on Rússia, el Canadà i Els EUA van optar per no signar. Mesos abans de la COP de cada any, se celebra a la ciutat alemanya de Bonn una trobada que serveix de prèvia per acordar els temes que s’abordaran en la COP.

Aquest article va ser publicat primer a La Marea

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*